03
de març
del
2016
Actualitzat
a la
1:34h
Dimarts a la tarda m’escoltava amb atenció les paraules que el president del Lleida Esportiu, Albert Esteve, havia adreçat, al matí, als mitjans de comunicació en una roda de premsa. El tema d’actualitat més candent de la qual era la notícia dels impagaments a la plantilla del primer equip que va aparèixer fa uns dies.
M’esperava, doncs, que el discurs anés encarat fonamentalment cap aquí, però el president va tocar també bastants altres temes que afecten el dia a dia del club i una sèrie de problemes endèmics com el de les instal·lacions. Amb tot, una paraula que repetia constantment era la de "dimensionar".
Després d’aquesta divergència inicial en el discurs del president, he de reconèixer que estic molt d’acord amb ell en aquest sentit: crec que la majoria dels problemes que té el Lleida Esportiu en l’actualitat (les ja mencionades instal·lacions, els impagaments -puntuals- a la plantilla, fins i tot els resultats esportius poc regulars, la poca afluència a l’estadi tenint en compte les circumstàncies de la competició esportiva, i així podríem seguir) es podrien resumir en un de sol. Fins i tot en una sola paraula: autoexigència.
Quan el Lleida es va classificar pel play-off d’ascens la temporada 2012-13 (la del gol de Mario Fuentes al descompte a Butarque i la dels penals a Jaén) tenia catorze anys. Recordo que vaig vibrar amb el tram final de lliga de l’equip, amb la victòria al Racing B després d’unes jornades molt irregulars, amb el gol d’Álex Cacho a Lasesarre, amb les entrades al Camp d’Esports els dies del Bilbao Athletic, l’Alavés o l’Eibar, amb el gol de Miguel Ramos a aquest darrer equip, i amb la victòria contra l’Osasuna B a casa i l’empat del Barakaldo a Logronyo, que certificaven l’èpica classificació per un play-off que, malgrat el desenllaç tràgic, vaig gaudir moltíssim. Vaig tenir la sort de poder-lo tornar a gaudir un any després.
Vaig ser a Badalona, vaig saltar amb el gol de Pere Milla a Toledo i no vaig dinar el dia de l’eliminació a Leganés. Recordo, en definitiva, la il·lusió que em generava tot plegat. La que em generava aquell equip, la de poder fer el play-off i competir amb equips d’alt nivell i, qui sap, poder tenir la sort de pujar a Segona Divisió.
Ara tinc disset anys. Encara que no hagi passat gaire temps, no sé si és perquè m’he fet gran i he perdut en bona part aquella il·lusió pueril, tinc la sensació que, en general, assolir el play-off ja no en genera, o no tanta com la dels anys mencionats. És cert que les circumstàncies han canviat, però el que era il·lusió fa tres anys s’ha tornat en gairebé una obligació, fins al punt que titllem de fracàs la temporada en què no assolim aquesta fita. I això, amic lector, és l’autoexigència que encapçala aquestes lletres.
Reconec que encapçalo la banqueta dels acusats. Quan has assolit un èxit, ja no et conformes d’igualar-lo, sinó que intentes millorar-lo. Però el cas del Lleida va una mica més enllà. L’autoexigència del Lleida és, en alguns punts, endèmica i històrica d’uns anys ençà. Aquesta pressió autoimposada correspon a la ciutat en general, que considera l’estada a Segona B com un estat natural transitori en què l’equip va vagant i del qual tothom desitja que surti, però ben pocs (dos mil escassament) estan disposats a empènyer i donar el seu suport per a fer-ho possible.
La necessitat de dimensionar el que el Lleida és com a entitat, el president l’atribuïa, en part, a això anterior: una autoexigència històrica per part de tothom. Els dirigents actuals, encertadament remarquen que van entrar en un club nou amb no continuïtat d’empresa i, després de l’hecatòmbic 2011, l’autoexigència que arrossegava la Unió Esportiva Lleida va quedar sufocada i les aspiracions eren ben poques.
Des del club es pregonava, encertadament altre cop, que l’objectiu era la permanència. Salvar el Lleida. Era un objectiu que, al meu parer, es corresponia amb la realitat. No sé si el play-off de la primera temporada de Seligrat va ser fruit de la sort o del treball, segurament de totes dues coses, però a partir de llavors hi va haver un punt d’inflexió en tots els àmbits. L’any següent, l’autoexigència va tornar a aparèixer i l’objectiu ja era repetir el play-off i, a l’altre, ascendir.
