La memòria posada en qüestió

Ara que tant ens neguiteja voler recuperar la memòria històrica d'aquells que, abandonats en una cuneta qualsevol amb un tret al cap, ens varen deixar contra la seva pròpia voluntat per haver defensat uns ideals. Ara, quan tothom entén que la memòria és l'únic element capaç de mantenir viu el record dels que ja no hi són.

Ara mateix, doncs, vénen les excavadores per al desnonament d'aquells altres que tot i haver descansat en pau llurs despulles durant dècades, en nom d'una modernitat mal entesa, feta de formigó pretesat i opac als efluvis immaterials de l'ànima, i qui sap si també a les emanacions dels cossos en trànsit vers el no res, ara veuran definitivament esborrat el seu record i estroncat el seu íntim i etern pelegrinatge cap a l'oblit més absolut. Perquè de fet no hi ha present, atès que tots els camins són record o pregunta, com deia el poeta. I si no recordem, no tenim identitat ni sentit de continuïtat, ni podem contestar qui som. Els records són indestriables de la vida, en guarden l'essència. 

Capbussant-nos en els meandres dels records, tal com fan els arquèolegs amb les deixalles del passat, podem reconstruir territoris de la memòria personal i col·ectiva gairebé esdevinguts fonedissos, com ara el tràgic impacte de la més mortífera pesta de còlera morbo de 1885, que marca el llindar del decisiu estancament demogràfic finisecular de la ciutat de Lleida en haver-la patit una pregona i primerenca gernació de llogaters lleidatans del novell recinte funerari de Santa Cecília, tot just començat a obrar d'aleshores ençà.

Per cert, obrat segons una tècnica constructiva tradicional catalana, com és la petita volta ceràmica molt rebaixada, que no necessita dc cintra o bastiment per donar-li curvatura i d'execució ràpida perquè el travat i la unió de pla de dues peces ceràmiques planes i de poc gruix, posades de cairell una amb l'altra, lliga tot d'una i de pressa per tenir l'aglomerant de guix un poder d'adormiment ultraràpid. I, a més, ésser de sorprenent i molt baixa inversió per aixecar estructures amb volta tabicada, sòlides, estables, consolidades i estanques.

Això ho tenien prou força clar paletes i mestres d'obra de l'època dels nostres rebesavis, i vet-ho aquí que els contemporanis moderns n'han caigut en l'oblit a partir dels anys seixanta amb la generalització, a tot drap, del formigó, material més econòmic, però amb un temps llarg d'adormiment i d'enduriment progressiu de setmanes, a banda de menys durabilitat, ja que la prolongació d'aquesta depèn de què sigui baix el nivell de porositat per tal de no minvar-li resistència mecànica al ventall d'esforços o pressions a suportar, per bé que aquesta manca de porus obliga a incorporar-hi als nínxols un sistema artificial de filtració i evacuació de subtils fluids emanats. I sinó, temps al temps.
 
Ciutadans i elits locals, en som prou conscients del despropòsit històric i imperdonable que som a punt de consumar irreversiblement? Com serem jutjats per les generacions futures, orfes de béns arquitectònics amb signes visibles de com era un passat ara sota una forassenyada amenaça d'esvanir-se del tot? Serem titllats de matussers anorreadors d'heretats patrimonis culturals en nom de vés a saber quins tripijocs de rebotiga diguem-ne que morbosos, i mai millor dit, oi?