ENTREVISTA

Jordi Calvís: «Els catalans no sabem posar-nos calents sense els de Madrid»

El dibuixant Jordi Calvís defensa l'humor com la via per treure dramatisme a un procés sobiranista "massa hiperventilat" | Assegura que les eleccions al setembre donen marge al Govern espanyol per animar de nou la moral dels catalans cansats de les trifulgues polítiques | Carrega contra el victimisme lleidatà i insta a veure Barcelona com un aliat i no com un enemic

per Àlvar Llobet, Balaguer, 8 de febrer de 2015 a les 00:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 8 de febrer de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Balaguer. Vuit del vespre en un bar. El dibuixant Jordi Calvís demana dos cubates, "perquè avui ens ho hem de passar bé" i ell, de saraus, n'és catedràtic. Saluda, abraça, s'asseu i dispara: "estic molt destrempat amb el procés". El dibuixant oficial de l'Assemblea Nacional Catalana admet que el camí cap a la independència el desgasta, però no és pessimista perquè, diu, "hi ha marge suficient per una acció de Madrid que torni a unir el poble català". No es mossega la llengua quan parla de Lleida i del seu sempitern victimisme, i assegura que li molesta aquest deix provincià que es nota a Ponent.
 

Jordi Calvís ha creat desenes de dibuixos d'ençà de l'inici del procés



- Jordi Calvís, l’il·lustrador de moda de Catalunya. És així?

- (Riu) Si jo hagués fet dibuixos del cultiu de la patata, per exemple, res meu s’hagués fet viral a les xarxes socials. He fet coses del procés, i això ha suposat que les il·lustracions que he anat fent en els darrers mesos es rebotessin molt, perquè el procés ven. No té cap altre secret.

- Internet l’ha catapultat…

- He fet aquesta feina amb l’única voluntat que arribés al màxim de gent possible, i aquesta idea ha anat sortint bé. Twitter és un autèntic niu d’egos i a mi tot això me l’ha fet pujar. Em sento realitzat amb aquests dibuixos virals, però no m’he fet ric!


- Però s’ha fet influent!

- Que va! Hi ha gent que té una capacitat d’influir molt més gran que la meva. Has de tenir molts seguidors i que siguin molt actius i fidels a les teves creacions perquè te les facin moure. Sincerament, no tinc la sensació de ser una persona influent a la xarxa. Tot això que faig és un divertimento!

- Com a il·lustrador es veu ara igual que fa tres anys?

- No, he notat un canvi. Jo em dedico a fer pàgines web i mai havia trobat un forat per dedicar-me a fer el que a mi m’agradava. Ara he tingut ganes de fer dibuixos del procés i el lloc on publicar-ho, Twitter. Un cop això ha començat a circular, el nivell d’exigència amb mi mateix també ha canviat perquè estic en una altra dinàmica.
 

La política corre a salvar Catalunya Foto: Jordi Calvís / Som Garrigues



- D’on li ve la fal·lera del dibuix?

- De petit ja tenia el nervi per fer dibuixos. Fins i tot vaig guanyar un concurs de dibuix del Consell Comarcal. Quan vaig arribar a vuitè d’EGB no sabia cap on tirar i vaig acabar a Tàrrega fent una formació professional artística. Allà vaig estar treballant en una agència de publicitat i després vaig acabar a les Borges Blanques, on actualment treballo a Can Antaviana fent pàgines web.

- Un procés sense humor seria encara més feixuc

- Sense humor ja hauríem saltat pels aires fa temps! (riu) qualsevol història s’ha de viure amb un punt d’humor, i aquesta nostra, encara més. Mira els espanyols, sempre estan enfadats quan es toca aquest tema, sempre fan mala cara. En canvi els catalans ens ho mirem amb més alegria i humor tot i que som els que anem al darrera i a qui no deixen votar. El sentit de l’humor és diferent, ho explica sovint el meu amic Francesc Canosa. Riure és la clau de tot plegat.

- I si tot fracassa, què?

- Faria una caricatura de la situació si fracassés tot, oi tant! Tinc moltes ganes que acabi tot això, perquè desgasta, però la ironia no la perdrem es resolgui com es resolgui el procés, segur. Cal que tinguem clar que és vital la desdramatització, perquè sinó ens tornaríem uns hooligans insuportables. Estàs en posició de debilitat, el que intentes només és votar i a sobre t’has de sentir a dir que ets un nazi, un etarra i un colpista. Tens dues opcions; o li treus importància i t’ho prens amb humor, o surts al carrer armat... i nosaltres som gent pacífica.

