«És la democràcia, estúpid»

"Demano als senyors Millo i Ros que em diguin en quin punt de l’article 155 o en quina altra llei o decret es parla dels llaços grocs com una acció il·legal. I en base a què es permeten prohibir-ne llur exposició"

per Xavier Porta, 30 de maig de 2018 a les 17:41 |
Àngel Ros | Adrià Costa / ND
Estem en un moment en el qual els ciutadans veiem conculcats els nostres drets. A diari surten notícies sobre noves prohibicions, hàbils suggeriments, etcètera que no pretenen més que minvar el nostre grau de llibertat, fins i tot caient en la ridiculesa de prohibir (hàbilment) l’exhibició de llaços grocs o, fins i tot el propi color sigui en la forma de samarreta, tovallola... qualsevol dia ens faran ensenyar la roba interior; i es que es veu que el ridícul (propi) no te aturador.

En aquesta línia el delegado del gobierno a Catalunya, el senyor Enric Millo amb l’autoritat que li confereix el càrrec, s’ha dirigit a tots els alcaldes del país, comminant-los a que no permetin que hi hagi llaços grocs a la via pública. Recordem que un llaç groc recorda i denuncia que hi ha una sèrie d’empresonats i exiliats polítics, sense fiança, ni judici, ni previsió de que se’n celebri cap, sine die. Al Paer en Cap de Lleida senyor Àngel Ros, socialista fidel seguidor de l’article 155 i tot el que comporti el retall de les llibertats a Catalunya, li ha faltat temps per a respondre amb un sí, senyor Millo, i ha anunciat a bombo i plateret que farà retirar tots els llaços grocs dels carrers i places de Lleida.


Demano als senyors Millo i Ros que em diguin en quin punt de l’article 155 o en quina altra llei o decret es parla dels llaços grocs com una acció il·legal. I en base a què es permeten prohibir-ne llur exposició. No em diguin que fa lleig o que no tothom comparteix la idea de que uns presos polítics estiguin tancats a la presó des de fa més de sis mesos, doncs som conscients que aquesta seria una mesura absolutament arbitrària i conseqüentment, pròpia d’una dictadura. Tampoc seria de rebut l’argument de la violència pels encaputxats neonazis que l’apliquen i la provoquen, sense la repressió pròpia d’unes autoritats dites democràtiques.

Un altre exemple d’aquesta limitació del dret lliure d’expressió –llegeixi’s democràcia-, es el fet que la setmana passada una emissora de ràdio (Ser-Lleida), va censurar a l’historiador d’art Alberto Velasco la seua col·laboració habitual. Velasco, home de conviccions fermes, després de pensar-ho i molt elegantment com li escau, va decidir deixar de col·laborar amb l’esmentada emissora. Una altra col·laboradora habitual del programa, la historiadora Antonieta Jarne, un cop analitzats els fets ha decidit solidaritzar-se amb el seu company i deixar de col·laborar també amb la SER.

De vegades a la vida més que parlar i comentar i denunciar, hom ha de ser coherent amb si mateix i arribat a un punt, ha de dir: prou, fins aquí (la línia vermella, que en diem). Acceptar que es censuri un escrit, opinió exclusiva de qui el signa, representa entrar en una roda que no para de girar, i estar d’acord en deixar que la llibertat d’expressió –la democràcia-, perdi força. En definitiva, col·laborar amb un mitjà que aplica el llapis roig, demostra que el que pretén el mitjà, es que algú amb prestigi li escrigui el que el mitjà vol que es digui, i recordar qui mana. I si l’autor/a no defensa el seu dret, ha creat un precedent i a més a més, s’ha fet còmplice de la censura. Per això es important ser conscient del que estem fent en cada moment i prendre determinació.

Estem davant d’un desmuntatge formal de tot el que veníem desitjant –i començant a lluitar- des de la dictadura del general Franco, i construint des del 1978 per a que ara, uns hereus seus (todo está atado y bien atado), ens ho desmuntin. Aquesta aplanadora no pararà i ens passarà pel damunt. Això, si no l’aturem amb actituds personals com les de Velasco i Jarne -a més a més d’altres de col·lectives- i amb posicionaments ferms i solidaris. No es un article aquí o una participació allà o una col·laboració... es la llibertat d’expressió; en definitiva es la democràcia. O algú entén la democràcia sense llibertat d’expressió o de manifestació?   

 

Participació