27
de juny
del
2018
Actualitzat
a la
1:32h
L’ambient cultural de la ciutat de Lleida s’ha anat apagant des de començaments de la dècada del 2000. Entre els anys 1985 al 2003 semblava que la cultura s’havia enlairat definitivament i començava la seva expansió per tots i cadascun dels racons de la ciutat. Va ser un miratge. L’arribada del segle XXI va comportar l’inici d’una devaluació imparable de les polítiques culturals, conseqüència directa de l’escandalosa pèrdua de protagonisme de la Regidoria de Cultura. Dos fets són claus a l’hora d’entendre’n les causes: l’arribada d’Àngel Ros a la Paeria l’any 2004, i el nomenament l’any 2007 de Montse Parra com a regidora de cultura, en el moment en què el PSC obté la majoria absoluta.
A diferència del seu predecessor, Antoni Siurana, Àngel Ros té un defecte molt greu per algú que ha d’estar al servei de la ciutadania. Vol ser el protagonista absolut de tot el que succeeix al seu voltant. Això vol dir, d’una banda, que li cal controlar-ho tot de manera directa i, de l’altra, que necessita envoltar-se d’un equip de regidors i regidores que no qüestionin cap de les seves decisions.
Montse Parra és el paradigma d’això que acabem de dir, igual que ho són la Llotja, el Màgical o el Museu del Clima. Símbols ineludibles que expliquen, millor que ningú, que la política cultural en aquesta ciutat és fa des d’alcaldia i no des de la regidoria. Macroprojectes que, sense oposició alguna per part dels responsables de cultura, varen passar, i passen, per davant de moltes de les necessitats històriques de la ciutat. Projectes erms basats en l’especulació, estigmatitzats per l’absoluta manca de transparència, que no creen base ni construeixen estructura alguna, i que responen a un concepte de cultura insostenible. Pous on enterrem els nostres diners i que ens condemnen a la misèria econòmica i mental.
Des que va arribar a l’alcaldia Àngel Ros ha fet bandera de la Fira de Titelles, de la Mostra de Cinema Llatinoamericà i de la Mostra Internacional de Cinema d’Animació de Catalunya (Animac). Cal recordar que totes tres foren creades els anys 1989, 1994 i 1996 respectivament, i en el cas de les dos primeres conseqüència directa de la iniciativa privada. Vivim de les rendes del passat, d’una època en què la Regidoria de Cultura, els agents i la industria cultural treballaven plegades. Però si no s’hi aposta, si no es renoven, les rendes s’acaben esgotant. Malauradament, la creació de nous projectes de ciutat d’aquestes dimensions resulta, avui per avui, impensable.
I és en aquest context on cal assenyalar la gravetat del paper d’invisibilitat que fa Montse Parra. La seva manca de valentia, el seu absentisme, la permanent indecisió davant les greus mancances que, en matèria cultural, pateix la ciutat resulta fins i tot ofensiva. La gota que vesa el got, i que il·lustra tot el que hem dit fins ara, és produeix el dia en què l’alcalde convoca una roda de premsa per valorar les Festes de Maig d’aquest 2018, i Montse Parra no apareix enlloc. No compareix davant dels mitjans. No hi és ni se l’espera. No parla, no diu res. Aquell dia només parlen Àngel Ros i Rafel Peris. Hi ho fan de turisme i reserves hoteleres. Punt i final.
L’abandonament de la Regidoria de Cultura de Lleida en els darrers temps ha estat escandalós, esfereïdor, dolorós fins i tot. I cal ser valentes i dir-ho, perquè a diferencia d’altres àmbits d’aquesta ciutat, en el tema de la cultura el silenci majoritari d’entitats, agents i mitjans de comunicació resulta eixordador. I sí, es cert que la institució ha encarregat un Pla de Cultura de la Ciutat de Lleida, ara fa més d’un any. Però, francament, ens costa creure en el resultat d’uns treballs que, més enllà del retard arrossegat, estan en mans d’una regidoria sense cap empatia amb el teixit cultural lleidatà, i que desconfia de tot i tothom.
Cal recuperar la gent que treballa “per a” i “des de” la cultura en aquesta ciutat. Cal que la regidoria assumeixi més funcions i atribucions. Calen recursos. Cal retornar la il·lusió als diferents agents culturals. Al personal de la casa. Cal obrir finestres i fer fora els silencis. Cal que se senti la gresca de la veritable Casa de la Cultura de Lleida des de Blondel, des del carrer Major i des de tots i cadascun dels barris de la ciutat,
Cal elaborar un Pla integral d’actuació en polítiques culturals. Prou bolets, si us plau. Cal crear un cens de recursos mobles, immobles i humans de la cultura. Cal potenciar les escoles artístiques, acostar-les als barris i dotar-les de sortides professionals que repercuteixin directament en la ciutat. Cal recuperar el projecte de l’Arxiu Municipal i desenvolupar, d’una vegada per totes, el Pla Municipal de Biblioteques, avui per avui dues autentiques vergonyes per una ciutat de més de 140.000 habitants. Cal reflexionar profundament sobre la festa, els seus agents i el model que volem per a Lleida.
