30
d'octubre
del
2017
Actualitzat
a les
9:30h
Qualsevol malaltia degenerativa, des del moment mateix que la persona que estimes esdevé dependent, genera un procés punyent i absolut d'aflicció, que s'instal·la i portes dins teu, rosegant-te. T'hi bolques de debò amb tot l'amor, però també et sents cada cop més impotent i esgotat sabent que anirà a pitjor, oblidant i oblidant-te.
Procés de dol, tanmateix insuperable, que no tancarà les ferides ni quan s'allunya per deixar-nos en el seu desenllaç amb l'angoixa i el dolor amarg del seu comiat, perquè la memòria sempre estarà disposada a recordar-nos el que hem deixat de tenir, el que hem perdut i deixat d'ésser.
I és per això que els nínxols i les tombes, el trist recinte 'humit i gras' de l'intimista poema de Màrius Torres, no són com els altres llocs. Són espais de memòria viscuts com a sagrats. I aquells qui creuen que no s'ha de respectar el que és sagrat per als altres, s'equivoquen de pla moralment, sobretot si ho fan amb una intenció altra, infame per viciada i despullada de tot sentiment envers el dol i el buit transcendents i inabastables que genera l'absència del ser estimat, el record i l'enyor del qual perdura unes quantes generacions enllà.
No se m'acut res de més desolador que aquest desert existencial de trobar a enyor, de trobar a faltar, que fa de la vida un absurd prenyat de memòria, el 'llast de records' i la 'terra amarada de plors' del poeta nostrat.
Procés de dol, tanmateix insuperable, que no tancarà les ferides ni quan s'allunya per deixar-nos en el seu desenllaç amb l'angoixa i el dolor amarg del seu comiat, perquè la memòria sempre estarà disposada a recordar-nos el que hem deixat de tenir, el que hem perdut i deixat d'ésser.
I és per això que els nínxols i les tombes, el trist recinte 'humit i gras' de l'intimista poema de Màrius Torres, no són com els altres llocs. Són espais de memòria viscuts com a sagrats. I aquells qui creuen que no s'ha de respectar el que és sagrat per als altres, s'equivoquen de pla moralment, sobretot si ho fan amb una intenció altra, infame per viciada i despullada de tot sentiment envers el dol i el buit transcendents i inabastables que genera l'absència del ser estimat, el record i l'enyor del qual perdura unes quantes generacions enllà.
No se m'acut res de més desolador que aquest desert existencial de trobar a enyor, de trobar a faltar, que fa de la vida un absurd prenyat de memòria, el 'llast de records' i la 'terra amarada de plors' del poeta nostrat.
- Algú deixà sentenciat que tan aviat com un ésser humà neix ja és prou vell com per morir.
- El teu record, Pepi, és la nostra força. I el teu somni, el nostre camí.