04
de juny
del
2016
Actualitzat
a les
0:31h
Encara que a molts lectors els pugui semblar increíble, al Senat vam tancar aquest simulacre de legislatura debatent i votant sobre la unitat d’Espanya. I no va ser arran d’una moció presentada per ERC, no pas, perquè va ser el PP qui la va presentar. En un clima d’autèntic fervor patriòtic els senadors del PP, que ja sabeu que diuen que els nacionalistes som els altres, van proclamar solemnement que "la unidad de España es sagrada, inviolable y inquebrantable". Només els faltava afegir-hi que és eterna. Ho va proclamar, des del capdamunt de la seva arrogància, el senyor Garcia Albiol, envoltat de la resta de senadors populars i mentre l’aplaudien entusiasmats. Jo crec que van aplaudir-lo tant perquè amb el seu posat de xèrif de Badalona els té convençuts que si als independentistes catalans se’ns acut saltar-nos la llei, ens pararà els peus ell sol desenfundant la Constitució.
Com acostuma a passar amb tots els xèrifs, en Garcia Albiol és més hàbil intimidant que raonant. Perquè en la seva proclama va esmentar els australians, per preguntar-se què pensarien, ells que viuen a l’altre cap de món, d’un país que qüestiona la seva unitat. Doncs si algú pot entendre per què els catalans volem poder votar si hem de ser independents, és algú educat en la cultura política britànica. I si no que el xèrif examini com els antics dominis (Canadà, Nova Zelanda, Austràlia) van esdevenir de forma negociada i pacífica estats independents o com al Quebec i a Escòcia, s’hi han celebrat referèndums d’autodeterminació pactats. És clar, que algú del PP que s’ha fet gran amb la retòrica del 12 d’octubre i vol ignorar l’al·lèrgia de les excolònies espanyoles cap a l’antiga metròpoli, és evident que viu en una altra òrbita ideològica.
Després, doncs, de la moció aprovada per majoria absoluta pels senadors populars, els espanyolistes poden estar “ben tranquils“ perquè ja no hi ha cap perill de secessió. És igual, que ni Alemanya, ni França, ni Itàlia, ni la Gran Bretanya, no tinguin les mateixes fronteres que fa cents anys i que a Europa, pel cap baix, hagin nascut els darrers cent anys vint estats nous . Perquè resulta que Espanya és un excepció i allò que ha passat als altres a ella no li pot passar.
En aquests quatre mesos escassos de legislatura, els grups d’ERC al Congrés i al Senat hem presentat mocions a favor d’anular els nous valors cadastrals en sol rústic, d’incrementar el salari mínim interprofesional a 1000 euros, de disminuir l’IVA cultural, de prohibir les vendes de fruita per sota del preu de cost, d’estendre la PAC a l’agricultura d’alta muntanya o de derogar la LOMCE o la llei Mordassa, entre altres.
I ho hem fet alhora que en cada intervenció nostra destacàvem que ja ens hem posat a construir la República Catalana i que no signarem cap pacte si no ens permeten exercir el dret a l’autodeterminació. Un dret que el PP podrà impedir sempre atès el sistema electoral i que hauria de comptar amb els pseodofederalistes del PSOE que, tot i les seves dilatades hegemonies, no han federalitzat mai res de substancial. Volem tornar a ser a Madrid, doncs, per seguir presentant i votant mocions en favor dels interessos dels catalans i per demostrar a Podemos i els seus aliats perifèrics, que l’Espanya plurinacional que prediquen només la comparteixen unes minories que s’estavellaran sempre contra el mateix mur.
I entre moció i moció, repetirem urbi et orbe, perquè no diguin que no s’ho esperaven, que quan tinguem la majoria imprescindible proclamarem la República Catalana que ja estem bastint, sense demanar permís.
Com acostuma a passar amb tots els xèrifs, en Garcia Albiol és més hàbil intimidant que raonant. Perquè en la seva proclama va esmentar els australians, per preguntar-se què pensarien, ells que viuen a l’altre cap de món, d’un país que qüestiona la seva unitat. Doncs si algú pot entendre per què els catalans volem poder votar si hem de ser independents, és algú educat en la cultura política britànica. I si no que el xèrif examini com els antics dominis (Canadà, Nova Zelanda, Austràlia) van esdevenir de forma negociada i pacífica estats independents o com al Quebec i a Escòcia, s’hi han celebrat referèndums d’autodeterminació pactats. És clar, que algú del PP que s’ha fet gran amb la retòrica del 12 d’octubre i vol ignorar l’al·lèrgia de les excolònies espanyoles cap a l’antiga metròpoli, és evident que viu en una altra òrbita ideològica.
Després, doncs, de la moció aprovada per majoria absoluta pels senadors populars, els espanyolistes poden estar “ben tranquils“ perquè ja no hi ha cap perill de secessió. És igual, que ni Alemanya, ni França, ni Itàlia, ni la Gran Bretanya, no tinguin les mateixes fronteres que fa cents anys i que a Europa, pel cap baix, hagin nascut els darrers cent anys vint estats nous . Perquè resulta que Espanya és un excepció i allò que ha passat als altres a ella no li pot passar.
En aquests quatre mesos escassos de legislatura, els grups d’ERC al Congrés i al Senat hem presentat mocions a favor d’anular els nous valors cadastrals en sol rústic, d’incrementar el salari mínim interprofesional a 1000 euros, de disminuir l’IVA cultural, de prohibir les vendes de fruita per sota del preu de cost, d’estendre la PAC a l’agricultura d’alta muntanya o de derogar la LOMCE o la llei Mordassa, entre altres.
I ho hem fet alhora que en cada intervenció nostra destacàvem que ja ens hem posat a construir la República Catalana i que no signarem cap pacte si no ens permeten exercir el dret a l’autodeterminació. Un dret que el PP podrà impedir sempre atès el sistema electoral i que hauria de comptar amb els pseodofederalistes del PSOE que, tot i les seves dilatades hegemonies, no han federalitzat mai res de substancial. Volem tornar a ser a Madrid, doncs, per seguir presentant i votant mocions en favor dels interessos dels catalans i per demostrar a Podemos i els seus aliats perifèrics, que l’Espanya plurinacional que prediquen només la comparteixen unes minories que s’estavellaran sempre contra el mateix mur.
I entre moció i moció, repetirem urbi et orbe, perquè no diguin que no s’ho esperaven, que quan tinguem la majoria imprescindible proclamarem la República Catalana que ja estem bastint, sense demanar permís.