Cal, en definitiva, un intens debat sobre l’estat de la Regidoria de Cultura. Sobre el seu present i el seu futur. Així ens hi vam comprometre davant la gent del Centre d’Estudis Comarcals del Segrià (CECS) i així cal fer-ho. Calen tantes coses, senyor Ros i senyora Parra. La cultura, a l’abast de totes i tots, és un element cohesionador fonamental. Hi ha tanta feina per fer, tant terreny abandonat que tornar a llaurar que sinó s’hi veuen amb forces, si ja estan esgotats abans de començar, deixin pas, si us plau.
A diferència del seu predecessor, Antoni Siurana, Àngel Ros té un defecte molt greu per algú que ha d’estar al servei de la ciutadania. Vol ser el protagonista absolut de tot el que succeeix al seu voltant. Això vol dir, d’una banda, que li cal controlar-ho tot de manera directa i, de l’altra, que necessita envoltar-se d’un equip de regidors i regidores que no qüestionin cap de les seves decisions.
Montse Parra és el paradigma d’això que acabem de dir, igual que ho són la Llotja, el Màgical o el Museu del Clima. Símbols ineludibles que expliquen, millor que ningú, que la política cultural en aquesta ciutat és fa des d’alcaldia i no des de la regidoria. Macroprojectes que, sense oposició alguna per part dels responsables de cultura, varen passar, i passen, per davant de moltes de les necessitats històriques de la ciutat. Projectes erms basats en l’especulació, estigmatitzats per l’absoluta manca de transparència, que no creen base ni construeixen estructura alguna, i que responen a un concepte de cultura insostenible. Pous on enterrem els nostres diners i que ens condemnen a la misèria econòmica i mental.
Des que va arribar a l’alcaldia Àngel Ros ha fet bandera de la Fira de Titelles, de la Mostra de Cinema Llatinoamericà i de la Mostra Internacional de Cinema d’Animació de Catalunya (Animac). Cal recordar que totes tres foren creades els anys 1989, 1994 i 1996 respectivament, i en el cas de les dos primeres conseqüència directa de la iniciativa privada. Vivim de les rendes del passat, d’una època en què la Regidoria de Cultura, els agents i la industria cultural treballaven plegades. Però si no s’hi aposta, si no es renoven, les rendes s’acaben esgotant. Malauradament, la creació de nous projectes de ciutat d’aquestes dimensions resulta, avui per avui, impensable.
I és en aquest context on cal assenyalar la gravetat del paper d’invisibilitat que fa Montse Parra. La seva manca de valentia, el seu absentisme, la permanent indecisió davant les greus mancances que, en matèria cultural, pateix la ciutat resulta fins i tot ofensiva. La gota que vesa el got, i que il·lustra tot el que hem dit fins ara, és produeix el dia en què l’alcalde convoca una roda de premsa per valorar les Festes de Maig d’aquest 2018, i Montse Parra no apareix enlloc. No compareix davant dels mitjans. No hi és ni se l’espera. No parla, no diu res. Aquell dia només parlen Àngel Ros i Rafel Peris. Hi ho fan de turisme i reserves hoteleres. Punt i final.
L’abandonament de la Regidoria de Cultura de Lleida en els darrers temps ha estat escandalós, esfereïdor, dolorós fins i tot. I cal ser valentes i dir-ho, perquè a diferencia d’altres àmbits d’aquesta ciutat, en el tema de la cultura el silenci majoritari d’entitats, agents i mitjans de comunicació resulta eixordador. I sí, es cert que la institució ha encarregat un Pla de Cultura de la Ciutat de Lleida, ara fa més d’un any. Però, francament, ens costa creure en el resultat d’uns treballs que, més enllà del retard arrossegat, estan en mans d’una regidoria sense cap empatia amb el teixit cultural lleidatà, i que desconfia de tot i tothom.
Cal recuperar la gent que treballa “per a” i “des de” la cultura en aquesta ciutat. Cal que la regidoria assumeixi més funcions i atribucions. Calen recursos. Cal retornar la il·lusió als diferents agents culturals. Al personal de la casa. Cal obrir finestres i fer fora els silencis. Cal que se senti la gresca de la veritable Casa de la Cultura de Lleida des de Blondel, des del carrer Major i des de tots i cadascun dels barris de la ciutat,
Cal elaborar un Pla integral d’actuació en polítiques culturals. Prou bolets, si us plau. Cal crear un cens de recursos mobles, immobles i humans de la cultura. Cal potenciar les escoles artístiques, acostar-les als barris i dotar-les de sortides professionals que repercuteixin directament en la ciutat. Cal recuperar el projecte de l’Arxiu Municipal i desenvolupar, d’una vegada per totes, el Pla Municipal de Biblioteques, avui per avui dues autentiques vergonyes per una ciutat de més de 140.000 habitants. Cal reflexionar profundament sobre la festa, els seus agents i el model que volem per a Lleida.
Cal, en definitiva, un intens debat sobre l’estat de la Regidoria de Cultura. Sobre el seu present i el seu futur. Així ens hi vam comprometre davant la gent del Centre d’Estudis Comarcals del Segrià (CECS) i així cal fer-ho. Calen tantes coses, senyor Ros i senyora Parra. La cultura, a l’abast de totes i tots, és un element cohesionador fonamental. Hi ha tanta feina per fer, tant terreny abandonat que tornar a llaurar que sinó s’hi veuen amb forces, si ja estan esgotats abans de començar, deixin pas, si us plau.