21
de febrer
del
2017
Actualitzat
a les
11:59h
El dret a la salut dels ciutadans emana de dos principis bàsics recollits a l’article 43 de la Constitució espanyola: el d’universalitat i el d’equitat i igualtat. Principis que només es poden garantir si es preserva la qualitat del serveis de salut i, per tant, es compleix escrupolosament amb un dels aspectes fonamentals del servei: el finançament. Una competència bàsica i exclusiva de l’Estat.
Dóna la sensació que, l’actual govern espanyol sembla obstinat a posar barreres a l’accés sanitari, designant de manera arbitrària qui pot, i qui no pot gaudir, amb equitat d’un dret de tots com el de la salut.
Primerament va ser la l’aprovació del Reial Decret mitjançant el qual es va dinamitar el model de cobertura sanitària i caràcter universal del model sanitari estatal. I ara sembla obrir-se un nou front arrel de les successives declaracions de la ministra de Sanidad, Dolors Montserrat, en relació a la pujada del copagament farmacèutic als pensionistes.
Voler carregar l’esforç de la despesa farmacèutica a un col·lectiu com el dels pensionistes, no només trenca clarament amb el principi d’equitat, si no que contribueix a estigmatitzar un col·lectiu en el qual, una gran majoria, tenen un alt grau de cronicitat i de dependència i, sovint, disposen de pensions precàries. Precisament per aquests motius, la seva economia està sovint supeditada a tot un conjunt de despeses relacionades amb la seva salut. No es tracta només de que contribueixin una “mica” a la despesa farmacèutica, com alguns pretenen fer-nos veure; és que no en tenen la culpa de ser grans.
El govern de l’Estat és molt estricte quan demana el compliment sever del codi civil que marca la Constitució Espanyolaper causes con la de Catalunya, i en canvi no és tan escrupolós quan es tracta d’aplicar els principis d’universalitat i equitat que marca l’article 43 de la mateixa Carta Magna.
Es curiós, també, com aplica el principi de subsidiarietat a l’hora de sociabilitzar pèrdues de tercers, sobretot en el camp de la contractació pública -amb exemples com el de Castor o el túnel de la Pertusa- i en canvi no ho apliquen quan es tracta d’una qüestió social com seria la despesa farmacèutica.
No hi ha diners, diuen. Si l’actual govern creu que el model vigent és insostenible, per què enlloc de voler carregar als pensionistes amb aquesta responsabilitat, no opta per un reforma fiscal o per inspeccions fiscals més estrictes enlloc de les amnisties del senyor Montoro?
Amb declaracions i accions com aquestes, no només es vol posar en dubte la viabilitat del sistema de salut sinó també el propi model. Un model que garanteix un dels pilars bàsics de l’estat del benestar: els principis d’universalitat i equitat de salut.
Dóna la sensació que, l’actual govern espanyol sembla obstinat a posar barreres a l’accés sanitari, designant de manera arbitrària qui pot, i qui no pot gaudir, amb equitat d’un dret de tots com el de la salut.
Primerament va ser la l’aprovació del Reial Decret mitjançant el qual es va dinamitar el model de cobertura sanitària i caràcter universal del model sanitari estatal. I ara sembla obrir-se un nou front arrel de les successives declaracions de la ministra de Sanidad, Dolors Montserrat, en relació a la pujada del copagament farmacèutic als pensionistes.
Voler carregar l’esforç de la despesa farmacèutica a un col·lectiu com el dels pensionistes, no només trenca clarament amb el principi d’equitat, si no que contribueix a estigmatitzar un col·lectiu en el qual, una gran majoria, tenen un alt grau de cronicitat i de dependència i, sovint, disposen de pensions precàries. Precisament per aquests motius, la seva economia està sovint supeditada a tot un conjunt de despeses relacionades amb la seva salut. No es tracta només de que contribueixin una “mica” a la despesa farmacèutica, com alguns pretenen fer-nos veure; és que no en tenen la culpa de ser grans.
El govern de l’Estat és molt estricte quan demana el compliment sever del codi civil que marca la Constitució Espanyolaper causes con la de Catalunya, i en canvi no és tan escrupolós quan es tracta d’aplicar els principis d’universalitat i equitat que marca l’article 43 de la mateixa Carta Magna.
Es curiós, també, com aplica el principi de subsidiarietat a l’hora de sociabilitzar pèrdues de tercers, sobretot en el camp de la contractació pública -amb exemples com el de Castor o el túnel de la Pertusa- i en canvi no ho apliquen quan es tracta d’una qüestió social com seria la despesa farmacèutica.
No hi ha diners, diuen. Si l’actual govern creu que el model vigent és insostenible, per què enlloc de voler carregar als pensionistes amb aquesta responsabilitat, no opta per un reforma fiscal o per inspeccions fiscals més estrictes enlloc de les amnisties del senyor Montoro?
Amb declaracions i accions com aquestes, no només es vol posar en dubte la viabilitat del sistema de salut sinó també el propi model. Un model que garanteix un dels pilars bàsics de l’estat del benestar: els principis d’universalitat i equitat de salut.