Amb perdó i respecte

"El PSC ha jugat un paper de mediador com mai abans, intentant un atansament de posicions per evitar la situació que ara vivim"

per Montse Mínguez , 4 de novembre de 2017 a les 11:17 |
Carles Puigdemont | Arxiu
Aquesta informació es va publicar originalment el 4 de novembre de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Estic convençuda que escriure en aquest moment i expressar el que vull dir serà jutjat sense reflexió i condemnat sense pietat. Però tot i això, crec que arribats a aquest punt, tots i totes ens hem de mullar pel bé comú i, sobretot, perquè la situació que estem vivint, entre molt sentiment i massa víscera, ens ha de portar a una maduresa política i sociològica imprescindible, que arribarà tard i malament, però que ha d’arribar. 

D’acord que tancar a la presó un govern és una mesura judicial desmesurada i de repercussions incalculables. Però també hem de fer l’exercici de veure, des de la fredor, què ens ha portat fins aquí, quines línies vermelles hem creuat sense haver intentat canviar-les, prèviament. Si el gran argument del govern suspès de Puigdemont és que tot forma part d’una estratègia mil·limetrada, potser s’ha de demanar responsabilitats a algun d’aquests estrategues que potser, i només potser, ha perdut totalment el sentit de la mesura. 

 
D’acord que es busquin culpables a tot arreu d’un mal general i que, principalment, es busqui en el socialisme català i espanyol, perquè tots sabem que tota causa i tot màrtir necessita un culpable més enllà dels directament responsables de les accions reals. I a mi, en aquest conflicte, em falta l’autocrítica dels impulsors del procés independentista.

 
A tots aquells que criden i assenyalen al PSC, els recordo que el nostre partit no és ni el fiscal, ni el jutge, ni tot el que està passant té a veure en haver manifestat el suport a l’aplicació de l’article 155 davant de la Declaració Unilateral Independència. Cal recordar que l’expresident de la Generalitat i senador socialista, José Montilla, no va participar en la votació del Senat. 

 
El PSC ha jugat un paper de mediador com mai abans, intentant un atansament de posicions per evitar la situació que ara vivim. Els socialistes recordarem sempre el 26 d’octubre com el dia en què Puigdemont va renunciar a convocar eleccions autonòmiques davant de la híper-ventilada galàxia Twitter, de diputats i socis de Govern, d’ERC, que el titllaven de Judes. Aquell dia hi va haver un moment de llum, quan el president Puigdemont va filtrar que aniríem a votar el 20 de desembre i que, per tant, ell controlava els tempos i els ritmes. Va ser un moment fugaç de generositat i brillantor que els xiscles i l’escarni d’alguns va fer recular. Greu error. 
 
En aquest punt, també cal dir que molts dels que criden encara ara i que no han deixat de cridar i assenyalar mai, la CUP, ni formen part de cap òrgan de govern sensible, ni s’han jugat mai res, ni en el fons, ni en la forma. 

D’acord que es va declarar la república catalana. Però es va fer de mala gana, amb mig parlament buit, amb consellers tristos, algú fins i tot dimitint, que marxaven cap a casa. Potser perquè es veien venir l’espasa de Damocles, potser perquè la bèstia s’havia fet tan enorme i voraç que, per primer cop, van veure que se’ls emportava per davant i és quan alguns membres del Govern decideixen marxar a Brussel·les, deixant venuts, davant la Justícia, a la resta de membres de Govern i la Mesa del Parlament.

Lletja fugida que alguns devien intuir i per això, a l’estiu, tres consellers de rang impecable abandonen el govern, tot i que diuen no abandonar la causa de l’independentisme. El full de ruta començava a trontollar llavors.
 
Hem de madurar, assumir els errors, aprendre a no justificar sempre el que més ens convé i, per damunt de tot, hem de reflexionar sobre les conseqüències que comporten tots els actes. Els que ens agraden i els que no ens agraden.  Si tu l’estires fort per aquí i jo l’estiro fort per allà... segur que es trenca. 
 
Aquests dies el cor es va tornar a imposar al cap i ara, avui, tornem a ser al caos. Un caos cada dia pitjor, menys reflexiu, més irreversible. Som on som i plorem. Uns de pena, altres de ràbia, altres d’impotència. Però massa gent plora i massa gent pateix perquè, en el fons del problema, la política ha perdut els papers i la partida i ha entrat, implacable, la justícia.
 
Ara, tenim una oportunitat el 21-D de votar, de reconstruir ponts i curar ferides, de canviar d’interlocutors, de guanyar en autogovern, de tornar a la política. Costarà, molt, però els socialistes ens esforçarem com sempre quan ens toquen Catalunya.

 

Participació