- Per això va crear l’independentista estàndard. Un dibuix carregat d’ironia...

- Exactament. Riure’s d’un mateix és la millor actitud per afrontar les crítiques.

- La seva darrera aventura és una Enciclopèdia del procés. Expliqui-ho

- Estàvem al bar i, després que el president Mas expliqués un nou full de ruta, vaig fer una piulada dient que si hagués de dibuixar el procés necessitaria molts llapis. En aquell moment vaig visualitzar un gran llibre on tots els moments del procés hi quedessin reflectits i on il·lustradors i periodistes catalans hi participessin. A Catalunya  hi ha un talent brutal en aquests camps i seria genial unir-lo tot en un mateix volum que, a més, serviria per orientar-nos, perquè amb tantes coses molts ja ens hem perdut. Vaig fer un altra piulada poc després on feia aquesta proposta; els 500 moments del procés!

- Per què 500?

- Va ser un moment en que estava molt cremat i vaig posar aquest número. Ara, tal com anem, em quedaré curt (riu)

- Quina ha estat la resposta de la gent?

- Molt bona. En tenim un centenar i va creixent. M’agradaria que aquest llibre fos un compendi d’aquests anys intensos que hem viscut els catalans.

- Com acaba vostè sent el cartellista oficial de l’ANC?

- Un dels grans encerts de l’Assemblea Nacional Catalana va ser la implantació al territori. Es va fer molt bé, però no es va preveure un creixement com el que va tenir. La plataforma es va fer molt gran en poc temps, i això va provocar un cert col·lapse de la direcció de Barcelona, que durant els primers mesos no va donar l’abast. Les assemblees territorials demanaven material, i des de la seu central es va donar llum verda a que fossin les pròpies plataformes les que s’autogestionessin. Jo era vocal de l’ANC Garrigues i ja tenia algun disseny fet que va començar a circular per les Borges Blanques. Clar, la direcció es va trobar que no tenia ningú que s’ocupés del tema gràfic, i van veure que el que fèiem a les Garrigues era exportable a nivell de tot Catalunya. A partir d’aquí es van posar en contacte amb mi i em van demanar que els ajudés a generar material. I fins avui.

- Com veu les plebiscitàries al setembre?

- Millor que les plebiscitàries no siguin al març, perquè aixecar la moral de la tropa ara seria molt difícil. Sincerament, em va destrempar molt la polèmica entre CiU i ERC, però crec que posant les eleccions al setembre hi ha temps suficient per arreglar la situació. Ho faran els de sempre; els de Madrid! Els catalans som incapaços de posar-nos calents nosaltres sols, necessitem els espanyols (riu). D’alguna manera ens passa com amb el futbol. Quan en Messi fa un gol bonic, tothom content. Ara, quan marca el Cristiano Ronaldo al Camp Nou i es treu la samarreta mentre fa callar el públic, llavors prepara’t, perquè sortim amb torxes al carrer a dir que som molt del Barça. Amb el procés passa el mateix, i a més és molt exagerat tot. El dia que el Junqueras no va aplaudir el full de ruta de Mas es va muntar un embolic brutal, però aquestes mateixos hiperventilats que ho cremaven tot dies enrere eren els primer a abraçar-se i a dir que tot sortiria bé el dia que es va arribar a un acord per les plebiscitàries.

- És optimista?

- Dependrà molt de les dues darreres setmanes. Ara aniria a hivernar i em despertaria el dia 11 de setembre, que és quan ens jugarem les garrofes crec. La gent té poca memòria i el que valora molt és el moment.
 

Vinyeta sobre les paraules de Rajoy, que va comparar els catalans amb Robinson Crusoe



- Ha d’acabar aviat el procés. No pot durar molt més

- És així, i millor, perquè cansa. Però després no sabrem què fer. La gent que hem dedicat tantes hores al procés ens haurem de buscar aficions. Per això nosaltres vam muntar la fira Aficionàlia en el marc de la IndepeBeta. Plantejàvem el dia després de la independència i teníem en compte que molts de nosaltres haurem de buscar noves aficions. En aquest certamen s’ensenyava a jugar a la Butifarra, a fer hort... de fet, després del 9-N ja ens ha passat una mica això. Com que el procés anava per la via política, no hem tingut on agafar-nos.

- Les millors idees li surten al bar?

- No. Al meu perfil de Twitter dic que els dijous surto, però per a mi això és un drama, perquè abans sortia molt més. Ara m’he fet gran! (riu) quan surto desconnecto bastant de les xarxes si estic amb amics. Ara bé, si estic sol començo a dir bogeries pel Twitter. El sarau de les Popes.cat va sortir un dia que estava sol al bar.

