«La Paeria è un casino»

"Ánimos. Lo mejor ya ha pasado". Ho deia Ennio Flaiano, periodista i escriptor italià que va deixar moltes frases per la posteritat. Després de les eleccions del 24-M, aquesta màxima se li podria recordar a l'alcalde en funcions de Lleida, Àngel Ros, que ha patit una batzegada electoral com mai no s'hagués pensat i que el situa en una situació de debilitat que haurà de resoldre, si pot, amb pactes. Els socialistes lleidatans tenen 6.500 vots i 7 regidors menys, un daltabaix sense pal·liatius que s'explica per diversos factors. A Àngel Ros l'ha enxampat la tempesta perfecta just quan necessitava més serenor per conservar el poder que tenia a la capital del Segrià; Una tempesta amb tres vents.

El primer són els deu anys de govern amb la corresponent sobreexposició als mitjans, un fet que desgasta com va admetre ell mateix el diumenge. El segon és el procés sobiranista, que no l'ha ajudat a conservar un votant que no era socialista però que li feia confiança i que ara, radicalitzades les postures, ha decidit fugir de l'òrbita de Ros. I el tercer ha estat el cas Camps i l'escorcoll de la Paeria, que ha mogut el focus d'atenció cap un escenari on no li interessava al paer en cap, que ha hagut d'exercir en massa ocasions de bomber per apagar els incendis que s'han anat reproduint des del mes de febrer. El paper d'alcalde bon gestor s'ha vist substituït pel polític que havia de defensar-se i això, segons apuntaven membres destacats del mateix partit, va obligar a endarrerir la precampanya. "Només ens defensem", deien.

A Ros només l'ha salvat el fet que cap altre partit lleidatà ha tingut prou força per fer el sorpasso. Sigui perquè uns venien de molt enrere, cas d'ERC, o perquè tenien un candidat encara poc conegut, cas de CiU, els socialistes han guanyat unes eleccions perdent 7 regidors, una fita impossible en altres ciutats. D'aquesta manera, en només un dia, la Paeria ha passat de tenir un plenari a l'espanyola, a tenir-lo a la italiana. Entren 7 partits, i el que està més a prop de la majoria absoluta és el PSC, amb 8 regidors, a 6 de la calma total. El batibull és tan considerable i la debilitat tan estesa, que el pacte és obligatori, perquè l'alternativa és el bloqueig. Ros pot ser investit com a candidat més votat, però quan toqui aprovar el cartipàs municipal es trobarà amb un mur. Li va passar a Antoni Siurana, i va haver de pactar tot i tenir 10 regidors. La geometria variable podria ser possible amb una força musculada de regidors, però a la nova Paeria no n'hi és.

La pregunta és, però, qui està disposat a encaixar amb el PSC d'Àngel Ros. L'alcalde de Lleida gaudia d'una imatge de fermesa molt per sobre de la que tenia el seu partit, amagat sovint en cartells i díptics. No obstant, les tornes s'han girat de tal manera que ara és ell el problema que impedeix el pacte. L'ombra de la fiscalia que té rere seu el llasta d'una manera que foragita alguna idea de pacte que puguin tenir les altres forces polítiques. CiU ha dit que no li vol donar suport, com tampoc Ciutadans, la CUP, el Comú i ERC, que veuria bé un pacte amb el PSC si Ros marxés. I amb el PP? la trompada dels populars, que es queden amb dos regidors, tampoc li treu el ruc del sembrat a l'alcalde, que per força haurà d'explorar un pacte a tres bandes com a mínim si la sociovergència es descarta, com així ho indica Toni Postius.

El líder socialista té males cartes, però tampoc les tenen millors els seus rivals de partida, al contrari. La debilitat és encara més gran. CiU-ERC-CUP, les tres forces sobiranistes, sumen 11, a 3 de la majoria, que tampoc obtindrien amb el Comú, que té dos edils. La pluralitat juga en contra, ara mateix de l'estabilitat. Només una paraula resol aquest cub de Rubik diabòlic. Generositat. Un per baixar del pedestal, i els altres per cedir en propostes i idearis. O això, o la incertesa.