04
d'abril
del
2016
Actualitzat
a les
0:41h
Sovint en els últims mesos hem hagut de lamentar un gran nombre d’atemptats terroristes, destacant els més propers a nosaltres com podrien ser el del passat 13 de novembre a París o el que va tenir lloc aquesta Setmana Santa a Brussel·les, tot plegat lligat a l’auge de l’activitat d’Estat Islàmic, amb accions violentes contra la població civil. El Lleida tampoc ha quedat exempt del costat més execrable de l’ésser humà, ja que fa uns quants anys va estar a punt de ser-ne víctima.
La temporada 1984-85 és recordada, fonamentalment, pel paper de l’equip en una Copa del Rei en què va tenir contra les cordes el Barcelona de Terry Venables i de jugadors com Schuster, Migueli, Alexanco, Archibald o Carrasco, amb una victòria blava per 3-1 que va deixar estupefactes els escèptics més recalcitrants, que, això sí, va ser neutralitzada per un contundent 6-0 al Camp Nou en una tornada envoltada de molta polèmica. Això, però, és una altra història... Fora d’aquest fet, aquella temporada ha passat a la història com una com qualsevol altra a la Segona Divisió B. En aquella època, el president del club era Antoni Gausí i l’entrenador el lleonès Roberto Álvarez.
“Hi havia molts policies i la zona del camp estava tota acordonada. Sents que la gent diu i diu i et poses nerviós”. Amb aquestes paraules recorda un jugador del Lleida d’aquella temporada el 19 de maig de 1985. Aquell dia, l’equip disputava l’última jornada d’una lliga en la qual ja no es jugava res. Tampoc el seu rival, l’Alabès, que la setmana anterior havia vist esvaïdes les poques esperances que li quedaven d’ascendir. Així, el partit que s’havia de jugar a les 17:00 d’aquell dia a Mendizorroza, a Vitòria, on l’expedició lleidatana havia fet nit el dia abans, es presentava força descafeïnat.
La notícia va saltar quan, cap a dos quarts de dues del migdia, els familiars d’un veí de la capital basca van denunciar la seva desaparició a la policia. Aquell ciutadà havia estat segrestat a punta de pistola així com el SEAT 124 que conduïa durant el matí d’aquell diumenge de maig a Vitòria i, juntament amb un altre conductor d’un vehicle de les mateixes característiques, va ser lligat de mans i peus a les proximitats de Berroztegieta, prop de la capital alabesa.
Després d’unes quantes perquisicions, cap a les tres de la tarda, la Policia Nacional va trobar el vehicle robat a les immediacions de l’estadi Mendizorroza, aparcat al pàrquing just a la zona on els dies de partit s’estacionaven tres furgons policials, zona propera a les taquilles i accessos al terreny de joc. El cotxe duia en el seu interior 25 quilos d’explosius Goma-2, als quals hi havia adherits 100 quilos més de metralla, formada per vises i cargols normalment utilitzats per subjectar les travesseres en les vies fèrries.
L’artefacte estava preparat per esclatar mitjançant l’accionament a distància moments previs a l’inici d’aquell partit que havia de jugar el Lleida, la qual cosa hagués causat una autèntica massacre a causa de la quantitat de gent que s’hagués trobat en aquell moment pels voltants de l’estadi vitorià, amb capacitat per a 20.000 espectadors. La plantilla blava, que, per sort, va estar bastant al marge de tot plegat, va ser conduïda per la policia des de l’hotel fins a l’estadi, on va ser informada mitjançant el delegat de camp que la bomba ja estava localitzada.
.jpg)
L’artefacte va ser desactivat a les 17:40 hores per l’Equip de Desactivació d’Explosius de la Policia Nacional. La pregunta és, llavors, per què no va arribar a esclatar. A primera hora de la tarda, els autors del robatori i l’intent d’atemptat van anar cap al pàrquing de l’estadi. Allà van veure força gent aplegada i un gran nombre policies que havien localitzat el cotxe bomba, per la qual cosa van decidir no detonar els explosius a l’hora programada, sortosament per tota la gent que havia decidit anar aquella tarda a veure el partit de futbol.
L’any 2008, l’Audiència Nacional va condemnar José Javier Arizcuren Ruiz, més conegut com Kantauri, a 425 anys de presó per aquest intent d’atemptat amb cotxe bomba. Kantauri liderava llavors el comando Araba dins l’organització terrorista ETA, i va encapçalar aquesta acció, junt amb moltes altres en un any 1985 que va ser catastròfic. El Lleida, doncs, també va estar ben a prop d’experimentar amb la seva pròpia pell un atemptat terrorista, ja que va estar a punt de ser víctima indirecta d’ETA.
L’únic dany col·lateral que va provocar aquest atemptat fallit, va ser que el partit -que malgrat tot es va jugar- comencés amb retard de gairebé una hora sobre l’horari programat. Un matx que va acabar amb empat (1-1), sent Serna l’autor de l’únic gol lleidatà. A més a més de Serna, aquell dia van alinear-se també Amigó, Alió, Oliva, Beraza, Lecumberri, Azkargorta, Rubio, Palau, Elcacho i Pizo Gómez. Una alineació que avui és recordada, malauradament, per un dels incomptables dies en què l’ésser humà és de tot menys humà.
