entrevista

Dolors Miquel: «Qui vol construir un mur és que no està bé del cap»

La poeta publica "El guant de plàstic rosa", llibre guanyador del darrer Premi Ausiàs March de poesia

L'autora ha viscut un any convuls després de la polèmica amb "Mare nostra", recitat en la cerimònia de lliurament dels Premis Ciutat de Barcelona 2016

| 19/03/2017 a les 10:39h
Arxivat a: Cultura, entrevista cultura, entrevista, Dolors Miquel, poesia
Dolors Miquel | Eva Domínguez
Aquesta notícia es va publicar originalment el 19/03/2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Dolors Miquel (Lleida, 1960) ha viscut un darrer any convuls. L'huracà mediàtic i polític va començar amb el recitat del poema Mare nostra durant la cerimònia de lliurament dels Premis Ciutat de Barcelona 2016. Mesos després de la polèmica, l'autora guanyava el premi Ausiàs March amb El guant de plàstic rosa, un llibre que remou, que excita, que sorprèn i que és implacable en la manera d'enganxar el lector. Amb ella, entre rialla i oliva, patata i glops de vi blanc, parlem d'una poesia amb humor negre i mirada llarga, que fascina en les repeticions, en els jocs de paraules, en les exageracions i en la cruesa de pensar el fet de viure. Comencem parlant de tot allò que la va situar al centre de l'opinió pública, sense ella voler-ho.
 
- S'ha pogut recuperat de tot el que va provocar aquell recital al Saló de Cent?
 
- Sí, ja fa temps que estic recuperada, des de l'abril o el maig. Però és cert que em va afectar molt, perquè no m'agrada gens que em reconeguin pel carrer, per exemple. La cosa canvia quan, de sobte, en un moment determinat, noto un suport de la gent bestial. Allò va ser molt bonic, una de les millors experiències viscudes. Però també és cert que hi va haver una actuació de certes persones de l'Ajuntament que no em va agradar. No es van portar bé.
 
- Ells van ser els qui li van proposar de llegir el poema, oi?
 
- No és ben bé cert. Em van proposar que llegís dos dels poemes que acostumo a llegir normalment als recitals que faig, i un era aquest. La veritat és que no em va agradar gaire que me'ls diguessin, però després vaig pensar: per què no? Si els has llegit a tot arreu! No va néixer de mi, però no em van obligar. Sí que em van insistir molt.
 
- Li va doldre que no donessin la cara, després de tot el "pollastre"?
 
- Em van ajudar en certes coses, però després quan ja tothom estava despistat, van demanar perdó a Alberto Fernández Díaz amb una sèrie d'arguments al·lucinants i al·lucinògens. Per mi, allò va ser una baixada de calces i vaig entendre res, la veritat.
 
"Hi va haver una actuació de certes persones de l'Ajuntament que no em va agradar. No es van portar bé"

- Què diu de nosaltres, com a societat, que hi hagués tot aquell rebombori?
 
- Diu moltíssim! A Europa i als EUA, hi ha un retorn de la dreta més reaccionària, racista i extrema. Qui vol construir un mur és que no està bé del cap! Els nazis d'Àustria, els de França, els d'Holanda... És molt important que no deixem passar aquestes coses. En aquest aspecte, hem de tenir els ulls oberts i anar a la contra. Si no, entrarem en una època d'obscurantisme que no ens podem ni tan sols imaginar.

Dolors Miquel. Foto: Eva Domínguez

 
- Una mica ja hi som...
 

- Sí, en part. Hi ha petits fets. El que em va passar a mi és un petit fet. I dels petits fets vas guanyant terreny fins que tot són petits fets.

- Dolors Miquel es fa molt popular en el món poètic gràcies als recitals, a la poesia dita de viva veu.
 
- Els poetes que vam sortir a recitar els anys 90 érem molt transversals, no vam ser mai una generació: hi havia en Pau Riba, l'Enric Casasses, però també en Josep Pedrals i l'Eduard Escofet. Ens ho passàvem molt bé, la veritat!
 
"Hem de tenir els ulls oberts amb el retorn de la dreta més reaccionària, racista i extrema. Si no, entrarem en una època d'obscurantisme que no ens podem ni tan sols imaginar"

- Era un grup que contrastava molt amb la poesia que imperava al moment. Era un moviment premeditat? Necessitaven que la poesia es democratitzés i arribés als bars i a les places?
 
- Totalment! Era molt necessari, perquè aleshores tot eren poetes universitaris, governamentals... tot plegat molt pompós. Encara en queden, i sempre n'hi ha tot arreu. Nosaltres, senzillament, volíem fer poesia de la manera que la sentíem. No ens plantejàvem cap altra cosa que fer poesia.
 
- Era viure la poesia, directament.
 

- Sí! No fèiem poesia, la vivíem. No era ni una poesia lúdica ni un acte de fe: era la vida.
 
