obituari

​Gran Doctor en Drets Humans

«Perdem una punta de llança en un moment històric summament complex i malmès per una gran pèrdua de valors»

per Josep Ballbè , 6 d'abril de 2021 a les 18:22 |
L'Arcadi Oliveres i Boadella --que ens acaba de deixar-- va venir, fa pocs anys, a la seu de l'Ateneu terrassenc. El motiu era fer una xerrada sobre drets humans i justícia social, la seva "especialitat" i "rovell de l'ou" de la seva vida compromesa. La sala era plena de gom a gom. La presentació anava a càrrec de la senyora Rosa Ma Vives i Riera. Ací recordo la dita castellana del "lo bueno, si breve dos veces bueno". Malgrat que molts li donen la "paternitat" a Francisco Gómez de Quevedo, pertany a Baltasar Gracián... D'acord amb aquesta frase, havia suposat que el formalisme duraria poc...

La meva adrenalina --i la d'altres assistents-- va anar "in crescendo" fins que em vaig sentir "impel·lit" a interrompre-la. Potser, fins i tot, amb un cert regust agredolç i mal educat, perquè no acabava mai. Textualment vaig dir, a viva veu: "hem vingut a sentir l'Arcadi..., que no pas a tu!", quan allò ja passava de taca d'oli.


Exposat el fet, he de confessar que em sento molt i molt trist. La mort sempre és un tràngol dur. Deixant de banda cap mena de connotació religiosa o filosòfica, aquest personatge valia el seu pes en or. Home de fortes conviccions, la millor carta de presentació no depèn d'activar cap encenser. Em remeto estrictament als fets de la seva trajectòria.

L'any 1974 encetà el seu lligam amb l'organització catòlica Pax Christi, per a promoure la pau i la reconciliació entre tots els pobles. Set anys més tard, ingressava a "Justícia i Pau", associació amb objectius idèntics envers l'harmonia universal i els drets humans (essent-ne president de 2001 a 2014).


Pel que fa a la militància política, n'obviaré el meu pensament. Si més no, de cara a no ferir cap mena de susceptibilitat, en un entorn polític encara prou crispat. Això sí, no sense reconèixer abans les seves arrels profundament democràtiques contra el feixisme, des de l'època d'universitari, en plena dictadura franquista...

M'interessa sobretot la seva projecció social i humana. Un autèntic "crack" de moviments d'acord amb la tesi del "descalç sobre la terra vermella", que ens digué adéu l'agost de l'any passat. Admiro moltíssim la seva rauxa i la llarga producció literària per a donar a conèixer la seva tesi. Especialitzat en punts punyents com ara la vergonya del deute extern dels països pobres, les relacions entre primer i quart món, l'economia de defensa, preconitzava el decreixement. Podrà semblar un contrasentit, malgrat que aquesta
visió arrela plenament amb motiu de la Covid-19.'Tot ho feia amb coratge màxim i dient les coses pel seu nom... La qual cosa solia treure de polleguera la classe dirigent. Òbviament, el seu paper de corcó els molestava, essent en connivència soterrada amb àrees de poder econòmic corrupte en moltes ocasions.

Perdem una "punta de llança" en un moment històric summament complex i malmès. La pèrdua de valors econòmics, sanitaris, assistencials, socials, judicials i de pur respecte humà requereixen líders de rocam que trepanin la ignomínia, deixadesa i el menfotisme de massa polítics acomodats a situacions de pur privilegi personal. No gaire empàtics amb el patiment de bona part de la població... Poc interès demostren en conrear una democràcia real de servei als refugiats (o, més ben dit, desplaçats), a la cultura de la pau, al consum responsable, al canvi climàtic,al desarmament efectiu (i no teatral), a l'anticapitalisme.

La seva llengua era com un bisturí que "talla" --sense embuts-- les postures que volen ignorar els fets. Sentir frases "mítineres" tals com que "cal mirar al futur" o "hem de
construir un futur millor" li regiraven els budells. Sobretot perquè era home de fets, que no pas de paraula buida. Tot i això, el seu pensament profund ressona –amb contundència-- en diferents llibres trets al mercat. El darrer, justament, a primers de febrer: "Paraules d'Arcadi. Què hem après del món i com podem actuar". No deixa de ser un compendi a tall d'obra pòstuma. Hi expressa les seves utopies factibles. Amb forta emoció, certifico que "el cel nou i la terra nova, de nosaltres encara són lluny". L'Arcadi, tanmateix, ens assenyala el camí.

 

Josep Ballbè
Periodista titulat per la UAB de Bellaterra (any 1978). Jubilat del sector de les caixes d'estalvi (34 anys a Caixa de Terrassa). Soci fundador del Cor Sant Martí de Viladecavalls. Antic alumne dels salesians i gran aficionat a la música. Sobretot en la vessant de l'orgue litúrgic.
06/04/2021

​Gran Doctor en Drets Humans

06/04/2021

El millor remei

16/03/2021

​Babel

26/02/2021

​L'art dels eterns ploramiques

17/02/2021

​La dignitat d'un far

08/02/2021

Serveix d'alguna cosa un míting?

02/02/2021

​Clients o draps bruts

18/01/2021

Massa poc per anar fent

11/01/2021

​L'essencialitat

31/12/2020

​El mot de l'any

Participació