21
de juny
del
2016
Actualitzat
a les
2:08h
A noranta minuts d’aconseguir una gesta en què, sens dubte, el Lleida haurà d’apel·lar a l’èpica per superar un Sevilla Atlètic que s’ha imposat en el primer assalt, girem la vista enrere als anteriors ascensos viscuts pels blaus.
El primer va ser la temporada 1940-41, la segona en l’existència del club. L’anterior, els lleidatans havien quedat fora de la promoció en perdre contra l’Olot (5-1). A la segona oportunitat de pujar de categoria, es va aconseguir el primer ascens de l’entitat, a la categoria de Primera Regional B, al vèncer la Rapitenca.
En el primer partit, al Camp de la Carretera de Corbins, el Lleida es va imposar per 2-0, amb resultat idèntic, però en contra, a Sant Carles de la Ràpita. El desempat, jugat el 9 de febrer de 1941 en camp neutral (Reus), va caure del costat del Lleida (2-0), que va formar amb Vidal; Solsona, Aubach; Mateu, Roca, Vendrell; Bademunt, Pirla, Vidal, Alonso i Iglesias.
Just l’any següent, 1941-42, en l’estrena a Primera Regional B, es va aconseguir l’ascens a la categoria “A”, quedant líder incontestable a la lliga (14 victòries, 2 empats i 2 derrotes) i segon en una lliga d’ascens de 14 equips. L’any 1943 es va crear la Tercera Divisió, i el Lleida hi va ser inclòs pel fet de ser capital de província.
Després d’uns anys magres en aquesta categoria prèvia a Segona Divisió es va aconseguir l’anhelat ascens a la divisió de plata per primera vegada en la història de l’entitat, la temporada 1948-49. Es va segellar en la jornada 23 del campionat de lliga, a falta encara de tres partits pel final del campionat, al vèncer l’Igualada al Camp d’Esports per un gol a zero, marcat per Julio Remacha.
A Segona Divisió, la temporada 1949-50, es va quallar una segona volta per emmarcar, en la qual només es van cedir dues derrotes (Racing i Saragossa) i un empat (Barakaldo). En la promoció, que el va enfrontar en lligueta amb Racing, Múrcia i Alcoià, va arribar viu a l’última jornada, el 25/06/1950. Havia de guanyar el Múrcia al Camp d’Esports per certificar l’ascens a Primera Divisió. L’alineació del tècnic Emili Vidal va ser Rivero, Cala, Pedrín, Telechea, Giménez, Mòdol, Matamala, Amat, Ramón, Hériz i Fustero. Els gols de Telechea (2), Fustero i Hériz van servir perquè aquella tarda de juny passés a ser una de les més glorioses que s’han viscut a la ciutat.
L’immediat descens, la promoció d’ascens fallida del 1954, i el nou descens a Tercera de 1957 van condemnar als lleidatans a vagar per la categoria de bronze uns anys fins l’arribada del president Ramon Vilaltella. La temporada 1963-64 el Lleida va caure en la promoció d’ascens a Segona Divisió contra el filial del Real Madrid, el Plus Ultra, però la temporada següent, 1964-65, es va aconseguir un nou ascens, després de superar l’Alavés amb 9 gols en el global de la primera eliminatòria.
En la definitiva eliminatòria, es va aconseguir l’ascens al camp del Calvo Sotelo d’Andorra de Teruel el 6 de juny al vèncer per 2-3, sumat a l’avantatge aconseguit al Camp d’Esports (2-1). Van aconseguir la gesta Patiño Nebot, Pey, Olivares, Rangil, Juanín, Lozano, Manceñido, Lomas, Soroa i Vallejo.
Fins la temporada 1986-87 no es tornaria a assaborir un ascens a Segona. Va ser el 7 de juny de 1987 en una victòria contra l’Almeria (2-0) en un Camp d’Esports ple a vessar. De la mà de Gonzalvo, els homes alineats aquell dia van ser Arumí; Rubio, Oliva, David, Lecumberri; Palau, substituït per Luengo durant el segont temps, Marcelino, Glaría, Planelles; Sarabia, substituït per Dani, i Alcelay.
