07
d'agost
del
2016
Actualitzat
a les
0:05h
Sembla que el debat sobre la presencia del franquisme al carrer és més viu que mai. A nosaltres ja ens està bé, ja que al contrari que el senyor alcalde, no creiem que sigui “excessivament intens”, sinó que el mateix fet que aquest debat existeixi demostra que encara hi ha molta feina a fer. Els exemples que cita de Madrid i Cadis –on han decidit mantenir i retirar, respectivament, el nom i bust de la falangista Mercedes Formica- no serveixen com a exemple per Lleida ni per aproximació. Intuïm que amb el cas de Formica vol dir-nos que potser durant el franquisme “no tothom va ser tan dolent” i que els pecats de joventut poden perdonar-se.
Doncs bé, si fa una recerca simple a internet, veurà que Formica va desvincular-se de Falange precisament perquè va veure quin paper atorgava el franquisme a la dona: submissió, obediència i relegada “al cuidado del hogar”. Que sapiguem, ni els colpistes Recasens, ni el filonazi Hellín (quan tardaran a dedicar-li un carrer?), ni els “leridanistes” Areny o Fenech –per citar uns exemples- s’han retractat mai de la seva complicitat amb la darrera dictadura feixista d’Europa, els judicis sumaríssims o les deportacions als camps d’extermini. Ara que si segons vostè, aquestes noms “no són símbols de l’anterior règim”, doncs estem apanyats.
D’altra banda, no serem nosaltres qui compartim la poca coherència del PSOE o de PODEMOS (i les marques “regionals” que tenen arreu de l’estat) alhora de fer accions com la que esmenta en referència a Mercedes Formica.
De fet, a Barcelona hem tingut un exemple darrerament, amb la proposta de tornar a exhibir les estàtues de la victòria franquista i del mateix Generalísimo davant del mercat del Born. Suposo que són les ocurrències pròpies de la memòria històrica de la gauche divine social-podemita, que permet equiparar vencedors i vençuts i després anar-se’n a dormir tranquil·lament.
En el cas de Barcelona, entitats com l’Amical Mauthausen –que ja va dirigir-se a vostè el passat mes de març per demanar-li la retirada dels carrers franquistes a Lleida, i els hi va fer cas omís- han demanat a la senyora Colau que aturi aquesta barbaritat i relegui les estàtues a un museu, que és on han de ser, i no a l’espai públic. Veurem com acaba el tema.
Acaba el seu escrit dient que ara “el focus ha de ser l’homenatge a les víctimes i a les seves famílies i la valoració pública dels valors de llibertat, democràcia, reconciliació i pau”. Digui’ns quins d’aquests valors compartien els qui van governar Lleida durant la dictadura franquista: la llibertat?; la democràcia?; la reconciliació, potser? La pau dels vencedors, dels cementiris i les fosses comunes? Aquest darrer segur que sí.
El passat 18 de juliol, la Crida per Lleida – CUP va canviar simbòlicament el nom del carrer Alcalde Areny pel del militant comunista lleidatà Antonio Cantano. Sabem que la Paeria li ha atorgat un carrer, però la memòria històrica “responsable” que vostè demana no és aquella en la que víctimes i botxins comparteixen l’espai públic, sinó que cal una memòria històrica reparadora, que honori els qui realment van lluitar per la llibertat i democràcia que vostè reclama.
Si tal com diu, la Paeria vol aplicar el “sentit comú” en el tema de la memòria històrica retiri els noms i símbols franquistes que embruten la ciutat i substitueixi’ls pels de persones que realment encarnin aquests valors, perquè a Lleida encara hi ha molta feina pendent. Nosaltres hi insistirem tant excessivament com convingui.
Doncs bé, si fa una recerca simple a internet, veurà que Formica va desvincular-se de Falange precisament perquè va veure quin paper atorgava el franquisme a la dona: submissió, obediència i relegada “al cuidado del hogar”. Que sapiguem, ni els colpistes Recasens, ni el filonazi Hellín (quan tardaran a dedicar-li un carrer?), ni els “leridanistes” Areny o Fenech –per citar uns exemples- s’han retractat mai de la seva complicitat amb la darrera dictadura feixista d’Europa, els judicis sumaríssims o les deportacions als camps d’extermini. Ara que si segons vostè, aquestes noms “no són símbols de l’anterior règim”, doncs estem apanyats.
D’altra banda, no serem nosaltres qui compartim la poca coherència del PSOE o de PODEMOS (i les marques “regionals” que tenen arreu de l’estat) alhora de fer accions com la que esmenta en referència a Mercedes Formica.
De fet, a Barcelona hem tingut un exemple darrerament, amb la proposta de tornar a exhibir les estàtues de la victòria franquista i del mateix Generalísimo davant del mercat del Born. Suposo que són les ocurrències pròpies de la memòria històrica de la gauche divine social-podemita, que permet equiparar vencedors i vençuts i després anar-se’n a dormir tranquil·lament.
En el cas de Barcelona, entitats com l’Amical Mauthausen –que ja va dirigir-se a vostè el passat mes de març per demanar-li la retirada dels carrers franquistes a Lleida, i els hi va fer cas omís- han demanat a la senyora Colau que aturi aquesta barbaritat i relegui les estàtues a un museu, que és on han de ser, i no a l’espai públic. Veurem com acaba el tema.
Acaba el seu escrit dient que ara “el focus ha de ser l’homenatge a les víctimes i a les seves famílies i la valoració pública dels valors de llibertat, democràcia, reconciliació i pau”. Digui’ns quins d’aquests valors compartien els qui van governar Lleida durant la dictadura franquista: la llibertat?; la democràcia?; la reconciliació, potser? La pau dels vencedors, dels cementiris i les fosses comunes? Aquest darrer segur que sí.
El passat 18 de juliol, la Crida per Lleida – CUP va canviar simbòlicament el nom del carrer Alcalde Areny pel del militant comunista lleidatà Antonio Cantano. Sabem que la Paeria li ha atorgat un carrer, però la memòria històrica “responsable” que vostè demana no és aquella en la que víctimes i botxins comparteixen l’espai públic, sinó que cal una memòria històrica reparadora, que honori els qui realment van lluitar per la llibertat i democràcia que vostè reclama.
Si tal com diu, la Paeria vol aplicar el “sentit comú” en el tema de la memòria històrica retiri els noms i símbols franquistes que embruten la ciutat i substitueixi’ls pels de persones que realment encarnin aquests valors, perquè a Lleida encara hi ha molta feina pendent. Nosaltres hi insistirem tant excessivament com convingui.