Antídots i altres remeis

En aquests darrers temps hem llegit bastant sobre el Leridanismo, causas y consecuencias aparte de otros efectos y defectos. Entre les moltes persones que estem sensibilitzades amb la temàtica del com i del perquè Lleida sembla que no arranca i no surt d’aquesta crosta que ens atauba  i que ens aferra a allò del qual volem fugir, sovint es parla des d’un pessimisme existencial que quasi ens impossibilita a lluitar contra els elements. Sense ànim de criticar a ningú perquè tota aportació analítica ajuda a avançar, han opinat al respecte, entre altres, Francesc Canosa, Francesc Serés, Anna Saez, Miquel Andreu per esmentar-ne alguns. Igualment han continuat fent reflexions al respecte de, Miquel Pueyo o el mateix Vallverdú i sovint trobo a faltar un element que és el de ressaltar i posar en alça els antídots que en cada moment hem tingut i que han potenciat la llibertat creadora/pensadora dels seus protagonistes així com dels que els seguien.

En poques ocasions he trobat referència explícita al potencial dels antídots que, en cada moment, han neutralitzat i neutralitzen la situació i que, per mi, són els veritables remeis del problema. En aquest sentit, Jaume Barrull a Quant pesa un tòpic? Va fer un exercici que trobo admirable quan denunciava els  tòpics i els complexos que ens posen, com a ponentins, a la defensiva per acabar el seu escrit amb un: m’agrada senzillament la gent que crea sense estar encadenada ni beure gratuïtament dels prejudicis, siguin de Lleida o de Wisconsin.

Lleida, d’ençà de l’acabament de la Guerra d’Espanya, ha patit unes pressions i alhora ha estat mancada d’uns estímuls que han fet que estiguem sovint llepant-nos les ferides i mirant de buscar explicacions històriques i fins i tot historicistes a la grisor que suposadament patim al Ponent Català. Passa però, que també ben aviat i d’això se n’ha parlat menys, un cop acabada aquella salvatjada, alguns van fer mans i mànigues per esquivar la repressió de pensament i de creació i van  provar de fugir d’estudi amb imaginació i empenta, no sense que en algunes ocasions les seues propostes fossin avortades. Lleida, no em cansaré de dir-ho, als anys cinquanta tenia una munió de personatges que lluitaven per fer fluir i difondre la llibertat de pensament.

Alguns des de l’absoluta clandestinitat i patint persecucions directes dels defensors del Movimiento, altres que se les imaginaven totes i fins i tot empraven els instruments de reconeguda solvència social del moment, com ara Las Congregaciones Marianas, l’Alliance Française, les HOAC (Hermandad Obrera de Acción Catòlica), l’esbart Marius Torres del Sícoris, el grup TOAR dirigit per Josep Maria Riu, etc, per portar a terme activitats intel·lectuals i fins i tot polítiques que, en moltes ocasions, la ignorància del llapis vermell de José Alfonso Tarragó y Pleyán no podia ni dilucidar. En aquell moment, aquestes activitats que acabo de detallar venien a ser un antídot a la mediocritat, una baula que ens connectava com ciutat al que passava al món, una porta d’eixida de la grisor imposada per un règim que volia passar tota la península Ibèrica per la màquina de trinxar carn i ideologies.

Mort el dictador i suposadament acabat aquell desori de feixistes controlant les mentalitats, ves per on, en la nova democràcia i Lleida no n’és pas una excepció, aquells que havien estat al candeler de la resistència, entren en política i per un moment sembla que Lleida s’enlairarà. Així, Jaume Magre, director del Alliance Française, impulsor de la innovadora Petite Galerie i que havia dut a la ciutat, entre els anys cinquanta i seixanta del segle passat, la faula contra el totalitarisme de Ionesco, el Rinoceront, o l’obra de teatre de l’absurd i de la incomunicació dels humans Tot esperant Godot de Beckett, pren possessió de la regidoria de cultura amb Antoni Siurana. Lleida anys vuitanta i fora de ca la vila, la vida continua bullint.

A l’escola de Belles Arts, amb un Coma Estadella, un Jesus Mauri, un renovador i gens acovardit Antoni Llevot, un Jordi Jové, etc, innoven, proposen i creen en un marc ciutadà que vol créixer des de dins de les institucions i també des de fora. El fora i el present, tornarien a ser antídot aviat i malgrat ser-ho algun dels seus impulsors, Llevot per exemple, van entrar en la roda institucional que, qui ho havia de dir, cada cop més es tornava en nova veritat absoluta. Anys noranta i a peu de carrer, grups de teatre, artistes i actors que experimenten, escriptors que lluen i des de l’oficialitat novament matant, com deia la cançó, l’estrella de la ràdio. Així anar fent.

Ara però crec que estem en un moment especialment especial valgui la redundància. Les institucions no poden amb la seva ànima. La pedrera d’on han sorgit els seus actuals dirigents, entre cometes culturals, és molt pobra i aquests són simples titelles que sense massa mèrits al seu currículum, són incapaços de plantar cara als manaires divins que dirigeixen les nostres institucions i donar la  llibertat als creadors i pensadors que, ja de per sí, la tenen. Avui, el millor de tot i com sempre, es troba al carrer, que és ple de vida, que és antídot, que és remei a la mediocritat que emana de l’oficialitat que pretén controlar alhora que aprofitar-se’n de l’espontaneïtat, la creativitat i la riquesa que no li pertany precisament perquè és l’antídot a la seua manca d’imaginació i por al líder.

Avui la cosa està en un estat immillorable. Tenim poetes en acció, novel·la negra i de tots els gèneres que triomfa arreu, arts escèniques que no paren, surten i ens difonen, creadors i creadores de totes edats que planten cara gent jove, de mitjana edat i gent gran que estan fent treball creatiu i cultural d’una qualitat que ens fa bons. Tenim altura de mires. Tenim molta gent que treballa intensament i ho fa bé. I tenim, com sempre, unes institucions controladores i castradores, a les que hem de deixar de mirar perquè elles no ens representen, com tampoc ho han fet mai.

Hem d’aprendre, i si ens ajuntem podrem, a vendre els nostres antídots. Aquest per mi és un dels remeis per sentir-nos forts. Fa  massa dècades vampiritzats pels qui controlen les institucions. Ens els hem de treure del damunt i lluir.