Mario Duran, president des d’aquella temporada, va recollir els fruits d’una bona base consolidada per Antoni Gausí. Després de dos anys a la divisió de plata, es va tornar a baixar i, ja amb Mané a la banqueta, es va assolir de nou l’ascens a Segona A el 20 de maig de 1990 al vèncer per 6 a 1 el Mirandés, amb una alineació formada per Arumí; Rubio, Maza, David, Lecumberri; Palau, Pablo, Txema, substituït per Eguileor al descans, Gálvez, substituït per Lluís durant la segona part, Aleñá i Azcona. El Lleida tornava per quedar-se.
Aquest va ser l’impuls per, tres anys més tard, pujar a Primera Divisió per segona vegada a la història. Mané va alinear Ravnic, Jaime, Gonzalo, David de la Hera, Virgilio, Palau, Miguel Rubio, Txema, Gracia, Bernal i Sigüenza (més tard entrarien Parés i Bartolo). La victòria inapel·lable contra el Badajoz, amb gols de Sigüenza (2) i Gracia, tornaven a posar el Lleida entre els grans la tarda del 5 de juny de 1993, amb la ciutat immersa en l’etapa més gloriosa de la seva història futbolística.
Dos descensos (1993 i 2001) van tornar el Lleida a Segona B. La temporada 2003-04, amb Miguel Rubio, aquest cop a la banqueta, els blaus van aconseguir un breu retorn de dos anys en una lligueta d’ascens contra el Pájara-Playas, la Cultural Leonesa i el Celta B, contra qui es va ascendir el 20 de juny de 2004 per 3-0, el mateix resultat que onze anys enrere, amb els següents jugadors: Eduardo, Bruno, Pelegrí, Txema, Dani Marín, Sergio Rodríguez, Piti, Tarradellas, Santos (Verde), Borrell (Nakor) i Lezaun (Campabadal). Aquest ha estat el darrer ascens del Lleida fins a la data. Ahir es va complir el 12è aniversari, quan s’està a sis dies i 90 minuts de poder tornar a tocar el cel amb els dits.
El primer va ser la temporada 1940-41, la segona en l’existència del club. L’anterior, els lleidatans havien quedat fora de la promoció en perdre contra l’Olot (5-1). A la segona oportunitat de pujar de categoria, es va aconseguir el primer ascens de l’entitat, a la categoria de Primera Regional B, al vèncer la Rapitenca.
En el primer partit, al Camp de la Carretera de Corbins, el Lleida es va imposar per 2-0, amb resultat idèntic, però en contra, a Sant Carles de la Ràpita. El desempat, jugat el 9 de febrer de 1941 en camp neutral (Reus), va caure del costat del Lleida (2-0), que va formar amb Vidal; Solsona, Aubach; Mateu, Roca, Vendrell; Bademunt, Pirla, Vidal, Alonso i Iglesias.
Just l’any següent, 1941-42, en l’estrena a Primera Regional B, es va aconseguir l’ascens a la categoria “A”, quedant líder incontestable a la lliga (14 victòries, 2 empats i 2 derrotes) i segon en una lliga d’ascens de 14 equips. L’any 1943 es va crear la Tercera Divisió, i el Lleida hi va ser inclòs pel fet de ser capital de província.
Després d’uns anys magres en aquesta categoria prèvia a Segona Divisió es va aconseguir l’anhelat ascens a la divisió de plata per primera vegada en la història de l’entitat, la temporada 1948-49. Es va segellar en la jornada 23 del campionat de lliga, a falta encara de tres partits pel final del campionat, al vèncer l’Igualada al Camp d’Esports per un gol a zero, marcat per Julio Remacha.
