Un país fracturat: dues investidures fallides

Jo no dic que no hi hagin pogut influir els lideratges personalistes i els tacticismes de curta volada, perquè en una democràcia anorèxica com l'espanyola són inevitables, però al meu parer les dues investidures fallides responen a una qüestió de fons estructural. Responen, n'estic convençut, a què avui Espanya és una societat profundament fracturada. I en una societat fracturada de debò els grans acords transversals són, per definició, sinó impossibles enormement complicats. Perquè les diferents forces polítiques representen interessos tan allunyats i confrontats, que qualsevol concessió  als adversaris (encara que sigui en forma d'abstenció) comporta enutjar els electors propis, que són capaços de castigar-ho visceralment a les urnes.

Quan Aznar va dir que primer es trencaria Catalunya que no pas Espanya, no cal ser pas psicoanalista per copsar que en realitat volia dir que ho farien tot per trencar-la. Incloent-hi practicar la guerra bruta (un GAL incruent) com ho han fet Sánchez Camacho, Moragas i Fernández Díaz, que després de passar-se l'estat de dret que tan invoquen per l'engonal, han fabricat proves falses, han estimulat delacions, han intoxicat i han coaccionat. Si això hi afegim que l'espanyolisme s'han dedicat a promocionar Ciutadans fins a l'extenuació des de la División Azul mediàtica, i ha acusat TV3 i l'escola catalana d'adoctrinament, ja tenim servida l'estratègia per trencar Catalunya. Si Espanya va tenir afrancesats i França Pentainistes, Catalunya evidentment no podia ser menys.

Paradoxalment, Catalunya no s'ha trencat però Espanya sí. Mentre Catalunya ha sabut escarnir el pujolisme en seu parlamentària mitjançant una comissió d'investigació i esventar les seves misèries, Espanya ha estat incapaç de fer cap catarsi semblant. Mentre aquí Mas va haver d'apartar-se assumint allò que havia consentit i allò que se sospita que havia consentit i que ha estat magnificat per les clavegueres de l'Estat, Rajoy no solament resisteix sinó que trau pit i s'erigeix en l'únic salvador de la pàtria. Mentre aquí disposem d'un horitzó de futur, allà són en un cul de sac patètic.

Espanya, doncs, és avui una societat profundament fracturada. En una banda hi ha els guanyadors de la crisi que no es penedeixen de res. Minimitzen la corrupció i es conjuren per a què no s'esbombi el seu abast, alhora que gaudeixen d'un estatus econòmic privilegiat que els permet comprar pisos a meitat de preu o vendre bons de l'Estat amb plusvàlues del 40% en tres anys. Consideren que Espanya és una nació mil·lenària que ha d'ofegar les altres per tal de mantenir els seus privilegis.

És a dir, són els qui volen blindar-se per a què ningú no qüestioni les seves prebendes ni com les han obtingut i pretenen seguir mantenint una estat corrupte on la promiscuïtat entre economia i política és consubstancial. Són, també, els qui segueixen jubilant-se al 60 anys amb tots els triennis, mentre pretenen que els altres ho facin als 67 i després als 69. Són els qui dissenyen les infraestructures amb criteris ideològics i vetllen per la supremacia del castellà.

A l'altra banda hi ha els perdedors de la crisi. Són  els qui detesten el PP, el partit alfa de l'espanyolisme, que ha fet de la corrupció un modus operandi estructural i volen escombrar-la perquè és un càncer que ho empastifa tot. Són els qui no volen seguir conformant-se amb feines precàries i sous escarransits o amb haver d'emigrar per treballat i estan farts dels serveis públics degradats.

També són els qui no volen un estat centralitzat amb unes infraestructures radials, ineficients i ruïnoses i territoris improductius vitalíciament subvencionats. Reconeixen que només un federalisme de base plurinacional pot evitar que gran part de la població catalana, que el PSOE i sobretot el PP han expulsat del consens constitucional, no fundi la seva pròpia república i després els emulin els bascs o els valencians o vés a saber qui més.

Amb una fractura ètica, socioeconòmica i territorial d'aquesta magnitud, no se pas per què estranya tant que costi apedaçar majories absolutes per governar. No es pot obviar que cada bàndol representa interessos tan confrontats, que qui sembli que ha claudicat en benefici dels adversaris ho pot pagar molt car. Per això el PSOE, tot i les pressions, es resistirà amb ungles i dents a investir el PP i per això ni Podemos, ni ERC, ni el PDC ni el PNB  tampoc no contemplen investir (ni tan sols abstenint-se) a qui ha ofès i perjudicat tant els seus votants.

En una societat tan esberlada, doncs, els acords transversals penalitzen força qui contribueix a la governació de l'Estat però no pot liderar-la. I això ho saben tot els actors polítics i per tant o bé hi haurà terceres eleccions o bé un govern feble i precari in extremis, que no podrà emprendre cap de les reformes imprescindibles per regenerar la política, evitar el col·lapse financer, redreçar l'estat del benestar i resoldre el conflicte de sobiranies entre Catalunya i Espanya. Com que han trencat Espanya ara estan condemnats a la paràlisi política, l'esperpent mediàtic i la confrontació permanent. Perquè per dirigir aquest estat és necessita justament tot allò que els manca: autoritat moral, vocació interclassista i respecte escrupolós a la seva diversitat nacional.