Deslleialtat del govern mexicà

Va morir a l'edat de 83 anys en el seu exili de Ciutat de Mèxic, ara fa 43 anys, un 9 d'octubre de 1974, just dos dies abans de la celebració en el teatre Jean Vilar de la del partit el tàndem González-Guerra

per Santiago Suñol , 14 d'octubre de 2017 a les 11:38 |
Enrique Peña Nieto | Europa Press
Aquesta informació es va publicar originalment el 14 d'octubre de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Em dol profundament que el president mexicà Peña Nieto hagi abdicat de donar suport a la legítima insurgència catalana oblidant la gran i rica aportació intel·lectual i humanística que l'exili polític republicà català de la nostra postguerra féu al seu seductor i acollidor país. Un país que aleshores, en temps del president Lázaro Cárdenas, aquell que mai no volgué reconèixer l'Espanya de Franco i que donà acolliment a un eixam enorme de gent forçada a allunyar-se d'una dictadura repressiva i sanguinària, esdevingué una finestra oberta al món en un temps d'obscurantisme informatiu aquí, a casa nostra. I esmento per exemple la revista mexicana 'Hoy', a l'època en què n'era editor i director el prestigiós José Pagés Llergo, fill de català, amb les fabuloses i mordaces caràtules del caricaturista polític Arias Bernal.

També un un parent meu, no gens llunyà en la línea genealògica col·lateral del meu besavi patern, pertanyent a la nissaga eixida de Can Segués, antiga masia al bell mig de la Meridiana barcelonina, actualment enderrocada com és obvi concernent a l'exímia figura de la foto 'Pere Bosch i Gimpera' (1891-1974), prominent arqueòleg i prehistoriador de formació germànica (Wilamovitz-Möllendorf, Hubert Schmidt,  Kosinna, Obermaier, etc.), qui va excavar científicament per primer cop el 1923 el dolmen empordanès de la Gotina, un dels monuments megalítics de l'Albera, en l'antic camí d'Espolla a Vilartolí, construït fa la fotesa de 3.350 anys aC i avui a quatre passes del campament i base militar de Sant Climent Sescebes, però que sobretot i a més fou el primer i únic rector de la Univeritat Autònoma de Barcelona (1933-1939) i conseller de justícia de la Generalitat republicana en el segon govern de Lluís Companys, alhora que antic mestre d'un Salvador Espriu que aleshores anava per egiptòleg.


Parent nostrat aquest, que acabada la guerra civil es va establir definitivament a Mèxic com a exiliat polític, havent-ne adquirit la nacionalitat el 1971, i on va exercir d'ençà de 1941 una important tasca pedagògica i de recerca com a professor de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic i de l'Escola Nacional d'Antropologia, així com a cap de la divisió de filosofia i humanitats de la UNESCO entre 1948 i 1952, deixant una prestigiosa escola amb nous quadres de recerca (Pericot, Serra Ràfols, etc.) i una prolífica i extensíssima bibliografia, molta de la qual sobre el 'problema de les Espanyes'.

Doncs bé, ell va morir a l'edat de 83 anys en el seu exili de Ciutat de Mèxic, ara fa 43 anys, un 9 d'octubre de 1974, just dos dies abans de la celebració en el teatre Jean Vilar de la del partit el tàndem González-Guerra i on s'hi va aprovar una resolució sobre 'las nacionalidades ibéricas' que textualment deia: 'La definitiva solución del problema de las nacionalidades que integran el Estado Español parte indefectiblemente del pleno reconocimiento del derecho de autodeterminación de las mismas, que comporta la facultad de que cada nacionalidad pueda determinar libremente las relaciones que va a mantener con el resto de los pueblos que integran el Estado Español'. 


Coses veredes, oi? Perquè un cop retornat el tàndem socialista dos anys després a l'Espanya tardofranquista posterior a la mort del dictador, el president Adolfo Suárez els hi va proposar una trobada el dia 23 d'un altre octubre, ara de 1976, a la suite de l'hotel Princesa Plaza de Madrid per tal de fer-los baixar del seu entossudiment amb l'esquer d'unes pròximes eleccions el 1977, comptant amb la col·laboració dels preocupats comandaments militars Faura i Cassinello, membres dels serveis d'informació del SECED (futur CESID) creats el 1972 pel difunt almirall Carrero Blanco, assassinat feia poc (desembre 1973).

I, efectivament, convençuts per la flaire de les urnes i les perspectives de tastar poder ben aviat, les forces de l'esquerra socialista espanyola per boca del seu 'jardiner del bonsai', abandonaren la defensa del dret d'autodeterminació, davant la complaença i sorpresa dels propis representants del SECED que, esbufegant alleugerits, no s'amagaren de manifestar-se 'reconfortados con tan patriótico e inesperado lenguaje'. I Espanya, una, i tothom, camarades o no, a descansar tranquils, que això de les ideologies en política és com el xiclet, s'estira i s'arronsa a conveniència del moment, del vent que bufa i de la butxaca.

 

Participació