La temporada 1984-85 és recordada, fonamentalment, pel paper de l’equip en una Copa del Rei en què va tenir contra les cordes el Barcelona de Terry Venables i de jugadors com Schuster, Migueli, Alexanco, Archibald o Carrasco, amb una victòria blava per 3-1 que va deixar estupefactes els escèptics més recalcitrants, que, això sí, va ser neutralitzada per un contundent 6-0 al Camp Nou en una tornada envoltada de molta polèmica. Això, però, és una altra història... Fora d’aquest fet, aquella temporada ha passat a la història com una com qualsevol altra a la Segona Divisió B. En aquella època, el president del club era Antoni Gausí i l’entrenador el lleonès Roberto Álvarez.
“Hi havia molts policies i la zona del camp estava tota acordonada. Sents que la gent diu i diu i et poses nerviós”. Amb aquestes paraules recorda un jugador del Lleida d’aquella temporada el 19 de maig de 1985. Aquell dia, l’equip disputava l’última jornada d’una lliga en la qual ja no es jugava res. Tampoc el seu rival, l’Alabès, que la setmana anterior havia vist esvaïdes les poques esperances que li quedaven d’ascendir. Així, el partit que s’havia de jugar a les 17:00 d’aquell dia a Mendizorroza, a Vitòria, on l’expedició lleidatana havia fet nit el dia abans, es presentava força descafeïnat.
La notícia va saltar quan, cap a dos quarts de dues del migdia, els familiars d’un veí de la capital basca van denunciar la seva desaparició a la policia. Aquell ciutadà havia estat segrestat a punta de pistola així com el SEAT 124 que conduïa durant el matí d’aquell diumenge de maig a Vitòria i, juntament amb un altre conductor d’un vehicle de les mateixes característiques, va ser lligat de mans i peus a les proximitats de Berroztegieta, prop de la capital alabesa.
Després d’unes quantes perquisicions, cap a les tres de la tarda, la Policia Nacional va trobar el vehicle robat a les immediacions de l’estadi Mendizorroza, aparcat al pàrquing just a la zona on els dies de partit s’estacionaven tres furgons policials, zona propera a les taquilles i accessos al terreny de joc. El cotxe duia en el seu interior 25 quilos d’explosius Goma-2, als quals hi havia adherits 100 quilos més de metralla, formada per vises i cargols normalment utilitzats per subjectar les travesseres en les vies fèrries.
L’artefacte estava preparat per esclatar mitjançant l’accionament a distància moments previs a l’inici d’aquell partit que havia de jugar el Lleida, la qual cosa hagués causat una autèntica massacre a causa de la quantitat de gent que s’hagués trobat en aquell moment pels voltants de l’estadi vitorià, amb capacitat per a 20.000 espectadors. La plantilla blava, que, per sort, va estar bastant al marge de tot plegat, va ser conduïda per la policia des de l’hotel fins a l’estadi, on va ser informada mitjançant el delegat de camp que la bomba ja estava localitzada.
La notícia de l'atemptat fallit Foto: ABC
L’artefacte va ser desactivat a les 17:40 hores per l’Equip de Desactivació d’Explosius de la Policia Nacional. La pregunta és, llavors, per què no va arribar a esclatar. A primera hora de la tarda, els autors del robatori i l’intent d’atemptat van anar cap al pàrquing de l’estadi. Allà van veure força gent aplegada i un gran nombre policies que havien localitzat el cotxe bomba, per la qual cosa van decidir no detonar els explosius a l’hora programada, sortosament per tota la gent que havia decidit anar aquella tarda a veure el partit de futbol.
L’any 2008, l’Audiència Nacional va condemnar José Javier Arizcuren Ruiz, més conegut com Kantauri, a 425 anys de presó per aquest intent d’atemptat amb cotxe bomba. Kantauri liderava llavors el comando Araba dins l’organització terrorista ETA, i va encapçalar aquesta acció, junt amb moltes altres en un any 1985 que va ser catastròfic. El Lleida, doncs, també va estar ben a prop d’experimentar amb la seva pròpia pell un atemptat terrorista, ja que va estar a punt de ser víctima indirecta d’ETA.
L’únic dany col·lateral que va provocar aquest atemptat fallit, va ser que el partit -que malgrat tot es va jugar- comencés amb retard de gairebé una hora sobre l’horari programat. Un matx que va acabar amb empat (1-1), sent Serna l’autor de l’únic gol lleidatà. A més a més de Serna, aquell dia van alinear-se també Amigó, Alió, Oliva, Beraza, Lecumberri, Azkargorta, Rubio, Palau, Elcacho i Pizo Gómez. Una alineació que avui és recordada, malauradament, per un dels incomptables dies en què l’ésser humà és de tot menys humà.