02
de juliol
del
2016
Actualitzat
a les
3:03h
El passat 27, en Xavier Domènech acabava les seves valoracions sobre els resultats obtinguts per En Comú Podem a les eleccions del dia anterioramb aquestes paraules: “Hem vingut per quedar-nos i per construir el canvi”. Totes elles, fil per randa, són aplicables al resultat obtingut a terres de Lleida, Pirineu i l’Aran. Si el 20 de desembre En Comú Podem va ser la sorpresa a la demarcació, superant les previsions més optimistes i obtenint de manera folgada i per primer cop en la història representació al Congrés dels Diputats, el 26 de juny ha estat la data de consolidació d’aquesta fita, millorant en 1,5% els resultats de sis mesos enrere.
Aquestes dades, sumades al fet de repetir com a primera força a la ciutat de Lleida (a més de sis altres municipis de la demarcació), i aconseguir notorietat a bona part de les urnes del territori, ens permeten dir alt i fort que En Comú Podem és ja avui una força decisiva a Ponent i està cridada a liderar el canvi en el futur immediat. Allò que va començar als carrers i places de pobles i ciutats, que a les municipalsva entrar amb força a l’arena política, és ja una veu que es fa escoltar a tot l’Estat.
Per això cal agrair-ho, amb rostre somrient i gest responsable, a totes aquelles persones que van donar la seva confiança a una candidatura, En Comú Podem, formada per dones i homes compromeses amb la voluntat de ser agents del canvi social, de la regeneració democràtica i de la justícia territorial. Gràcies a aquelles 30.182 ciutadanes i ciutadans que el 26J ens va prestar (mai regalar) el seu vot! I gràcies a totes aquelles dones i homes que, des de la militància activista i el voluntarisme generós, traient hores de la vida familiar i de les responsabilitats laborals, van fer possible que el missatge del canvi arribés a tots els racons de Lleida, Pirineu i Aran.
Gràcies a aquells i aquelles que van protagonitzar una campanya que, humil d’economia, però abundant d’entusiasme, escassa de diners, però folgada d’esforç, ha portat l’optimisme, la il·lusió i l’energia de la nostra candidatura a consolidar-se en el present i projectar-se al futur. La confluència humana que reuneix En Comú Podem, també a les terres de Ponent, està generant l’energia que, més aviat que tard, durà el canvi.
Però, malgrat tot, no podem ser triomfalistes. El resultat del 26J va ser una sorpresa i, no es pot negar, va causar cert sentiment de frustració. Pablo Iglesias apunta que bona part de la ciutadania, malgrat les simpaties manifestades a les enquestes, va decidir no votar En Comú Podem o, en major mesura, UnidosPodemos, pel propi fet de veure’ns guanyadors i per un sentiment de por al canvi, de temor a allò que és nou, incentivat per la campanya de la por del PP i (en menor intensitat) del PSOE i agreujat per l’efecte Brexit.
És difícil comprendre que l’electorat no hagi castigat el partit més corrupte d’Europa, habitual de les portes giratòries i que, a més, ha fet ús deles estructures de l’Estat en profit de la pròpia lluita partidista; caldria potser un estudi sociològic profund. Fa de mal pair veure com el PP ha quedat fora del desgast polític de la brevíssima XI legislatura senzillament per no fer res (quan no, bloquejant el funcionament de les comissions de treball), mentre els altres intentaven forjar majories de Govern.
Però així ha estat. El poble sobirà ha parlat i ha decidit que el PP obtingués una àmplia majoria, a Lleida recuperés el seu escó, i deixés un estret marge per les forces de progrés. No obstant, l’aritmètica encara diu que un govern d’esquerres, suma de progressistes i sobiranistes, és possible. Però el compromís i la coherència d’En Comú Podem hi afegeix (com ja va dir la passada legislatura) que no a qualsevol preu, perquè no n’hi ha prou amb fer fora el PP del Govern.
Cal una regeneració de les formes de fer política, una aposta decidida per una política honesta i al servei de la ciutadania, un reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat i una resposta al dret a decidir dels pobles. Sense tot això, si les velles forces no volen cedir, des d’una oposició eficaç, responsable i transparent, En Comú Podem construirà l’alternativa que respongui a les aspiracions immediates i, alhora, encapçali la força del canvi social, econòmic, cultural i polític que va arrencar des de baix i que, pas a pas, s’aproxima al cim.
