27
de desembre
del
2017
Actualitzat
a les
17:17h
Tabàrnia és ara el neologisme de moda. Tarragona i Barcelona unides en un vocable inventat per l’unionisme que vol confrontar la "Catalunya constitucionalista" amb la que vol la separació amb Espanya, centrada en les comarques Girona i Lleida. L’ocurrència no és nova –al 2013 ja en parlava el "reputat" fòrum Forocoches- per molt que ara les xarxes li hagin donat tabola després de les eleccions del 21-D.
La famosa Tabàrnia actual és una mena de seqüela moderna més improvisada del moviment que durant el franquisme es va impulsar a la Lleida de la postguerra, el “leridanismo”. El franquisme va encatifar el terreny perquè els simpatitzants del nou règim impulsessin i fessin créixer aquest concepte ideològic i cultural que fomentava un recel envers Barcelona per la seva capacitat eclipsant i, alhora, pretenia muscular la identitat de Lleida com un sentiment de pertinença únic i propi en base al folklorisme local. Diaris i publicacions se’n feien ressò i ajudaven a consolidar el moviment, que niava en moltes famílies adinerades de la capital de Ponent.
“La verdad hay que buscarla en la siguiente afirmación: ni catalana ni aragonesa, Lérida es leridana”, deia Antonio Hernández Palmés, conegut falangista i tresorer del Caliu Ilerdenc, l’elitista grup gastronòmic i literari nascut l’any 1941 per part d'Eduardo Aunós, (ministre de Treball durant la dictadura de Primo de Ribera), que governava la província a l'ombra gràcies a les influències dels seus membres, entre els quals hi havia tots els alcaldes que va tenir la ciutat durant el franquisme, des del 1939 al 1976.
La corrent del “leridanismo” jugava amb el vent de cara, i la idea d’una Lleida allunyada culturalment de la resta de Catalunya i més propera econòmicament a l’Aragó va fixar-se per escrit l’any 1963 en un llibre del mateix Hernández Palmés; Lérida entre Aragón y Cataluña, en la geografía y en la historia la obra cumbre del leridanismo. Era la llavor d’un projecte que tres anys més tard naixia al redós del Consell Econòmic Sindical Nacional que reorganitzava el mapa de Catalunya per crear el Valle del Ebro, una nova regió traçada a partir de les conques fluvials que incorporava les tres províncies aragoneses, Navarra, la Rioja, Àlaba i també Lleida.
La consumació d’una Catalunya invertebrada es feia realitat poques setmanes després quan el Ministeri d’Educació va aprovar i posar al mercat dos llibres de text de Batxillerat en els quals hi apareixia el nou mapa espanyol amb Lleida dins del Valle del Ebro i que deixava Catalunya amb tres províncies. El nou dibuix geogràfic no va agradar a la societat lleidatana, que va protestar contra el projecte malgrat el suport que havia tingut per part dels prohoms del “leridanismo”, proclius a donar suport al govern franquista en aquesta qüestió.
La Diputació de Lleida va emetre un comunicat l’1 de desembre del 1966 per negar la separació de Lleida i reafirmar la catalanitat de la demarcació, una afirmació que va ser reforçada pels editorials de diaris com La Vanguardia i El Correo Catalán, contraris a la “ruptura” proposada pel règim. A Barcelona, el Centre Comarcal Lleidatà va organitzar conferències per reivindicar la catalanitat lleidatana, i autors com Trias Fargas o Joan Coromines van denunciar els motius polítics del projecte. Ningú de Madrid no va respondre, per bé que el Valle del Ebro va quedar en un calaix dormint el son dels justos i Lleida va seguir amb Girona i també amb Tarragona i Barcelona, les dues demarcacions que avui semblen formar part d’un imaginari més propi de Tolkien o de Harry Potter; Tabàrnia.
La famosa Tabàrnia actual és una mena de seqüela moderna més improvisada del moviment que durant el franquisme es va impulsar a la Lleida de la postguerra, el “leridanismo”. El franquisme va encatifar el terreny perquè els simpatitzants del nou règim impulsessin i fessin créixer aquest concepte ideològic i cultural que fomentava un recel envers Barcelona per la seva capacitat eclipsant i, alhora, pretenia muscular la identitat de Lleida com un sentiment de pertinença únic i propi en base al folklorisme local. Diaris i publicacions se’n feien ressò i ajudaven a consolidar el moviment, que niava en moltes famílies adinerades de la capital de Ponent.
“La verdad hay que buscarla en la siguiente afirmación: ni catalana ni aragonesa, Lérida es leridana”, deia Antonio Hernández Palmés, conegut falangista i tresorer del Caliu Ilerdenc, l’elitista grup gastronòmic i literari nascut l’any 1941 per part d'Eduardo Aunós, (ministre de Treball durant la dictadura de Primo de Ribera), que governava la província a l'ombra gràcies a les influències dels seus membres, entre els quals hi havia tots els alcaldes que va tenir la ciutat durant el franquisme, des del 1939 al 1976.
La corrent del “leridanismo” jugava amb el vent de cara, i la idea d’una Lleida allunyada culturalment de la resta de Catalunya i més propera econòmicament a l’Aragó va fixar-se per escrit l’any 1963 en un llibre del mateix Hernández Palmés; Lérida entre Aragón y Cataluña, en la geografía y en la historia la obra cumbre del leridanismo. Era la llavor d’un projecte que tres anys més tard naixia al redós del Consell Econòmic Sindical Nacional que reorganitzava el mapa de Catalunya per crear el Valle del Ebro, una nova regió traçada a partir de les conques fluvials que incorporava les tres províncies aragoneses, Navarra, la Rioja, Àlaba i també Lleida.
La consumació d’una Catalunya invertebrada es feia realitat poques setmanes després quan el Ministeri d’Educació va aprovar i posar al mercat dos llibres de text de Batxillerat en els quals hi apareixia el nou mapa espanyol amb Lleida dins del Valle del Ebro i que deixava Catalunya amb tres províncies. El nou dibuix geogràfic no va agradar a la societat lleidatana, que va protestar contra el projecte malgrat el suport que havia tingut per part dels prohoms del “leridanismo”, proclius a donar suport al govern franquista en aquesta qüestió.
La Diputació de Lleida va emetre un comunicat l’1 de desembre del 1966 per negar la separació de Lleida i reafirmar la catalanitat de la demarcació, una afirmació que va ser reforçada pels editorials de diaris com La Vanguardia i El Correo Catalán, contraris a la “ruptura” proposada pel règim. A Barcelona, el Centre Comarcal Lleidatà va organitzar conferències per reivindicar la catalanitat lleidatana, i autors com Trias Fargas o Joan Coromines van denunciar els motius polítics del projecte. Ningú de Madrid no va respondre, per bé que el Valle del Ebro va quedar en un calaix dormint el son dels justos i Lleida va seguir amb Girona i també amb Tarragona i Barcelona, les dues demarcacions que avui semblen formar part d’un imaginari més propi de Tolkien o de Harry Potter; Tabàrnia.