Els altres camps de concentració

Manuel era un pallarès d’un petit poble del districte de Tavascan (Pallars Sobirà). El 1938 va ser cridat a files, però es va escapar de la guerra fugint a França. Tenia 18 anys, no tenia cap compromís polític i la frontera massa a prop per jugar-se la tendra vida al front. Un cop acabat el conflicte va tornar, com qui ha anat a comprar tabac i torna a casa. La vida de pagès de muntanya l’esperava de nou o això és el que ell pensava. En aquell moment, l’Estat espanyol era una immensa rentadora, els principis democràtics eren brutícia i calia rentar-los bé de les consciències dels seus ciutadans. La curta primavera democràtica de la república havia posat en perill els privilegis d’unes poques famílies i la unitat de l’Estat.
 
Cap al mes d’octubre, l’alcalde notificava a en Manuel que havia de presentar-se a Cervera al Camp de Concentració que s’havia obert a l’edifici de l’antiga Universitat. No entenia res, ell no havia anat a la Guerra i no era de cap bàndol polític. El franquisme construïa un nou estat i calia assegurar-se la fidelitat dels nous “súbdits”, als desafectes, presó o mort, als indiferents, se’ls avisava de com anaven les coses si no obeïen, i als afectes, el premi per la victòria.
 
L’alcalde va prometre al Manuel enviar-li uns avals que el traurien del Camp en uns dies. Mentrestant, coaccionava als seus pares, els avals a canvi de diners. L’espera es va allargar i el Manuel va passar a ser un desafecte més entre aquells cossos cansats per la Guerra, els mals tractes del Camp i la incertesa de no saber que se’n faria d’ells.
 
Un dia van cridar al Manuel juntament amb una llista llarga de noms, van pujar en un tren i els van dur cap al Camp d’Horta a Barcelona i d’allí a Reus en un nou camp de concentració. A Reus van formar dos Batallons de Treballadors, en Manuel era a la llista d’un dels dos. El van carregar en un tren amb el seu Batalló i el van enviar a Melilla. Allí seria obligat a realitzar treballs forçats. En Manuel no havia fet res, com la majoria i va ser castigat, com la majoria.
 
El seu va ser un de tants casos silenciats encara a dia d’avui. El mapa de camps de concentració encara és desconegut per la majoria de catalans i espanyols. Alguns d’ells els van tenir ben a prop de casa i amb membres de la seva pròpia família tancats. El silenci ha estat sepulcral durant més de 75 anys. A les comarques de Ponent, el mapa concentracionari franquista assenyalava l’existència de camps a Lleida, Mollerussa o Cervera. Aquest desconeixement contrasta amb el ressò que es feia la premsa el passat 27 de gener del 70è aniversari de l’alliberament del Camp de Concentració d’Auschwitz.

Just els mateixos dies feia 76 anys que s’havia obert el Camp de Concentració de Cervera on no sols hi passarien milers de catalans i espanyols, sinó també francesos, suïssos, finlandesos, holandesos, alemanys, belgues i d’altres continents com indis, xinesos, armenis, panamenys, nord-americans, canadencs, algerians, australians. Fins a 34 nacionalitats diferents hi van passar en un camp que va estar obert fins al 1944. Quant temps més el silenci cobrirà aquest passat recent a casa nostra?