A Segona Divisió, la temporada 1949-50, es va quallar una segona volta per emmarcar, en la qual només es van cedir dues derrotes (Racing i Saragossa) i un empat (Barakaldo). En la promoció, que el va enfrontar en lligueta amb Racing, Múrcia i Alcoià, va arribar viu a l’última jornada, el 25/06/1950. Havia de guanyar el Múrcia al Camp d’Esports per certificar l’ascens a Primera Divisió. L’alineació del tècnic Emili Vidal va ser Rivero, Cala, Pedrín, Telechea, Giménez, Mòdol, Matamala, Amat, Ramón, Hériz i Fustero. Els gols de Telechea (2), Fustero i Hériz van servir perquè aquella tarda de juny passés a ser una de les més glorioses que s’han viscut a la ciutat.
L’immediat descens, la promoció d’ascens fallida del 1954, i el nou descens a Tercera de 1957 van condemnar als lleidatans a vagar per la categoria de bronze uns anys fins l’arribada del president Ramon Vilaltella. La temporada 1963-64 el Lleida va caure en la promoció d’ascens a Segona Divisió contra el filial del Real Madrid, el Plus Ultra, però la temporada següent, 1964-65, es va aconseguir un nou ascens, després de superar l’Alavés amb 9 gols en el global de la primera eliminatòria.
En la definitiva eliminatòria, es va aconseguir l’ascens al camp del Calvo Sotelo d’Andorra de Teruel el 6 de juny al vèncer per 2-3, sumat a l’avantatge aconseguit al Camp d’Esports (2-1). Van aconseguir la gesta Patiño Nebot, Pey, Olivares, Rangil, Juanín, Lozano, Manceñido, Lomas, Soroa i Vallejo.
Fins la temporada 1986-87 no es tornaria a assaborir un ascens a Segona. Va ser el 7 de juny de 1987 en una victòria contra l’Almeria (2-0) en un Camp d’Esports ple a vessar. De la mà de Gonzalvo, els homes alineats aquell dia van ser Arumí; Rubio, Oliva, David, Lecumberri; Palau, substituït per Luengo durant el segont temps, Marcelino, Glaría, Planelles; Sarabia, substituït per Dani, i Alcelay.
Mario Duran, president des d’aquella temporada, va recollir els fruits d’una bona base consolidada per Antoni Gausí. Després de dos anys a la divisió de plata, es va tornar a baixar i, ja amb Mané a la banqueta, es va assolir de nou l’ascens a Segona A el 20 de maig de 1990 al vèncer per 6 a 1 el Mirandés, amb una alineació formada per Arumí; Rubio, Maza, David, Lecumberri; Palau, Pablo, Txema, substituït per Eguileor al descans, Gálvez, substituït per Lluís durant la segona part, Aleñá i Azcona. El Lleida tornava per quedar-se.
Aquest va ser l’impuls per, tres anys més tard, pujar a Primera Divisió per segona vegada a la història. Mané va alinear Ravnic, Jaime, Gonzalo, David de la Hera, Virgilio, Palau, Miguel Rubio, Txema, Gracia, Bernal i Sigüenza (més tard entrarien Parés i Bartolo). La victòria inapel·lable contra el Badajoz, amb gols de Sigüenza (2) i Gracia, tornaven a posar el Lleida entre els grans la tarda del 5 de juny de 1993, amb la ciutat immersa en l’etapa més gloriosa de la seva història futbolística.
Dos descensos (1993 i 2001) van tornar el Lleida a Segona B. La temporada 2003-04, amb Miguel Rubio, aquest cop a la banqueta, els blaus van aconseguir un breu retorn de dos anys en una lligueta d’ascens contra el Pájara-Playas, la Cultural Leonesa i el Celta B, contra qui es va ascendir el 20 de juny de 2004 per 3-0, el mateix resultat que onze anys enrere, amb els següents jugadors: Eduardo, Bruno, Pelegrí, Txema, Dani Marín, Sergio Rodríguez, Piti, Tarradellas, Santos (Verde), Borrell (Nakor) i Lezaun (Campabadal). Aquest ha estat el darrer ascens del Lleida fins a la data. Ahir es va complir el 12è aniversari, quan s’està a sis dies i 90 minuts de poder tornar a tocar el cel amb els dits.