PROCÉS CATALÀ: PERFIL

Mariano Gomà, la petjada del «leridanismo» al front de SCC

El nou president de Societat Civil Catalana continua el llegat anticatalanista del seu pare, arquitecte de la Lleida franquista

per Pep Martí, 29 d'octubre de 2016 a les 10:22 |
Mariano Gomá, president de SCC | ACN
Aquesta informació es va publicar originalment el 29 d'octubre de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Societat Civil Catalana (SCC) no té sort amb els seus presidents. L’any passat, va haver de dimitir Josep Ramon Bosch després de descobrir-se que havia utilitzat un perfil fals a Facebook per amenaçar diverses figures sobiranistes. Ara, l’entitat ha renovat la seva junta directiva i ha col·locat a la presidència Mariano Gomá Otero, que s’ha estrenat amb polèmica d’uns tuits irrespectuosos sobre la diputada de la CUP Anna Gabriel. El més sorprenent és que Gomá, arquitecte de professió, ha estat nomenat fa pocs dies assessor del Consell Municipal del Patrimoni de Lleida. El pacte entre el PSC i Ciutadans es fa notar a la capital ponentina.
 

La pervivència del Caliu Ilerdenc

El lleidatà Mariano Gomá és fill del també arquitecte Mariano Gomá Pujades. No és un nom qualsevol a Lleida. Va ser un home del règim franquista, mimat per la dictadura. Va ser soci del Caliu Ilerdenc, una entitat que encara perviu i que ara reuneix un reducte de nostàlgics de passats que ja no tornaran, però que havia tingut molt de poder a la ciutat. Fundat el 1941, del Caliu Ilerdenc van sortir alcaldes i jerarques franquistes. Del seu escalf va brollar el “leridanismo”, un corrent polític que va voler fer empassar la versió d’una Lleida castellanitzada i desvinculada de Catalunya, i fins i tot va coquetejar amb la secessió lingüística.


El pare de l’actual president de SCC era un d’ells. Arquitecte municipal, va ser qui va erigir el monòlit als “caídos” a la plaça Cervantes de la capital de ponent, que va ser un dels símbols del franquisme a la ciutat, en els anys finals de la dictadura. 

El seu pas per la Creu Roja


Mariano Gomá, com el seu pare, sempre ha volgut ser present en tots els àmbits públics. Va dirigir la demarcació del Col·legi d’Arquitectes de Lleida i va entrar a la Creu Roja amb voluntat d’obtenir-hi algun protagonisme. Va trobar la seva oportunitat el 2005, quan la Creu Roja de Catalunya va travessar una greu crisi. La direcció catalana va defensar una major autonomia respecte a la cúpula central de Madrid i va acabar cessada. La presidenta de la creu Roja de Lleida, Carme Mata, va dimitir en solidaritat. Mariano Gomá va veure obrir les portes de l’organització i es va fer amb la presidència a la demarcació.

Els qui el van conèixer en aquesta etapa expliquen que va teixir una bona amistat amb una directiva de l’entitat humanitària del Garraf, que va abandonar l’organització després de problemes de gestió amb la venda d’una loteria. Poc després, Gomá va abandonar la presidència de la Creu Roja de Lleida.    

Pretensions intel·lectuals

Gomá és aficionat a la pintura i es considera escriptor. El setembre de l’any passat, va publicar el llibre Veinte canciones desesperadas y un poema de amor, títol inspirat en el Veinte poemas de amor y una canción desesperada de Pablo Neruda. Però Gomá no és Neruda. El text és un compendi no massa elaborat d’atacs personals que xoquen de ple amb les seves referències d’aquests dies a la “concòrdia”. En el llibre fa una al·lusió a l’expresident Artur Mas que parla per ella sola: "anda el hombre tambaleándose como un beodo" i "simplemente espero que la infinita bondad del ser humano y la demostrada indulgencia del pueblo catalán sea capaz de perdonar su locura (...) Mas no se merece más".

Val a dir que en l’acte de presentació del llibre hi van ser presents representants del PP, de Ciutadans, d'UDC (l'exfiscal Rodríguez Sol) i del PSC en la persona de l’alcalde Àngel Ros. I és que els Gomá encara tenen vara alta a Lleida.

 

Participació