Qui ha obert la caixa de pandora?

He sabut, fa tot just uns dies, que la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Lleida es proposa, de cara al proper 2017, endegar un nou Festival de Poesia per a la ciutat. Sembla, a priori, una bona notícia i, efectivament, ho seria si no fos perquè, per als qui som “gats escaldats” per haver dipositat la nostra confiança i energies per dirigir una projecte sota l’auspici de tan insigne institució, alguna cosa fa mala espina, alguna cosa fa olor de podrit. Lleida ha tingut, des del 2005 fins al 2015, dos Festivals Internacionals de Poesia. El primer, Mahalta, entre 2005 i 2011 (exceptuant un any en què no es va convocar). Després de 2011, la política cultural de la ciutat, i les "persones" que havien de vetllar per la seva bona salut, van considerar oportú que el certamen deixés de convocar-se, condemnant-nos així a un panorama d’orfandat poètica que va perllongar-se fins el 2015.

És precisament el 2015, que l’Ajuntament sembla recuperar la memòria que aquesta és, de fa temps, una ciutat de poetes i, així, la poesia és reconeguda altra vegada amb la convocatòria d’un nou Festival, el Destí Poesia (km 2015), que, segons va manifestar públicament la senyora regidora de cultura davant els mitjans de comunicació, naixia amb modèstia (un terç del pressupost respecte al Mahalta), però amb clara voluntat de continuïtat i de consolidació al llarg dels següents quilometratges.

Ben mirat, ara que a dos anys vista un assoleix certa perspectiva sobre els fets, si Mahalta va morir-se pràcticament en la plenitud de la infantesa, Destí Poesia, no va deixar els bolquers i es va extingir amb les tentines de les primeres passes. Efectivament, Destí Poesia va ser una flor que no fa estiu, una flor morta tot just en néixer, pel desinterès i la desafecció dels responsables polítics. Un any després de veure la llum, doncs, el Festival va ser decapitat pels mateixos que l'havien encarregat i patrocinat (de la pitjor forma possible, esclar, sense mostrar el més mínim respecte cap al projecte, cap als compromisos amb la ciutadania i amb nul.la consideració cap a les persones que l'havien dut a terme i hi havien abocat hores de feina, il·lusions i entusiasme.

Un any després de la seva primera i única convocatòria, Destí Poesia esdevenia paradigma de com funcionen les coses, de com, en segons quines mans, la cultura només és trista moneda de canvi davant d’una nova cita electoral; un any després, a les arques municipals, no hi quedava ni una embosta de gra per alimentar la poesia. Si a tot això hi sumem que durant l’any passat es va desprogramar la cartellera teatral de l’Escorxador i que la mostra de Cinema Llatinoamericà ha anat perdent el vigor i el nervi que la situaven entre un dels esdeveniments anuals més potents de la ciutat (per citar només un parell d'exemples), potser convindran amb mi que, ara mateix, la política cultural lleidatana fa petar de riure.

Però potser no saben fins a quin punt. He encetat aquestes línies fent-me ressò de la voluntat, per part de la nostra Regidoria de Cultura, de tornar a posar en marxa un Festival de Poesia a Lleida, bé, més aviat un “Nou” Festival de poesia a Lleida. El més graciós de tot plegat és que, segons m’informen, aquest “Nou” projecte durà per nom Mahalta. I ara jo em pregunto: ¿Què no s’havia certificat la defunció de l’esmentat Mahalta per part de la nostra Regidoria? ¿Què no és veritat que els mateixos directors del Mahalta n’havien confirmat la desaparició definitiva en un article intitulat “Vida i mort de Mahalta”, publicat al diari Segre el mateix 2015? ¿Què és potser mentida que Destí Poesia naixia com un projecte totalment nou que s’encarregaria de retornar a la ciutat l’espai buit que havia deixat Mahalta en extingir-se? El més trist de tot plegat és que totes aquestes preguntes que podrien semblar retòriques retraten a la perfecció el funcionament de determinats càrrecs i institucions  i el maltractament sistemàtic no només de la cultura sinó també de les persones que la fan possible.