- Una campanya per defensar el lleidatanisme

- A Lleida dels pits en diem popes. Pensava que la gent ho tenia assumit, però vaig comprovar que no, i no només això, sinó que el terme ja es deixava de dir aquí. No ho podia tolerar! (riu) i un dia d’aquests que estava sol al bar se’m va ocórrer fer una campanya a favor de les popes perquè, a més, el Diec admet el terme com un sinònim de mamelles. Un amic em va dir que el domini popes.cat estava lliure, i l’endemà el vaig comprar. Vam fer una mascota per fer soroll i vam crear un web on hi pengem coses que tinguin a veure amb les popes, però sense caure en vulgarismes.

- Creu que Lleida està poc considerada a nivell de Catalunya?

- El primer que hem de fer els que som de Ponent és creure que aquí hi ha talent. En aquest sentit crec que la ciutat de Lleida no ha sabut capitalitzar les possibilitats que ofereix la demarcació. A part, molta de la gent bona que ha sortit de Lleida se n’ha desvinculat al minut u. Han marxat!

- Per què creu que és així?

- Lleida té un problema enorme amb el victimisme. Pensar sempre que la culpa és de Barcelona és un excés que acaba generant una espiral negativa. Anem de víctimes, i com que això és així, ens tanquem en nosaltres mateixos, i d’aquesta manera no pot sortir res de bo. Tinc la sensació que els lleidatans no sabem sentir-nos orgullosos de les coses que tenim, i quan lluïm alguna cosa ho fem per contraatacar els de Barcelona. Per què no creem simbiosis amb la capital enlloc de carregar-nos-la? Si sort en tenim de Barcelona! Si ja costa que Europa ens miri, imagini que Catalunya no tingués la capital que té.

En molts punts som massa provincians i estem massa reclosos en allò que es nostre. L’any passat, quan es va retransmetre la Cavalgata de Reis des de Lleida per TV3, es va treure al carrer el Marraco, i aquest any els Barrufets. Només hi faltaven totes les colles de l’Aplec del caragol... Això és provincianisme. Els de Barcelona diuen que Madrid és centralista, però els de Lleida ho diuen dels de Barcelona, jo ho dic del de Lleida, i els de Vinaixa m’ho diuen de mi. Jo sóc el ‘pijet’ de Balaguer per ells.
 

Campanya en defensa del terme "popes" Foto: Jordi Calvís



- Els atemptats a Charlie Hebdo han obert el debat de la llibertat d’expressió. Es pot fer sàtira de tot?

- La gent ha de tenir la llibertat de dibuixar i d’expressar-se com li doni la gana. No crec que el tema s’hagi d’enfocar des de la religió, sinó des de fanatisme. No és un problema d’idees, sinó de fanàtics, que a tot arreu n’hi ha. Si ara sortís una revista que fes mofa del Juanito del Reial Madrid, estic segur que algun Ultra Sur posaria algun petard. El dibuix permet un impacte sarcàstic molt gran, i si vols carregar-lo de mala llet ho pots fer.

- Faria sàtira de tot vostè?

- No em surt de mi mofar-me de tot. Ho trobo fins i tot un punt gratuït, però el que no faria serà censurar res.

- El polític defensa la llibertat d’expressió, però com més lluny de casa millor

- Sí. És una llibertat condicionada. Aquests que defensen una llibertat d’expressió però... són els mateixos que diuen que no són racistes però... i que no són homòfobs però...

- És més complicat fer humor al poble?

- Molt més. Ara agafo dos fulls de paper; en un hi faig una caricatura de Mas i Rajoy i ho publicaran on sigui. A l’altre hi faig una conya de l’alcalde i el tinent d’alcalde i em busco problemes. Em vindrien a trucar a la porta i a parlar-me de subvencions que no es donaran... aquestes coses passen a molts pobles, hi ha una actitud de cacic arrelada encara. No dic que en l’alta política no passi, però allà hi ha moltes més opinions, més bromes, més crítiques...

- Es valora prou la feina de l’il·lustrador?

- La sensibilitat és més gran cap a altres oficis. Sempre dic que no em valorin pel dibuix sinó per les hores que hi he dedicat, pel temps que hi he invertit. Si no és d’aquesta manera t’acaba donant la sensació que la feina del mecànic que t’arregla el cotxe està més justificada que no pas la meva que faig "quatre dibuixos" o la teva que escrius "quatre ratlles".
 
 

 

Participació