Per tot això, el 19 de juliol torno a Madrid, amb el territori al cor, el programa al cap, les orelles ben obertes i les esquenes prou amples, a portar la veu dels homes i les dones de Lleida, Pirineu i l’Aran al nou cicle històric que ningú aturarà.
Aquestes dades, sumades al fet de repetir com a primera força a la ciutat de Lleida (a més de sis altres municipis de la demarcació), i aconseguir notorietat a bona part de les urnes del territori, ens permeten dir alt i fort que En Comú Podem és ja avui una força decisiva a Ponent i està cridada a liderar el canvi en el futur immediat. Allò que va començar als carrers i places de pobles i ciutats, que a les municipalsva entrar amb força a l’arena política, és ja una veu que es fa escoltar a tot l’Estat.
Per això cal agrair-ho, amb rostre somrient i gest responsable, a totes aquelles persones que van donar la seva confiança a una candidatura, En Comú Podem, formada per dones i homes compromeses amb la voluntat de ser agents del canvi social, de la regeneració democràtica i de la justícia territorial. Gràcies a aquelles 30.182 ciutadanes i ciutadans que el 26J ens va prestar (mai regalar) el seu vot! I gràcies a totes aquelles dones i homes que, des de la militància activista i el voluntarisme generós, traient hores de la vida familiar i de les responsabilitats laborals, van fer possible que el missatge del canvi arribés a tots els racons de Lleida, Pirineu i Aran.
Gràcies a aquells i aquelles que van protagonitzar una campanya que, humil d’economia, però abundant d’entusiasme, escassa de diners, però folgada d’esforç, ha portat l’optimisme, la il·lusió i l’energia de la nostra candidatura a consolidar-se en el present i projectar-se al futur. La confluència humana que reuneix En Comú Podem, també a les terres de Ponent, està generant l’energia que, més aviat que tard, durà el canvi.
Però, malgrat tot, no podem ser triomfalistes. El resultat del 26J va ser una sorpresa i, no es pot negar, va causar cert sentiment de frustració. Pablo Iglesias apunta que bona part de la ciutadania, malgrat les simpaties manifestades a les enquestes, va decidir no votar En Comú Podem o, en major mesura, UnidosPodemos, pel propi fet de veure’ns guanyadors i per un sentiment de por al canvi, de temor a allò que és nou, incentivat per la campanya de la por del PP i (en menor intensitat) del PSOE i agreujat per l’efecte Brexit.
És difícil comprendre que l’electorat no hagi castigat el partit més corrupte d’Europa, habitual de les portes giratòries i que, a més, ha fet ús deles estructures de l’Estat en profit de la pròpia lluita partidista; caldria potser un estudi sociològic profund. Fa de mal pair veure com el PP ha quedat fora del desgast polític de la brevíssima XI legislatura senzillament per no fer res (quan no, bloquejant el funcionament de les comissions de treball), mentre els altres intentaven forjar majories de Govern.
Però així ha estat. El poble sobirà ha parlat i ha decidit que el PP obtingués una àmplia majoria, a Lleida recuperés el seu escó, i deixés un estret marge per les forces de progrés. No obstant, l’aritmètica encara diu que un govern d’esquerres, suma de progressistes i sobiranistes, és possible. Però el compromís i la coherència d’En Comú Podem hi afegeix (com ja va dir la passada legislatura) que no a qualsevol preu, perquè no n’hi ha prou amb fer fora el PP del Govern.
Cal una regeneració de les formes de fer política, una aposta decidida per una política honesta i al servei de la ciutadania, un reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat i una resposta al dret a decidir dels pobles. Sense tot això, si les velles forces no volen cedir, des d’una oposició eficaç, responsable i transparent, En Comú Podem construirà l’alternativa que respongui a les aspiracions immediates i, alhora, encapçali la força del canvi social, econòmic, cultural i polític que va arrencar des de baix i que, pas a pas, s’aproxima al cim.
Per tot això, el 19 de juliol torno a Madrid, amb el territori al cor, el programa al cap, les orelles ben obertes i les esquenes prou amples, a portar la veu dels homes i les dones de Lleida, Pirineu i l’Aran al nou cicle històric que ningú aturarà.