D’acord, al llarg del proper any tindrem un “Nou” Festival de poesia. Certament, això és una bona notícia, o hauria de ser-ho. Hauria de ser-ho si les coses es fessin com s’han de fer, amb claredat, honestedat, transparència. Ho seria si jo pogués creure a ulls clucs que darrera de tot plegat hi ha només la bona voluntat de tornar a situar la poesia a Lleida al lloc que li pertoca, de tornar-la a atansar al públic- si és que en queda-, i si no tingués la sospita que per damunt d’aquesta proposta plana l’ombra d’una "nova legislatura"(o potser l'agonia d'algun dinosaure am-b-ales?).

Tindrem un "Nou" Festival a Lleida i serà de poesia i es dirà Mahalta. Mahalta II, suposo, a no ser que el nostre excel·lentíssim senyor alcalde i la nostra il.lustríssima regidora tinguin la potestat de ressuscitar els morts. Potser la tenen, potser tenten també la virtut de ser mèdiums entre aquest món i l’altre, la virtut de trepitjar aquella regió indefinida on vagaregen tots els festivals morts.

Bromes a part, jo celebro moltíssim que Lleida i la gent de Lleida puguin gaudir de nou d’un certament d’abast internacional que tingui la poesia com a protagonista. Tant de bo aquest projecte sigui capaç de tornar a establir els ponts de diàleg amb la gent, tan necessaris per a la literatura, tant de bo ompli les sales de l’Escorxador, l'Auditori o la Llotja d'un públic disposat a deixar-se seduir per la veu dels poetes. De fet, jo, des d’aquí, encoratjo el senyor alcalde no a fer-ne un, no, que en faci com a mínim quatre, un per a cada estació de l’any i que demostri per primer cop que la poesia, els poetes i, de retruc, la cultura en general, tenen un lloc privilegiat entre les línies mestres del seu programa electoral.

Tot i així, no vull auto enganyar-me. Si algú em pregunta si jo, a nivell personal, he rebut aquesta notícia amb alegria, li he de dir que no, perquè quan el desencant és tan gran un no pot sentir-se alegre. He hagut de sentir que aquest "Nou" projecte neix amb voluntat conciliadora, amb la intenció d’agermanar el gremi, amb vocació de donar espai a tots els poetes de la ciutat. I ara jo em pregunto: és que Mahalta o Destí Poesia no es feien ressò d’aquest mateix esperit? Se’ls pressuposava, doncs, una voluntat disgregadora i exclusivista? No, mirin, per aquí no hi passo.

Quan les persones es fan responsables de determinats "tinglados", és natural que sorgeixin conflictes, és obvi que tot el que fem no pot agradar tothom. Ara, el que no és lícit és desmerèixer el que s’ha fet, i passar pàgina oblidant que darrera de cada projecte hi ha fesomies, rostres, cares. I penso que ja és hora de recordar als qui ocupen certs càrrecs polítics com s'hauria de tractar la gent.

He fet ús, al llarg d’aquestes línies, de la meva petita parcel·la de llibertat d’expressió (els demano perdó per l'ús de la primera persona), però no tinc res més i aquest és un espai que no em pot furtar ningú, perquè en definitiva, com deia el poeta, “nada os debo”, no els dec res. I pel que fa al "Nou" Festival de Poesia de Lleida i a les persones que n’estiguin al capdavant, no puc fer altra cosa que desitjar-los una mica més de sort que la que vam tenir nosaltres i, a poder ser, que disposin del temps que necessiten les coses per créixer, madurar i consolidar-se, i a ser possible envellir del més pur i noble esgotament. Pel que fa a mi, procuraré no oblidar allò que Carles Riba va escriure al seu article de 1938, intitulat “Lteratura i grups salvadors”: que el compromís més gran que té un escriptor en relació a la societat on viu és dedicar-se plenament a la seva vocació: escriure. Això no vol dir en cap cas que si tira endavant el “Nou” Festival de Poesia no m’atansi a escoltar la veu dels meus companys poetes. Estic convençuda que, escoltant-los a ells, un brotó d’alegria em farà estremir. En això confio. ¿No era tot just l’esperança l’única cosa que Pandora va poder retenir dins la caixa?