Filiprim: crítica de TV

​El periodisme que explica i el periodisme del clic

«Sí, som lladres d'històries, però parlar amb la gent i de la gent és l'essència del nostre ofici. L'essència i l'antídot»

per Toni Vall, 11 de juny de 2017 a les 00:00 |
El periodista Agus Morales, entrevistat per Andreu Buenafuente | Movistar Plus
Aquesta informació es va publicar originalment el 11 de juny de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
“Els periodistes som lladres d’històries”, ho diu el periodista Agus Morales i em colpeix la seva reflexió, punyent i lúcida. Li explica a l’Andreu Buenafuente durant l’entrevista que li va fer la setmana passada a Late Motiv. Morales és un gran periodista, viatger incansable, relator de vides al límit, de la injustícia, la violència i el sense sentit que ens assota. Ha escrit el llibre No somos refugiados i és un dels impulsors de la revista 5W.

“Lladres d’històries”, doncs sí, té raó. Els periodistes arribem a un lloc, observem, preguntem i marxem. No ens quedem. I després expliquem allò que hem vist, en teoria de la manera més honesta que sabem. Però els que ens ho han explicat segueixen allà, no ens els enduem amb nosaltres. Els hem robat la seva història. L'Agus se sent malament quan això li passa, li queda un agre sentiment de culpabilitat. Però segueix endavant, continua observant, preguntant i explicant. Aquesta és, em sembla, l’essència del periodisme: observar, preguntar i explicar. 


Explica que un cas el va colpir especialment. El d’un nen somali de quinze anys que va ser rescatat del mar i tan sols encertava a dir “coca-cola” i “mamà”. Quan ja es trobava millor, va sortir a prendre l’aire, es va desmaiar i va morir poc després. “Tot va canviar quan vam descobrir que totes aquestes persones són com nosaltres”, concreta. Ser com nosaltres vol dir que porten sabatilles Nike i tenen mòbils moderns. No pot ser més gràfica la imatge. 


L’entrevista va ser breu, molt breu, el que permet la televisió d’avui. Anar per feina, llançar quatre idees bàsiques i que l’espectador en caci alguna al vol i se la quedi. És un fast food de pensament no especialment estimulant però ja hi estem adaptats. A vegades aquest tipus de continguts, a mode de quota, transpiren bonisme i cert convencionalisme, però li hem de veure el costat positiu, agrair que existeixin espais dins els programes d’entreteniment per a fer pensar ni que sigui una mica. “Nosaltres expliquem a la gent allò que no vol saber. Allò que ens fa por”, reflexiona Morales. “Lladres d’històries”, sí, som lladres d’històries, però parlar amb la gent i de la gent és l’essència del nostre ofici. L’essència i l’antídot.

L’antídot? Sí, l’antídot contra la mala praxi, contra la manipulació, contra la mentida compulsiva. Contra el periodisme dels clics, contra les històries banals, contra l’adotzenament, contra la tonteria i l’engany. El periodisme dels clics, sí, no vaig poder deixar de pensar-hi mentre veia el 30 minuts de diumenge. No parlava exactament d’això però era aquesta l’extensió del pensament més natural. 


Tractava sobre la possibilitat dels comentaris falsos a les webs, els falsos amics a Facebook, els falsos retuits, els falsos seguidors Twitter i Instagram. Era un reportatge francès molt senzill, de factura formal certament millorable, però força interessant. Vam conèixer tota mena de pràctiques fraudulentes. Des d’aquell que compra comentaris falsos per a fer augmentar el seu prestigi al que n’emet de falsos per a perjudicar la competència. Ens van explicar que existeixen empreses expertes en aquesta mena de deliris i vam conèixer un noi de dinou anys que cobra morterades per a aconseguir seguidors virtuals per a tot aquell que contracti els seus serveis.
 
Al Marroc i a la Índia, per exemple, hi ha radicats negocis d’aquest tipus. Negocis que se sustenten en la creació d’impostura, de prestigis falsejats, de personalitats falsàries. I jo no parava de pensar en com afecta tot això també al periodisme, com hi ha mitjans de comunicació que manipulen continguts, que enllacen vídeos demencials, que ho donarien tot per a augmentar sense fre el nombre de clics. I també penso en els anomenats trolls, aquests personatges sinistres que es dediquen a emmerdar tot intent de raonar, tota voluntat –encertada o equivocada- de pensament. Els comentaristes anònims que només pretenen estripar, provocar amb opinions a la contra perquè sí, sempre peregrines i xarones.

El periodisme d’avui també viu sotmès a una suposada immediatesa i accessibilitat a qualsevol preu que el constrenyen i que li aporten una dosi de negativitat que no necessita. 

 

 

Participació