Aquesta asfixiant autoexigència nova requeia, en part, en el primer tipus esmentat, l’inconformisme de ni tan sols igualar les fites ja aconseguides. Havent-hi encara latent l’autoexigència de tipus històric tot i que en menor mesura, crec que la pressió va augmentar exponencialment en el moment en què es va decidir la no renovació de l’entrenador que, per primer cop en set anys de Lleida a Segona B, havia aconseguit dur-lo al play-off dues temporades consecutives.
I en aquesta línia, la interpretació del fitxatge d’Imanol Idiakez va ser que venia a culminar la feina que havia deixat a mitges el seu predecessor, quedant implantat l’objectiu, en el subconscient, de l’ascens.
No estic donant la meva opinió sobre aquesta decisió, ni l’estic criticant ni justificant. De fet, no m’atreveixo gaire sovint a qüestionar el criteri de directius i entrenador. Ells saben millor que ningú què és el que hi ha i tenen molta més formació en els àmbits que ens ocupen. Únicament exposo, doncs, que aquest va ser, al meu parer, un punt d’inflexió en el qual es va imposar una exigència que, en els dies transcorreguts fins a la data, s’ha vist que no es pot sostenir.
Una autoexigència subversiva de la qual ara l’equip intenta desprendre’s sense gaire èxit, i que s’està veient agreujada amb problemes nous. I tot plegat no treu raó al president: s’ha de saber dimensionar què som i on estem, però no n’hi ha prou de parlar. S’ha de ser coherent amb el que s’ha dit i s’ha fet, i l’autoexigència, en excés, pot ser altament destructiva.
Està molt bé clamar al cel com en som de desgraciats, les pobres instal·lacions que tenim, la poca implicació general i la de la pròpia ciutadania en molts casos. Però, a més de tirar pilotes fora, un ha d’intentar trobar el perquè de les coses, i a mi no m’acaba de quedar clar quan l’objectiu és ascendir i quan és la permanència, l’estabilitat o l’èxit, i el fum va molt car. Conseqüències de l’autoexigència? Voler fer les coses de pressa i malament i frustració quan aquestes no s’aconsegueixen.
M’esperava, doncs, que el discurs anés encarat fonamentalment cap aquí, però el president va tocar també bastants altres temes que afecten el dia a dia del club i una sèrie de problemes endèmics com el de les instal·lacions. Amb tot, una paraula que repetia constantment era la de "dimensionar".
Després d’aquesta divergència inicial en el discurs del president, he de reconèixer que estic molt d’acord amb ell en aquest sentit: crec que la majoria dels problemes que té el Lleida Esportiu en l’actualitat (les ja mencionades instal·lacions, els impagaments -puntuals- a la plantilla, fins i tot els resultats esportius poc regulars, la poca afluència a l’estadi tenint en compte les circumstàncies de la competició esportiva, i així podríem seguir) es podrien resumir en un de sol. Fins i tot en una sola paraula: autoexigència.
Quan el Lleida es va classificar pel play-off d’ascens la temporada 2012-13 (la del gol de Mario Fuentes al descompte a Butarque i la dels penals a Jaén) tenia catorze anys. Recordo que vaig vibrar amb el tram final de lliga de l’equip, amb la victòria al Racing B després d’unes jornades molt irregulars, amb el gol d’Álex Cacho a Lasesarre, amb les entrades al Camp d’Esports els dies del Bilbao Athletic, l’Alavés o l’Eibar, amb el gol de Miguel Ramos a aquest darrer equip, i amb la victòria contra l’Osasuna B a casa i l’empat del Barakaldo a Logronyo, que certificaven l’èpica classificació per un play-off que, malgrat el desenllaç tràgic, vaig gaudir moltíssim. Vaig tenir la sort de poder-lo tornar a gaudir un any després.
Vaig ser a Badalona, vaig saltar amb el gol de Pere Milla a Toledo i no vaig dinar el dia de l’eliminació a Leganés. Recordo, en definitiva, la il·lusió que em generava tot plegat. La que em generava aquell equip, la de poder fer el play-off i competir amb equips d’alt nivell i, qui sap, poder tenir la sort de pujar a Segona Divisió.
