Maria-Mercè Marçal hauria fet aquest dilluns 65 anys. Va néixer el 13 de novembre del 1952 a Ivars d'Urgell i va morir el 5 de juliol de 1998 a Barcelona. La poeta i escriptora amb va escriure el llibre El senyal de la pèrdua, un recull d'escrits inèdits dels seus últims anys: un dietari de la malaltia i una correspondència amb el biògraf de Renée Vivien.
.jpg)
Foto: Robert Ramos
1 d'agost 1996
Avuiéseltercerdiaqueviscamblamortenganxada, arrapadaalcostatdret.Fatresoquatremesos —potser cinc, ja, amb el terror de les primeres proves que, aparentment,emvantranquil·litzar—vaigcomençarunpoema.Nomésunvers:«Covol’ouminúsculdelamort,arrandepit,sotal’aixella».Ara tinctendènciaacanviar-lounamica:«LaVidacova l’ouminúsculdelamort/randelmeupit,lameva aixella».Perònosécontinuarenvers.M’imagino qued’aquestouminúsculn’hadesorgirunocell d’alesimmenses—dellumid’ombra—quehocolgaràtot.Arao,sitincsort,méstard.Noconsola —noemconsola—pensarquesempre,enqualsevol cas,elfinalésidèntic:«jeferaismonsqueletteaussi bienquetoutlemonde...»(citodememòria,peròde quiera?:lacomtessadeNoailles?).
Séque,passielquepassi,hecomençataposarper alamort.Nosócjoquifaré«monsquelette».Nosé, tampoc,composar,notincmodelsal’abast;sitinc sort(aquestasortquedarreramentm’haviasorprès ambelsseusfavorsinsòlits—iduial’armaamagada,unamicemvadir:hauràsdefercórrerquetensalgunproblemadesalutperconjurarl’enveja...foscaironia.Peròéscert,totplegateracomtemptarelsdéus,excés.Excésdepremis,lallicènciai,allòquemésimporta, l’Heura,laFina,elnoupis,lesperspectivesdefelicitatquejasónfelicitat—elfuturdesitjatcompartitfetpresent).Sitincsort,deia,elretratquedaràinacabatdurantuntemps...quant?Aquestsdieshanestatmoltestranys—laparaulaésbanal,perònosécomsubstituir-la.Vanestarpreceditspelterror.Eldiaabansdefer-melesproves,l’endemàd’haver-me-lesfet—elresultatencarallunyà—però suggestionada i aterrida desprésd’haver assistital’operaciódelagermanadelaGlòria—alaQuirón—,uncàncerjaambmetàstasi,escampat...:pronòstic,unanydevida.VaiganaradinaramblaJosefa(laFinaeraaCanàries,d’onvatornarmoltanimada).Ellas’haviaofertperacompanyar-me,peròhihaalgunacosa«saturniana»excessivamentpessimistaquevaferqueladefugís.Lihovaigconfessarduranteldinar.Emvaigdir:laveurédesprés.Vamestarmoltbé.Vamcomençarparlantdelesmevesaprensions(intuïcions?—ahoresd’arahosembla,peròmoltscopsheestataterridaitothaestatno-res.Aixòdóna,aestones,al’actualsituacióunairealhoradedéjà-vuideradicalmentnou.)Desprésvamenfilar/parlard’anècdotes,devidaamorosa...etc.Livaigexplicarmoltsepisodisiemvadirquehohavia d’escriure. Així,amb unto unxic d’humor, talcomhoexplicava:lesmevesprimeresincursionsa «Lesbos»...,elmeuintentdelligarambunecologista-countryquanestavaembarassadadesetmesos—quenovaresultarenelnivell«material»,peròalcapdavall emvafer viureuncapde setmana«volat»queencararecordo.
Ahoresd’aranocreceneltòpicqueelsmillorsamorssónelsirrealitzats—lahistòriaamblaFina,l’únicamorrealquehasuperatelsobstaclesi/deeltemps,emfaveurelescosesdiferents.Hihaalgunacosasòlida—enunpoemavaigdefiniraquestamorcomundiamantcontraelqualeltemps—iaralaporilapresènciadelamort—enshapolit,enspoleix. Tanta proximitat comaquests dies—elsdelterror compartit,elsdelanotíciacompartida—nosési l'heviscutmai—potsernomésenalgunsdiesmoltespecialsd’espasmeijoiaeròtica,puntualsiefímers.Llampecsenquèelsexetocalallindadelsagrat,ontot ésui cos,cor, ment,silencii paraula.Tanmateix,nohemfetl’amordesprésdelanotícia,hihacomunestranypudor.Enshembesatibesatiacaronat.Vamferl’amorambundesigrenovellatquanellavatornardeCanàries.Jovaiganar-laabuscar(acalaJosefavaigdinar-berenar-sopar)enuntaxial’Aeroport,jaquenom’atreviaaanar-hiencotxe.Haviabegutlicordefruites,quesesumavaatotelxocdelmatíal’hospitalia totalatensiódelstresdiesaParíspassatsamblaFelícia.Unaborratxerad’angoixa.LaFinaarribavaalaunaal’Aeroport,jojahieraabansdelesdotze.Aquellahoravaserterrible.Vertigensiobriaelsulls,sensaciód’ésserengolidaperunforatnegresielstancava.Pordecaurerodona.Pampalluguespertotarreu.Vaiganaralslavabosperrentar-melacaraiveuresireaccionava.Terrordecaureenelslavabos.Impossibilitatdellegir,depensarresambunfilcoherentitibat.Laxituddetotselsfilsonintentavaagafar-me.Finalment,jagairebéalauna,unacertaserenitat,desprésaltrecopelterror.Persortl’avióvaarribarmoltpuntual.Vaigagafar-mealaFina,albraç,comlesvellesd’abans.Vamanaracasad’ella.Eramolttard,iencaraensvamentretenirparlantamblasevagermanaque,ennotenirnotíciesdequanarribava,s’haviaplantataesperar-laalseupis—lasevagermana,quefinalmentm’havia acompanyatalesproves—.Quanvamanaral llit,totel terroresvatransformar endesig.Un desigd’unaintensitatmiraculosa-meravellosa—desprésdedotzeanys.Ara,amés,undesigil·luminatperl’amor—omillordit,éseldesigelqueil·luminal’amor.L’aiguaquebanyalespedrespotavivar-lestotes,perònoméseldiamantbrillafinsitotquanl’aiguanoelbanya,quanaquestas’evapora.
