23
de novembre
del
2017
Actualitzat
a les
11:36h
Des de l’origen del meu raonament polític sóc independentista. I no per raons culturals o etnicistes, sinó, simplement, per raons democràtiques i de voluntat de millora de la societat en la que visc. Sempre he cregut que era compatible defensar el dret de Catalunya a decidir el seu futur polític des de la meua condició nacional espanyola.
Vaig arribar a Catalunya l’any 1988 i l’any 1992, com a ciutadà català vaig començar a militar en l’independentisme, amb l’objectiu que Catalunya pogués decidir lliurement el seu futur. I aquest objectiu es va complir l’1 d’octubre.
I des de l’1 d’octubre he vist com els representants polítics i gran part de la societat espanyola han explicat que una decisió unilateral d’una part de la realitat política catalana, era contestada pel Govern espanyol en defensa de la Constitució espanyola. El Govern espanyol ha aplicat un article constitucional per tal de retornar les institucions catalanes a la legalitat prevista a la Constitució.
I això ho ha fet mitjançant una intervenció de mínims que ha separat els líders independentistes de la gestió administrativa autonòmica, i per tal d’evitar unes conseqüències que s’estaven constatant molt i molt perjudicials pel conjunt de la societat catalana, independentistes o no. La decisió del Govern català de proclamar unilateralment la independència i la constatació que l’independentisme social estava disposat a defensar al carrer una República que no ha reconegut ningú, ha comportat una intervenció policial per tal d’assegurar l’aplicació de la constitució davant la inacció del cos de Mossos d’Esquadra.
Jo no vull un país com el que m’expliquen els meus connacionals, en que la gent ocupi els carrers, en que les empreses marxin, en que el Parlament es reuneixi amb la meitat dels diputats, en que la policia hagi de fer ús de les seves potestats per protegir la legalitat. I com que no vull aquest país, jo, avui, renuncio. Renuncio al que he segut, renuncio als meus orígens.
Renuncio als meus orígens nacionals, per ser fidel als meus orígens polítics.
No vull ser d’un país que nega als seus ciutadans tota decisió sobre el futur polític; que nega la capacitat dels representants de la ciutadania de dotar-se de lleis per protegir un mínim de justícia social; que nega que el govern pugui assegurar que tothom té dret a un habitatge, i a tenir calefacció a l’hivern; que nega regular la igualtat legal entre homes i dones.
No vull ser d’un país que utilitza el seu monopoli de la violència per impedir a la gent votar; que utilitza el seu monopoli de la violència per ocupar els carrers, que utilitza el seu monopoli de la violència per generar por als ciutadans.
No vull ser d’un país que incentiva la marxa de les empreses d’un tros del seu territori; que regula d’urgència per tal d’afavorir aquesta marxa d’empreses.
No vull ser d’un país que paralitza una administració simplement per castigar un govern que compleix els seus compromisos electorals.
No vull ser d’un país que nega i renuncia a qualsevol negociació amb un col·lectiu de ciutadans que fa anys i panys que reclama negociació.
No vull ser d’un país que utilitza el sistema judicial per tal d’instruïr una causa general política contra els seus adversaris; que empresona sense judici a bones persones que són els representants d’una majoria social pel simple fet de ser-ho. Com que no vull ser d’aquest país, jo, avui, renuncio als meus orígens. Sabent que, com diu el poeta, qui perd els orígens, perd l’identitat. Jo renuncio a aquesta meua identitat agressiva, colonitzadora, violenta, a ser manat, a concentrar en pocs tot el poder, a ser el novio de la muerte i a cridar que mori la intel·ligència. Renuncio a voler imposar per la força la meua nacionalitat i humiliar als qui els hi imposo a cop de bastó.
Jo renuncio al meu passat, per abraçar només el meu futur. Un futur que naixerà també de les coses meravelloses que malgrat tot m’ha donat la fins ara meua espanyolitat.
