12
de novembre
del
2018
Actualitzat
a les
11:49h
La diabetis afecta de forma negativa la funció pulmonar i la respiració durant el son. Així ho ha determinat una investigació de Grup de Recerca en Obesitat, Diabetis i metabolisme (ODIM) de l'Institut de Recerca Biomèdica de Lleida (IRBLleida) que està centrada a analitzar l'associació entre la diabetis 'mellitus' tipus 2 i la funció respiratòria durant el son, una relació que no ah estat abordada per cap altre grup de recerca de l'estat espanyol ni d'Europa.
La investigació confirma la diabetis com un factor de risc independent de presentar hipòxia nocturna greu i això vol dir que els pacients que la pateixen, i especialment aquells amb xifres més elevades de glucèmia, presentin un major grau de somnolència diürna i pitjor qualitat del son.
"A part de preocupar-nos per la presència de certes malalties associades a la diabetis, com la retinopatia, també hem preocupar-nos com respiren les persones amb diabetis", explica el cap del Servei d'Endocrinologia i Nutrició de l'Hospital Arnau de Vilanova i investigador principal del grup, Albert Lecube.
"El pulmó ha de ser considerat com un més dels òrgans diana de les complicacions produïdes per la diabetis", manifesta el també professor de la Facultat de Medicina de la Universitat de Lleida, Albert Lecube. La recerca actual ha mostrat que la diabetis afecta de forma negativa la respiració durant el son, confirmant-la com un factor de risc independent de presentar hipòxia nocturna greu. Aquesta investigació es porta a terme amb el Grup d'Investigació Translacional en Medicina Respiratòria que lidera Ferran Barbé.
"Els pacients amb diabetis presenten una arquitectura del son alterada, amb diferències característiques en comparació amb la població sense diabetis, en funció de si es tracta de la fase REM (moment en el qual es produeix l'increment de la hipòxia nocturna) o de la fase noREM (en la qual es produeix una major fragmentació del son)", explica Lecube.
Per tant, el responsable del Grup matisa que davant un mateix diagnòstic de síndrome d'apnea del son, aquesta haurà de ser considerada més greu en el subjecte amb diabetis. L'investigador també destaca la importància de comprovar com la millora del control glucèmic durant un curt període de temps produeix una disminució significativa dels episodis nocturns de dessaturació d'oxigen.
La investigació confirma la diabetis com un factor de risc independent de presentar hipòxia nocturna greu i això vol dir que els pacients que la pateixen, i especialment aquells amb xifres més elevades de glucèmia, presentin un major grau de somnolència diürna i pitjor qualitat del son.
"A part de preocupar-nos per la presència de certes malalties associades a la diabetis, com la retinopatia, també hem preocupar-nos com respiren les persones amb diabetis", explica el cap del Servei d'Endocrinologia i Nutrició de l'Hospital Arnau de Vilanova i investigador principal del grup, Albert Lecube.
"El pulmó ha de ser considerat com un més dels òrgans diana de les complicacions produïdes per la diabetis", manifesta el també professor de la Facultat de Medicina de la Universitat de Lleida, Albert Lecube. La recerca actual ha mostrat que la diabetis afecta de forma negativa la respiració durant el son, confirmant-la com un factor de risc independent de presentar hipòxia nocturna greu. Aquesta investigació es porta a terme amb el Grup d'Investigació Translacional en Medicina Respiratòria que lidera Ferran Barbé.
"Els pacients amb diabetis presenten una arquitectura del son alterada, amb diferències característiques en comparació amb la població sense diabetis, en funció de si es tracta de la fase REM (moment en el qual es produeix l'increment de la hipòxia nocturna) o de la fase noREM (en la qual es produeix una major fragmentació del son)", explica Lecube.
Per tant, el responsable del Grup matisa que davant un mateix diagnòstic de síndrome d'apnea del son, aquesta haurà de ser considerada més greu en el subjecte amb diabetis. L'investigador també destaca la importància de comprovar com la millora del control glucèmic durant un curt període de temps produeix una disminució significativa dels episodis nocturns de dessaturació d'oxigen.