L’amorésfortcomlamort—mésfort?—.Recordohaver-hollegitenelCànticdelscàntics.Aixícomassociol’ou—origendevida—alamort(Gràciesmare,perhaver-medonataquestavidamortal,l’únicaquem’hapermèspassarperaquestaterra,aquestavallontotallàgrimafructifica,devegadesmisteriosamentifinsaparentmentsensesentit.Llàgrima-diamant(associaciódeTsvetàieva).Potsernoméselsamorspastatsambllàgrimesadquireixenaquestaduresadediamant.
Parlo del’amorenllocdelamort.Ipotserl’única maneradeposarperaaquestapinturadarreraque—passielquepassi—aras’iniciaésmirar-lafitafit.Mirarelfinaldelavia(«laimmutablevia»—C.Arderiu),nopaselspossiblescaminsiviaranysquetalvegada,ambsort,l’ajornaran,emdonaranunatreva.Ellímit,acceptarellímit,ladissoluciód’aquestjoeneltotoenelno-res,lallumil’ombra...Idesd’aquí,mesurarlavida,desdelpuntfinalsuposat.Aixòm’hasemblatquepassavaaquestanit.Hesomiatqueperdiadentspostisses,empastos...delaboca emsortienpeces comdeguixo argamassaambcargolsenormes,rosques,claus...Després,m’hedespertatihecomençatapensarenlamort,enlavidaaquèaquestamortdónalímit.Lasensacióhaestatd’unararaplenitud.Heviscutambintensitat i, darrerament, amb menys intensitat però més profunditat (?)oméssolidesa.Laimpressióqueteniaésque,apartird’ara,lavidafóraméscalmada,mésharmònica.Em quedencosesper dir, per escriure(iem semblavaqueno!).Peròquèhifa!Cediralanecessitat...emdic.Nomésempenedeixod’haver-meinhibitenlamanifestaciód’opinions(articles,etc.,noescrits,rèpliques,cartesaldirectornoenviades).Lesdecisionsméscontundents—tenirl’Heura;mésendavantperseverarenlarelacióamblaFina—m’omplend’unajoiabrutal:quinaangoixaretrospectivalapossibilitatd’haverfetunaaltraopció!
Emsurtun«gràcies»enonadesdiverses.Ganesdedeixarelmón—siemcal—d’unaformamansaialhoraforta:d’acomiadar-meambmotsdegratitudiambmotsdeperdó.ContradientR.Vivien,maino hesentitlavidacomuncrim(quejoinfligeixo,quesem’infligeix)nihesentitmai«l’amordelamort».Nomésséveurelamortcomelpuntfinald’unrelat—inohiharelatsensepuntfinal—.
Hepensatunaestona,endespertar-me,im’heasserenat.Després,l’angoixa,elterrortorna,intermitent.Lamevamegalomaniam’impedeixderepresentar-meunguiómodest:operació,biòpsia,anarfentlaviu-viudurantanys(hihadonesqueviuenaixífavintanys...iseguramentlamortlessobtarà,detrascantó,perunaaltrabanda).Defet,aquestguiómodestfóraelguiódeluxe—noromàntic,nofulminant.Sensel’auradels«elegits»—peròelguiómésd’acordamblamevaapostavitald’aquestsdarrerstemps.Perquèjo?perquènojo?:Duespreguntesbarrejad’orgullihumilitat;comlescartesastrals:undibuixonqualsevol,elméssavielmésximple,esveureduïtaundibuix,unmapadelíniesdecolors(humilitatextrema)ontothomtéundibuixcomplex,individual,interessant(l’orgulldeljo).
Jo,comqualsevolaltradona,unadecadadeu—emsembla.Ladiferència.Potserviuresensepit—comlesamazones—,orgullosaguerrera,mantenint encara la morta ratlla.
El senyal de la pèrdua. Escrits inèdits dels últims anys
Dietari - Cartes a Jean-Paul Goujon
Primeraedició:novembredel2014
©HerevesdeMaria-MercèMarçal,2014
©d’aquestaedició:GrupEditorial62,s.l.u.,EditorialEmpúries