Jo renuncio a cedir la meua llibertat, jo renuncio a sentir-me part d’una nació que em nega la meua capacitat de ser.
Jo renuncio a allò que era, per poder ser el que vull ser.
Vaig arribar a Catalunya l’any 1988 i l’any 1992, com a ciutadà català vaig començar a militar en l’independentisme, amb l’objectiu que Catalunya pogués decidir lliurement el seu futur. I aquest objectiu es va complir l’1 d’octubre.
I des de l’1 d’octubre he vist com els representants polítics i gran part de la societat espanyola han explicat que una decisió unilateral d’una part de la realitat política catalana, era contestada pel Govern espanyol en defensa de la Constitució espanyola. El Govern espanyol ha aplicat un article constitucional per tal de retornar les institucions catalanes a la legalitat prevista a la Constitució.
I això ho ha fet mitjançant una intervenció de mínims que ha separat els líders independentistes de la gestió administrativa autonòmica, i per tal d’evitar unes conseqüències que s’estaven constatant molt i molt perjudicials pel conjunt de la societat catalana, independentistes o no. La decisió del Govern català de proclamar unilateralment la independència i la constatació que l’independentisme social estava disposat a defensar al carrer una República que no ha reconegut ningú, ha comportat una intervenció policial per tal d’assegurar l’aplicació de la constitució davant la inacció del cos de Mossos d’Esquadra.
Jo no vull un país com el que m’expliquen els meus connacionals, en que la gent ocupi els carrers, en que les empreses marxin, en que el Parlament es reuneixi amb la meitat dels diputats, en que la policia hagi de fer ús de les seves potestats per protegir la legalitat. I com que no vull aquest país, jo, avui, renuncio. Renuncio al que he segut, renuncio als meus orígens.
Renuncio als meus orígens nacionals, per ser fidel als meus orígens polítics.
No vull ser d’un país que nega als seus ciutadans tota decisió sobre el futur polític; que nega la capacitat dels representants de la ciutadania de dotar-se de lleis per protegir un mínim de justícia social; que nega que el govern pugui assegurar que tothom té dret a un habitatge, i a tenir calefacció a l’hivern; que nega regular la igualtat legal entre homes i dones.
No vull ser d’un país que utilitza el seu monopoli de la violència per impedir a la gent votar; que utilitza el seu monopoli de la violència per ocupar els carrers, que utilitza el seu monopoli de la violència per generar por als ciutadans.
No vull ser d’un país que incentiva la marxa de les empreses d’un tros del seu territori; que regula d’urgència per tal d’afavorir aquesta marxa d’empreses.
No vull ser d’un país que paralitza una administració simplement per castigar un govern que compleix els seus compromisos electorals.
No vull ser d’un país que nega i renuncia a qualsevol negociació amb un col·lectiu de ciutadans que fa anys i panys que reclama negociació.
No vull ser d’un país que utilitza el sistema judicial per tal d’instruïr una causa general política contra els seus adversaris; que empresona sense judici a bones persones que són els representants d’una majoria social pel simple fet de ser-ho. Com que no vull ser d’aquest país, jo, avui, renuncio als meus orígens. Sabent que, com diu el poeta, qui perd els orígens, perd l’identitat. Jo renuncio a aquesta meua identitat agressiva, colonitzadora, violenta, a ser manat, a concentrar en pocs tot el poder, a ser el novio de la muerte i a cridar que mori la intel·ligència. Renuncio a voler imposar per la força la meua nacionalitat i humiliar als qui els hi imposo a cop de bastó.
Jo renuncio al meu passat, per abraçar només el meu futur. Un futur que naixerà també de les coses meravelloses que malgrat tot m’ha donat la fins ara meua espanyolitat.
Jo renuncio a cedir la meua llibertat, jo renuncio a sentir-me part d’una nació que em nega la meua capacitat de ser.
Jo renuncio a allò que era, per poder ser el que vull ser.