Ara tinc disset anys. Encara que no hagi passat gaire temps, no sé si és perquè m’he fet gran i he perdut en bona part aquella il·lusió pueril, tinc la sensació que, en general, assolir el play-off ja no en genera, o no tanta com la dels anys mencionats. És cert que les circumstàncies han canviat, però el que era il·lusió fa tres anys s’ha tornat en gairebé una obligació, fins al punt que titllem de fracàs la temporada en què no assolim aquesta fita. I això, amic lector, és l’autoexigència que encapçala aquestes lletres.
Reconec que encapçalo la banqueta dels acusats. Quan has assolit un èxit, ja no et conformes d’igualar-lo, sinó que intentes millorar-lo. Però el cas del Lleida va una mica més enllà. L’autoexigència del Lleida és, en alguns punts, endèmica i històrica d’uns anys ençà. Aquesta pressió autoimposada correspon a la ciutat en general, que considera l’estada a Segona B com un estat natural transitori en què l’equip va vagant i del qual tothom desitja que surti, però ben pocs (dos mil escassament) estan disposats a empènyer i donar el seu suport per a fer-ho possible.
La necessitat de dimensionar el que el Lleida és com a entitat, el president l’atribuïa, en part, a això anterior: una autoexigència històrica per part de tothom. Els dirigents actuals, encertadament remarquen que van entrar en un club nou amb no continuïtat d’empresa i, després de l’hecatòmbic 2011, l’autoexigència que arrossegava la Unió Esportiva Lleida va quedar sufocada i les aspiracions eren ben poques.
Des del club es pregonava, encertadament altre cop, que l’objectiu era la permanència. Salvar el Lleida. Era un objectiu que, al meu parer, es corresponia amb la realitat. No sé si el play-off de la primera temporada de Seligrat va ser fruit de la sort o del treball, segurament de totes dues coses, però a partir de llavors hi va haver un punt d’inflexió en tots els àmbits. L’any següent, l’autoexigència va tornar a aparèixer i l’objectiu ja era repetir el play-off i, a l’altre, ascendir.
Aquesta asfixiant autoexigència nova requeia, en part, en el primer tipus esmentat, l’inconformisme de ni tan sols igualar les fites ja aconseguides. Havent-hi encara latent l’autoexigència de tipus històric tot i que en menor mesura, crec que la pressió va augmentar exponencialment en el moment en què es va decidir la no renovació de l’entrenador que, per primer cop en set anys de Lleida a Segona B, havia aconseguit dur-lo al play-off dues temporades consecutives.
I en aquesta línia, la interpretació del fitxatge d’Imanol Idiakez va ser que venia a culminar la feina que havia deixat a mitges el seu predecessor, quedant implantat l’objectiu, en el subconscient, de l’ascens.
No estic donant la meva opinió sobre aquesta decisió, ni l’estic criticant ni justificant. De fet, no m’atreveixo gaire sovint a qüestionar el criteri de directius i entrenador. Ells saben millor que ningú què és el que hi ha i tenen molta més formació en els àmbits que ens ocupen. Únicament exposo, doncs, que aquest va ser, al meu parer, un punt d’inflexió en el qual es va imposar una exigència que, en els dies transcorreguts fins a la data, s’ha vist que no es pot sostenir.
Una autoexigència subversiva de la qual ara l’equip intenta desprendre’s sense gaire èxit, i que s’està veient agreujada amb problemes nous. I tot plegat no treu raó al president: s’ha de saber dimensionar què som i on estem, però no n’hi ha prou de parlar. S’ha de ser coherent amb el que s’ha dit i s’ha fet, i l’autoexigència, en excés, pot ser altament destructiva.
Està molt bé clamar al cel com en som de desgraciats, les pobres instal·lacions que tenim, la poca implicació general i la de la pròpia ciutadania en molts casos. Però, a més de tirar pilotes fora, un ha d’intentar trobar el perquè de les coses, i a mi no m’acaba de quedar clar quan l’objectiu és ascendir i quan és la permanència, l’estabilitat o l’èxit, i el fum va molt car. Conseqüències de l’autoexigència? Voler fer les coses de pressa i malament i frustració quan aquestes no s’aconsegueixen.