Les esglésies del Segrià en perill

El Segrià el conformen 38 municipis i tots ells tenen al menys un edifici de caire o origen religiós, que fins ara, els veïns consideraven com a propis perquè tenia molt a veure amb la seva vida privada i col·lectiva, (potser, també, perquè els seus avantpassats van contribuir econòmicament en la seva costosa construcció i perquè tots els membres de la comunitat o la majoria eren catòlics).Eren espais de socialització integrats en l’activitat quotidiana. Aquest era (potser encara és) el motiu del sentiment de propietat i de participació que ens ha estat llegat pels nostres avis. Quan preguntes de qui és l’edifici de l’església fins ara et responien sense dubtar: -Del poble. Per tant, no ha estat una tasca difícil comprometre a tota o bona part de la comunitat en el manteniment i, fins i tot, la millora del temple parroquial.

Actualment les coses estan canviant. Ja hi ha molts veïns als nostres pobles que no han entrat mai (o casi bé mai) a l’església del seu poble. La religiositat social ha passat d’una tebior tímida a casi inexistent en segons quins estrats d’edat, los mateixos que consideren que un temple no és una de les infraestructures necessàries que ha de tenir un poble, per davant passarien els centres d’assistència primària, els parcs infantils, o la millora de les escoles o, fins i tot, una biblioteca!. Aquesta comença a ser una realitat que es troben molts ajuntaments quan han de distribuir els seus pressupostos sempre curts.

Per l’altra banda, hem assistit a una mena d’urgència per part de l’Església per a immatricular tot allò que creia que era o havia estat de la seva propietat. Ho va fer a través dels seus bisbats, en el nostre cas el de Lleida, i aprofitant l’aprovació d’un nou Reglament Hipotecari al 1998 que facilitava encara més aquesta inscripció al Registre de la propietat, sense títol documentat al Registre, aquesta urgència es va convertir en casi precipitació abans de l’estiu de 2015, quan la Llei Hipotecària es reformà també en aquest aspecte. Desgraciadament aquesta urgència no va anar acompanyat d’un pla d’avaluació dels edificis i de la cerca del pressupost requerit per al necessari manteniment de les estructures. Han continuat pensat que des de la comunitat de cada poble es farien càrrec d’aquestes tasques a través dels seus ajuntaments com fins ara, sense atendre al canvi dels temps.

El conjunt d’aquestes circumstàncies ha tingut com a conseqüència que les esglésies i altres edificis religiosos es trobin amb un manteniment deficitari en molts casos i alguns amb greus riscs estructurals, perquè aquells que ostenten la propietària no tenen la cura necessària, per la raó que sigui, i els que sempre se n’han ocupat, els ajuntaments i els veïns dels pobles, cada cop troben més difícil justificar-lo davant els seus. La resposta és: -Si és seu (del Bisbat) que posi els recursos econòmics necessaris. Ningú no vol pagar les obres a casa dels altres.

És una situació que s’està agreujant dia a dia i que necessita d’un debat a fons entre les administracions implicades, el Bisbat i la societat, perquè cal trobar una solució de consens que permeti atendre al manteniment i si s’escau a la millora dels edificis i no esperar a situacions com la de Rosselló, Almenar o la Granja d’Escarp per posar fil a l’agulla. És necessari plantejar-se el fet que aquests edificis tinguin més retorn social allà on es troben enclavats, buscant (i tolerant) nous usos que puguin tornar als veïns el passat sentiment de pertinença més que de propietat.

D’altra forma preveiem un futur en el que el Bisbat haurà de buscar finançament privat per mantenir els seus béns i els pobles s’acostumaran a existir sense aquells edificis que en molts casos han conformat la seva identitat i que els ha distingit de la resta, com abans es van acostumar a la desaparició de forns, molins i cafès que una vegada havien estat municipals o d’us comunal.