09
de setembre
del
2016
Actualitzat
a la
13:27h
"La llibertat comprèn el dret a decidir en quins termes volem copsar la realitat i inserir-nos-hi". Aquestes paraules les escrivia el mateix any que a Sant Boi es commemorava la primera Diada Nacional de Catalunya, ara en fa quaranta, qui possiblement és l’autor més prolífic i, encara, injustament oblidat de la literatura catalana del segle XX: Manuel de Pedrolo, fill de la Segarra.
El missatge de Pedrolo, perseguit pel franquisme per la defensa de la llengua catalana, la denúncia valenta de les hipocresies morals i la militància en el catalanisme d’esquerres, i alhora bandejat per la burgesia catalana per reivindicar la revolució social i exhibir postures crítiques amb el nacionalisme i l’autonomisme, és avui, 26 anys després de la seva mort, més vigent que mai.
Pedrolo, com Salvador Seguí, Joan Comorera, Màrius Torres o Dolors Piera són alguns fills i filles de les terres de Ponent que van contribuir a forjar un sentiment catalanista d’arrel popular al qual, especialment en diades com l’11 de setembre, ens sentim i declarem deutors. Un catalanisme que s’expressa reivindicant les nostres llibertats, les nostres institucions, el nostre autogovern i el nostre dret a l’autodeterminació. Catalanisme popular perquè ens empeny a concebre la construcció nacional des del protagonisme de la ciutadania i el compromís amb la conquesta de les sobiranies nacional, social, cultural, ecològica i econòmica.
Catalanisme social perquè ens du a afirmar que drets nacionals i drets socials són indestriables i reconèixer-nos com un sol poble amb dret a decidir-ho tot. Catalanisme sobiranista perquè, partint del fet indiscutible que Catalunya és Nació i que, per tant, té el dret a l’autodeterminació, lluita per l’exercici d’aquest dret a través d’un referèndum on tothom hi estigui cridat a participar i ho faci amb consciència, responsabilitat, esperança i alegria.
Catalanisme integrador, perquè defuig essencialismes i reconeix la contribució de tota la ciutadania en el progrés de la terra comuna, d’acollida i de barreja. I, evidentment, i per sobre de tot, catalanisme democràtic, perquè s’emmiralla en els valors de llibertat, igualtat, fraternitat, pluralisme i justícia com a pedres angulars de l’edifici a bastir.
Avui, ben entrat el segle XXI, en aquest empeny constructiu no s’hi val a fer discursos de fugida endavant ni llençar al vol coloms que acabaran guisatsdins la cassola dels qui només volen el canvi perquè tot segueixi igual. Cal treballar a partir de la voluntat de decidir, majoritària, irrenunciable i integradora, i endegar plegats el camí constituent de la Catalunya nova, aixecada entre totes i tots i que culmini els anhels de cohesió social, equilibri territorial i reconeixement nacional. I per tot això, res millor que tornar a parar l’orella al gran Pedrolo quan ens diu allò de “tots parlem, però caldria entendre'ns”.
El missatge de Pedrolo, perseguit pel franquisme per la defensa de la llengua catalana, la denúncia valenta de les hipocresies morals i la militància en el catalanisme d’esquerres, i alhora bandejat per la burgesia catalana per reivindicar la revolució social i exhibir postures crítiques amb el nacionalisme i l’autonomisme, és avui, 26 anys després de la seva mort, més vigent que mai.
Pedrolo, com Salvador Seguí, Joan Comorera, Màrius Torres o Dolors Piera són alguns fills i filles de les terres de Ponent que van contribuir a forjar un sentiment catalanista d’arrel popular al qual, especialment en diades com l’11 de setembre, ens sentim i declarem deutors. Un catalanisme que s’expressa reivindicant les nostres llibertats, les nostres institucions, el nostre autogovern i el nostre dret a l’autodeterminació. Catalanisme popular perquè ens empeny a concebre la construcció nacional des del protagonisme de la ciutadania i el compromís amb la conquesta de les sobiranies nacional, social, cultural, ecològica i econòmica.
Catalanisme social perquè ens du a afirmar que drets nacionals i drets socials són indestriables i reconèixer-nos com un sol poble amb dret a decidir-ho tot. Catalanisme sobiranista perquè, partint del fet indiscutible que Catalunya és Nació i que, per tant, té el dret a l’autodeterminació, lluita per l’exercici d’aquest dret a través d’un referèndum on tothom hi estigui cridat a participar i ho faci amb consciència, responsabilitat, esperança i alegria.
Catalanisme integrador, perquè defuig essencialismes i reconeix la contribució de tota la ciutadania en el progrés de la terra comuna, d’acollida i de barreja. I, evidentment, i per sobre de tot, catalanisme democràtic, perquè s’emmiralla en els valors de llibertat, igualtat, fraternitat, pluralisme i justícia com a pedres angulars de l’edifici a bastir.
Avui, ben entrat el segle XXI, en aquest empeny constructiu no s’hi val a fer discursos de fugida endavant ni llençar al vol coloms que acabaran guisatsdins la cassola dels qui només volen el canvi perquè tot segueixi igual. Cal treballar a partir de la voluntat de decidir, majoritària, irrenunciable i integradora, i endegar plegats el camí constituent de la Catalunya nova, aixecada entre totes i tots i que culmini els anhels de cohesió social, equilibri territorial i reconeixement nacional. I per tot això, res millor que tornar a parar l’orella al gran Pedrolo quan ens diu allò de “tots parlem, però caldria entendre'ns”.