Militarisme i antimilitarisme a les comarques de Ponent

«Si fem un cop d’ull a les relacions entre l’exèrcit i la ciutadania al llarg de la història veiem que la Ruta de Servei Militar de Lleida mereixeria un altre enfocament»

per Jordi Soldevila , 26 de març de 2015 a les 10:30 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 26 de març de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

Pintura de Jean Charles Rémond sobre el setge a Lleida el 1810


Fa unes setmanes, la premsa comarcal de Ponent parlava de la inauguració de la Ruta del Servei Militar al Turó de Gardeny de Lleida. Segons sembla, la proposta s’inscriu en un projecte de memorialització del servei militar més ampli que de moment no es portarà a terme. El promotor de la ruta és el Ministeri de Defensa amb el suport d’algunes institucions lleidatanes.


Ara bé, la pregunta que ens fem és, a quines reivindicacions ciutadanes respon aquesta ruta? Té a veure amb l’abast entre la població catalana que va suposar el servei militar durant decennis? Si fos així, sembla que s’hi hauria d’encabir no sols l’explicació dels quarters militars, sinó també aquelles experiències viscudes pels soldats, les relacions viscudes, però també les desercions, empresonaments, les relacions de l’exèrcit amb les comarques de Ponent, etc.

Si fem un cop d’ull a les relacions entre l’exèrcit i la ciutadania al llarg de la història, veiem que la ruta de Lleida mereixeria un altre enfocament. Des del temps del Conde Duque de Olivares al segle XVII, els catalans han expressat de diverses formes i maneres el seu rebuig a l’enquadrament en l’exèrcit espanyol i quan ha estat necessari han optat per altres formes defensives, diguem-ne, més lliures i democràtiques, com les milícies. Les comarques de Ponent no han estat una excepció. Vegem-ne alguns exemples.


Entre 1742 i 1743, a la fidelíssima (o no tant fidelíssima) ciutat de Cervera es produeix un motí contra Felip V, justament per la seva voluntat de no contribuir en homes al servei de quintes. Era la primera ciutat que després de la Guerra de Successió s’aixecava en aquest sentit. La seguirien ciutats com Lleida o pobles com Belianes (Urgell). Això es produiria trenta anys abans que el famós Motí de les Quintes barceloní.

El 1809, fruit de la invasió napoleònica a Lleida es produeix una revolta que coneixerà com el Motí del Femeret, a causa de la desconfiança de la població respecte als seus defensors i autoritats. La revolta va fracassar, però quan el maig de 1810 l’exèrcit napolèonic assetja Lleida, queda clar l’encert dels ciutadans de Lleida en desconfiar de l’exèrcit espanyol. El mariscal en cap García Conde, que havia de defensar Lleida dels francesos, es va llençar des de dalt de la Seu Vella dins un cove escapant de les seves responsabilitats militars.


Succeirien casos semblants al llarg de les tres guerres carlines del segle XIX, en què la ciutadania de les comarques de Ponent es queixava repetidament del paper inèficaç de l’exèrcit contra les partides carlines. Només les milícies ciutadanes feien front activament als carlins, justament aquest desencís acabaria desembocant en la primera bullanga (revolta urbana) a diverses ciutats catalanes el 1835, també a Lleida.

L’expressió màxima de l’antimilitarisme a Catalunya és la Setmana Tràgica, a les comarques de Ponent les manifestacions i l’estat de revolta va ser molt ampli malgrat el record que ens ha quedat sigui el de la crema dels convents barcelonins. Lleida va viure en un estat de revolta durant tres dies, Cervera o Tàrrega van viure manifestacions multitudinàries al voltant de les vies del tren, de milers de persones segons la premsa de l’època. A les Garrigues, el punt culminant va ser la crema del tren de la Floresta on arbequins, borgencs, junedencs i persones d’altres pobles van incendiar un comboi sencer. Tot plegat per evitar que joves i reservistes de les poblacions de Ponent haguessin d’anar a la Guerra d’Àfrica.

Seguint l’article d’Esther Sancho en aquest mateix digital, cal no oblidar el paper actiu de centenars de joves ponentins en contra del servei militar, ja sigui a través de l’objecció de consciència, la prestació social substitutòria o la insubmissió. I passem per alt, per falta de dades de la gran quantitat de desertors que trobem arreu dels pobles des de fa més de dos-cents anys per falta d’un estudi sobre el tema.

Només de passada val la pena esmentar els nou cops d’estat que va culminar amb èxit l’exèrcit al llarg del segle XIX i els dos fallits del segle XX (1932, 1981); així com el paper de l’exèrcit en les dues dictadures del segle XX (Primo de Rivera i Franco).

Per acabar, em sembla necessari destacar la capacitat coactiva per part de l’Estat cap a possibles discrepàncies amb el servei militar. Així i tot, milers de lleidatans i ponentins han mostrat durant generacions el seu rebuig cap al servei militar i caldria veure quants que no l’han mostrat a través de revoltes, objeccions de consciència, etc., hi estaven d’acord amb complir-lo. Per tant, em pregunto, ens cal una ruta o un centre d’interpretació del servei militar o ens cal una ruta sobre l’antimilitarisme a les comarques de Ponent? Que ha dit sobre la qüestió la població de les comarques de Ponent?
 
Vegeu l’article sobre la Setmana Tràgica a Ponent:
http://www.raco.cat/index.php/Urtx/article/view/199695/327194
 

 

Participació