16
de novembre
del
2017
Actualitzat
a les
12:06h
Abunda una idea entre els ambients independentistes més autèntics que ens parla de la impossibilitat que res pugui canviar a Espanya. I això sobretot en resposta a quan alguns diem que tot plegat, inclosos els problemes de Catalunya, han de tenir una solució global a nivell espanyol ( i també europeu). I que hem de lluitar amb els nostres germans de la resta de l’estat per poder aconseguir un estat i un país nostre més just i igualitari, a més que els catalans puguem arribar a votar en un referèndum acordat.
I recordava ara el meus pares que en pau descansin, i a molta altra gent gran quan jo podia parlar de gent gran referint-me als altres i no pas a mi mateix. Succeïa quan encara jo era jove i creia que el món es podia canviar, i de fet intentava lluitar o com a mínim teoritzar sobre aquests temes, és a dir, sobre la injustícia de tot plegat, les diferències socials i de classe, les discriminacions racials o les dictadures que aleshores assolaven la major part del món. I creia que les coses podien millorar , com encara ho crec ara, malgrat el gran poder del capitalisme i dels poderosos d'aquest món.
Poder canviar el món és el que els idealistes hem preconitzat sempre. És al nostre ADN, encara que segurament , ens n' anirem d'aquest món havent pogut fer molt poca cosa perquè ja sabem que tot plegat és una utopia. Però què seríem sense utopia els que idealitzem i teoritzem i intentem fer alguna cosa per aconseguir un món millor?
Deia, doncs que pensava en els meus pares i en la gent gran de la meva joventut , profundament reaccionaris tots ells, que em deien que això no era possible i que sempre hi hauria rics i pobres, i gent que domina i gent que és dominada, i que tot estava dat i beneït i que millor que pensés en mi mateix i en el meu propi futur. I m'emprenyava i em semblava impossible que pensessin així, sense cap ideal, sense empatia cap als altres , cap a la gent que sofria i era oprimida pels poders diversos d'aquest món.
Ve a tomb això quan sento que Espanya no es pot canviar i que sempre serà com és sense remei. I penso que aquest és un pensament profundament reaccionari, perquè en l'essència del pensament progressista hi rau la possibilitat i la convicció que les coses puguin canviar a tot arreu i sempre. I , de fet, el mateix centre neuràlgic del pensament progressista és que cal treballar per canviar les coses a millor, aquí i a tot arreu.
I mai ningú progressista, cap teòric, cap polític, cap líder, que jo sàpiga, ha dit que sí que podem lluitar per un món millor, però , compte, llevat d’Espanya, perquè Espanya és irreformable i no susceptible de ser reformada.
Per tant, dir que alguna cosa no pot canviar o algun país o zona del món no pot millorar ( concretament en aquest cas que ens ocupa la mateixa Espanya) és caure en la resignació dels meus mentors de més edat de la meva joventut i donar-los la raó quan, decididament, penso que mai van tindre la raó i mai la tindran. Les coses han de canviar i poden canviar. De manera contrària , el nostre esforç hagués estat, seria ara mateix i també en un futur en va i totalment inútil. I això sí que no.
I recordava ara el meus pares que en pau descansin, i a molta altra gent gran quan jo podia parlar de gent gran referint-me als altres i no pas a mi mateix. Succeïa quan encara jo era jove i creia que el món es podia canviar, i de fet intentava lluitar o com a mínim teoritzar sobre aquests temes, és a dir, sobre la injustícia de tot plegat, les diferències socials i de classe, les discriminacions racials o les dictadures que aleshores assolaven la major part del món. I creia que les coses podien millorar , com encara ho crec ara, malgrat el gran poder del capitalisme i dels poderosos d'aquest món.
Poder canviar el món és el que els idealistes hem preconitzat sempre. És al nostre ADN, encara que segurament , ens n' anirem d'aquest món havent pogut fer molt poca cosa perquè ja sabem que tot plegat és una utopia. Però què seríem sense utopia els que idealitzem i teoritzem i intentem fer alguna cosa per aconseguir un món millor?
Deia, doncs que pensava en els meus pares i en la gent gran de la meva joventut , profundament reaccionaris tots ells, que em deien que això no era possible i que sempre hi hauria rics i pobres, i gent que domina i gent que és dominada, i que tot estava dat i beneït i que millor que pensés en mi mateix i en el meu propi futur. I m'emprenyava i em semblava impossible que pensessin així, sense cap ideal, sense empatia cap als altres , cap a la gent que sofria i era oprimida pels poders diversos d'aquest món.
Ve a tomb això quan sento que Espanya no es pot canviar i que sempre serà com és sense remei. I penso que aquest és un pensament profundament reaccionari, perquè en l'essència del pensament progressista hi rau la possibilitat i la convicció que les coses puguin canviar a tot arreu i sempre. I , de fet, el mateix centre neuràlgic del pensament progressista és que cal treballar per canviar les coses a millor, aquí i a tot arreu.
I mai ningú progressista, cap teòric, cap polític, cap líder, que jo sàpiga, ha dit que sí que podem lluitar per un món millor, però , compte, llevat d’Espanya, perquè Espanya és irreformable i no susceptible de ser reformada.
Per tant, dir que alguna cosa no pot canviar o algun país o zona del món no pot millorar ( concretament en aquest cas que ens ocupa la mateixa Espanya) és caure en la resignació dels meus mentors de més edat de la meva joventut i donar-los la raó quan, decididament, penso que mai van tindre la raó i mai la tindran. Les coses han de canviar i poden canviar. De manera contrària , el nostre esforç hagués estat, seria ara mateix i també en un futur en va i totalment inútil. I això sí que no.