- Ha canviat, Dolors Miquel, des d'aquells anys?
 
- Com que crec que tinc problemes de comunicació, des de petita que intento resoldre-ho. Jo era molt tímida, però quan tenia uns sis anys em vaig inventar una obra de teatre i vaig convèncer totes les meves companyes de classe que havíem de fer una obra de teatre... i la van fer! I era sobre la mort! Al final, sortia jo disfressada de Mort i reia, i la Mort se les carregava a totes! [riu] M'agradava fer aquestes coses, perquè vivia molt al meu món.
 
- Dins d'aquesta evolució, Missa pagesa va ser un dels cims en la trajectòria de Dolors Miquel. I ara, tothom compara El guant de plàstic rosa amb aquell moment tan potent de creativitat.
 
- És un llibre que m'ha costat molt. Sóc molt feliç mentre escric, però abans o després pateixo molt. Va ser tot plegat molt estrany: els poemes em sortien gairebé sencers, però són, al mateix temps, poemes molt treballats, i això és inaudit. Normalment, no és així.
 

Dolors Miquel. Foto: Eva Domínguez

 
- Veu alguna connexió amb Missa pagesa?
 
- La visió del món, o la meva defensa dels animals. En aquell llibre, en definitiva, l'únic que faig és ressuscitar un conill. El tema del menjar, d'haver de matar per viure, ja és a Missa pagesa.
 
-  Tots els poemes estan lligats, connectats, fan auto-referències a poemes anteriors, amb un principi i un final, amb poemes corals, amb més d'una veu.
 
- El poemari està molt treballat! Però no et sabria dir ni com. La sensació ha estat com entrar en un laberint, amb tots els llocs falsos, totes les sortides, i el laberint és al teu cap i el vas fent. Una vegada acabo el llibre, surto d'aquest laberint i no el recordo més. Ja em va passar amb la Missa pagesa. Per fer-lo vaig estar-me llegint estructures de missa, per veure la idea subjacent en un ritus d'aquest estil. Però després se'm va oblidar!
 
"El tema del menjar, d'haver de matar per viure, ja és molt present a Missa pagesa"

- El llibre comença amb "La vida li diu a la mort..."
 
- Remetia a l'Arbre exemplifical de Ramon Llull, un dels llibres que més m'agrada i més llegeixo, juntament amb Mercè Rodoreda, certs poetes medievals i J.V.Foix i Gabriel Ferrater. Per mi, Llull és el màxim. Volia començar amb una reflexió lul·liana que remetés a aquell llibre, i que ens digués que la mort és un espill de la vida.
 
- Per què el diàleg previ al primer poema? És una auto-cita, pràcticament.
 
- Sí, i parlo de la mort, de l'enterrament en si. I això em donava peu per entrar a molts altres poemes que hi havia al llibre.
 
- Per què comença amb La tercera persona?
 
- Perquè en realitat, la tercera persona és el jo. Aquesta idea em feia molta gràcia. Era veure el naixement com una ofrena a la mort i, alhora, posar-se a la mort "per montera". Qui neix, neix per morir. És així. M'agradava arribar a crear una altra solitud , l'acte d'unió més terrible i bonic, que és l'amor. La solitud ve d'aquest sobreposar-se a la mort i d'un continu matar.

- Aquí ja comencem a veure l'engany del tema. El llibre està format majoritàriament per poemes en prosa, però amb un lirisme bestial, amb gran sentit del ritme.
 

- El poema és ritme! Un poema és una respiració. El llenguatge és molt important per tot, perquè sense ell no podríem viure, però és especialment transcendent a la poesia. Tot i que el llibre sigui fet en prosa, això es podria posar en vers, perquè hi ha aquest ritme molt marcat, tot i que no s'allargassa tant com les proses de Foix.

Dolors Miquel. Foto: Eva Domínguez


- La mort és omnipresent al llibre.
 
- És el gran tema de la humanitat. La meva àvia era universitari, una de les poques dones que va estudiar a principis del segle XX. Era l'única de la família que havia llegit, i contínuament parlava de la mort. Tenia molta por a la mort. I jo vaig començar-li a donar voltes a la idea des de ben petita. El llibre és una reflexió de la mort i dels rituals de la mort.
 
"El llenguatge és molt important per tot, perquè sense ell no podríem viure"

- Creu que "La realitat no té realitat"?
 
- El millor és viure sense pensar, però si penses bé en la vida, tot és tan irreal... Per exemple, el moment d'ara mateix ja és inexistència, no tenim on agafar-nos, en realitat. Una societat sense ideals religiosos entra dins el consumisme, perquè necessita una droga forta que l'arrenqui d'aquestes idees que són tan evidents.
 
- Necessitem el consumisme per oblidar-nos de la manca de fe.
 
- Hem de tenir coses on aferrar-nos i que ens distreguin, o sinó la vida és terrible. O estaríem tot el dia pensant en com n'és d'absurd!
 
