10
de setembre
del
2018
Actualitzat
a les
14:09h
La celebració de la Diada Nacional d'enguany es presenta en un escenari polític radicalment diferent dels de totes les anteriors: després de quaranta anys de lent però continuat ascens de la consciència nacional, el moviment independentista va culminar en les jornades de setembre i octubre de l'any passat, que han donat pas a un nou temps.
En el desenllaç d'aquell enfrontament i en les conseqüències posteriors, haurien de quedar clarificades algunes qüestions que el conjunt del moviment d'alliberament nacional podria compartir. No ja en la interpretació històrica o lliçó moral -molt difícils de consensuar- però sí en la constatació de fets empírics.
Fets objectius, com que la culminació d'un procés parlamentari democràtic de construcció de la República catalana va ser avortada per l'amenaça d'un ús indiscriminat de la violència (a través de cossos regulars o de grups incontrolats que desemboquessin en una ulsterització). D'altres fets objectius, com la incapacitat d'Espanya de donar una resposta democràtica guanyadora, en tant que acceptable per a la majoria del país. Ni abans del referèndum d'octubre ni després.
I més fets objectius, com el gran ressò internacional que la lluita per la independència catalana ha aconseguit. I que creixerà de cara als judicis contra els presos polítics, posant Espanya davant el mirall de les seva acció repressiva. Una repressió fora del temps i de l'espai, equiparable a la tàctica de manual de l'Imperi Romà, resumida en el control dels tributs (Montoro), l'hegemonia armada (1 d'octubre) i el càstig als líders de la revolta (com Espartac).
L'impacte de 2017 no ha estat encara digerit pel conjunt de l'independentisme. Una generació crescuda en democràcia no es temia una resposta repressiva d'aquest nivell. És probable que encara toqui superar una "fase de dol" i un temps de recomposició política després de l'envestida i de les contradiccions que aquesta ha generat en totes les forces polítiques democràtiques.
Tanmateix, les noves etapes tenen unes bases sòlides, com ara la posada en valor del treball fet en els darrers anys, i en la possibilitat de governar amb eficàcia -tot i les evidents mancances- les institucions nacionals i locals. Repercutint tot això en l'ampliació del perímetre del moviment en les àrees on disposa de més espai per créixer. Potser no caldrà fixar-se nous calendaris, molt atractius però que poden haver estat més útils a l'Estat que a Catalunya.
El Govern, els partits i les entitats civils tenen l'obligació de pensar les accions amb tanta fredor com determini. És ben sabut que tot moviment d'alliberament nacional i social té un fort component sentimental, de desig, d'emoció col·lectiva. Però un signe de maduresa política d'aquest nou temps passarà per no deixar-se seduir per aquesta espiral.
En el desenllaç d'aquell enfrontament i en les conseqüències posteriors, haurien de quedar clarificades algunes qüestions que el conjunt del moviment d'alliberament nacional podria compartir. No ja en la interpretació històrica o lliçó moral -molt difícils de consensuar- però sí en la constatació de fets empírics.
Fets objectius, com que la culminació d'un procés parlamentari democràtic de construcció de la República catalana va ser avortada per l'amenaça d'un ús indiscriminat de la violència (a través de cossos regulars o de grups incontrolats que desemboquessin en una ulsterització). D'altres fets objectius, com la incapacitat d'Espanya de donar una resposta democràtica guanyadora, en tant que acceptable per a la majoria del país. Ni abans del referèndum d'octubre ni després.
I més fets objectius, com el gran ressò internacional que la lluita per la independència catalana ha aconseguit. I que creixerà de cara als judicis contra els presos polítics, posant Espanya davant el mirall de les seva acció repressiva. Una repressió fora del temps i de l'espai, equiparable a la tàctica de manual de l'Imperi Romà, resumida en el control dels tributs (Montoro), l'hegemonia armada (1 d'octubre) i el càstig als líders de la revolta (com Espartac).
L'impacte de 2017 no ha estat encara digerit pel conjunt de l'independentisme. Una generació crescuda en democràcia no es temia una resposta repressiva d'aquest nivell. És probable que encara toqui superar una "fase de dol" i un temps de recomposició política després de l'envestida i de les contradiccions que aquesta ha generat en totes les forces polítiques democràtiques.
Tanmateix, les noves etapes tenen unes bases sòlides, com ara la posada en valor del treball fet en els darrers anys, i en la possibilitat de governar amb eficàcia -tot i les evidents mancances- les institucions nacionals i locals. Repercutint tot això en l'ampliació del perímetre del moviment en les àrees on disposa de més espai per créixer. Potser no caldrà fixar-se nous calendaris, molt atractius però que poden haver estat més útils a l'Estat que a Catalunya.
El Govern, els partits i les entitats civils tenen l'obligació de pensar les accions amb tanta fredor com determini. És ben sabut que tot moviment d'alliberament nacional i social té un fort component sentimental, de desig, d'emoció col·lectiva. Però un signe de maduresa política d'aquest nou temps passarà per no deixar-se seduir per aquesta espiral.