- Últimes voluptuositats té molt de Maragall i Ferrater, és un poema extraordinari.
 
- És un elogi del mascle, de l'home. És un elogi de l'amant, fins i tot quan ja és mort. Per altra banda, també hi ha un punt d'ironia en el fet que naixem despullats i morin desullats, que el sexe és el més natural del món, però en canvi n'hem fet un tabú.
 
- El poema Tribut a la bellesa ens fa pensar en com seríem si no ens retoquéssim gens.
 
- Fins i tot les tribus primitives es retoquen! No em puc imaginar un humà o humana sense tallers-se el cabell, retallar-se la barba, pintats de dalt a baix. I, a més, la bellesa és tributària de tota una sèrie de crims. Moltes cremes es fan de nadons o de placentes, i quan portes un abric de pell portes a sobre un animal mort! O en una carnisseria, on les peces mortes ens semblen menjar, però si les trobem en un camp, ens semblen cadàvers esparracats. I és el mateix! Aquesta alienació a la qual ens porta el llenguatge sempre m'ha al·lucinat!
 

Dolors Miquel. Foto: Eva Domínguez


- A Massacres, diu: "cap Déu no els va premiar".
 
- Aquest poema m'agrada molt. Per mi, és un homenatge a tota la gent que ha mort i han estat deixats allí. Els animals, els núvols i la natura els han agafat. Veig un gran acte d'amor en tot això. Hi ha molt morts anònims dels quals ens n'hem oblidat. L'horror està inventat des de fa molts segles.
 
- D'on surt Dead Woman?
 
- Barrejo les visions de Rimbaud i de Jim Jarmusch. Primer, d'El dorment de la vall, el poema del Rimbaud. Després, de la pel·lícula Dead Man, de Jarmusch. El protagonista porta la bala vora del cor i va caminant amb ella a dins. És una metàfora bestial de la precarietat de la vida.
 
"L'horror està inventat des de fa molts segles"

- El guant de plàstic rosa és el poema que dona títol al conjunt. Quan hi arribes, entens moltes coses.
 
- No sé per què, però identificava "el guant de plàstic rosa" amb la mort. Hi ha la noció de netejar tot allò que es podreix i embruteix la vida. També, que quan et poses un guant, toques, però no toques. A la mort, en realitat, per més que la toquis, no pots mai traspassar-la ni abastar-la realment. És un intent de tocar la mort a través del guant de plàstic rosa, sense arribar a tocar-la.
 
- A banda, és un guant de plàstic i rosa, que ens transporta a una iconografia molt clara.
 
- Una de les idees del llibre és l'associació amb l'univers femení, evidentment. Agafar les coses domèstiques, aquell món que mai ha entrat en la lírica que s'ha fet tradicionalment, que és la masculina, i introduir-ho.
 
- I Servei de recollida?
 
- La mort és recurrent, perquè sempre hi ha una altra mort, a sota. També m'interessa molt la desigualtat a l'hora de morir-se. No és mor igual un home que una dona, un jove un vell. La mort, malgrat ser igualitària, mai no és igual per tots. Sóc molt estoica, en aquest concepte de contemplació de la mort.
 
- L'últim poema, el Ritual amb cadàver de vaca al bosc és un final èpic, que no acaba d'acabar. Torna a sortir la referència a l'auto-cita inicial.

 
- Era tancar el cercle, i confirmar que la realitat no em sembla real, que tot és molt estrany. Si penses en les generacions que passen pel món, i la importància que donem al jo, tot em sembla inversemblant. Quan trobes una petxina a dalt d'una muntanya saps que abans, allà, hi havia el mar. Però, atura't un moment a pensar-hi: som damunt d'un munt de runes! Pensa en les vides que hi hagut abans de tu. On són els meus morts? No ho sabem! Sembla més real la mort que la vida, perquè durem molt poc i hi ha molts morts.
 

Dolors Miquel. Foto: Eva Domínguez

També us pot interessar

 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge de la careta del reportatge | La Xarxa
01/01/1970
Està dirigida per Carles Porta i escrita amb Albert Sánchez Piñol
Imatge de la pancarta | cedida
01/01/1970
Un gran cartell es pot veure en una de les parets del poliesportiu
Manel Riu durant la jornada de defensa del referèndum a l’Escola Valldeflors de Tremp | ACN
Jordi Ubach
01/01/1970
La detenció de Manel Riu s’inclou en el marc de l’anomenada «operació Dignity» del cos policial | El trempolí ha rebut una gran quantitat de mostres de suport en les últimes hores
Imatge d'una planta tancada | Adrià Costa
01/01/1970
Després que el Suprem hagi declarat nul·la la decisió del ministeri d'Energia de limitar només a plantes de fins a quinze anys d'antiguitat el pagament de primes per generar electricitat