Els errors de les Caixes

«Amb tanta pressa sospitosa per l’absorció, qui pagarà els plats d'uns més que probables nous errors?»

per Josep Ballbè , 7 de setembre de 2020 a les 10:49 |
M'he posat les mans al cap en conèixer el projecte soterrat de l'absorció -que no pas fusió- de "La Caixa" amb Bankia. Després de treballar trenta-quatre anys en aquest sector, em veig amb cor de donar una opinió prou ajustada des de dins del sector. D'entrada he desempolsat un llibre de fa gairebé nou anys, escrit per Antoni Serra Ramoneda. Duia per títol el mateix que he triat per aquest article, essent un informe assenyat als volts de tot aquest panorama. Em va semblar un compendi al mig del clatell per a "clavar" el diagnòstic.

Tenint en compte el seu currículum (conseller de l'antiga Caixa de Pensions, rector de la UAB i president de Caixa Catalunya durant més de vint anys) som davant d'una autoritat contrastada en la matèria. Si més no en el sentit literal que allò que ell diu "va a missa".


M'emprenya molt veure com es barregen naps i cols. Dit altrament, em rebenta entreveure la col·lisió d'interessos entre finances, política, esports i --fins i tot-- religió. Que consti que no m'he pres cap copa de vi abans. Em reafirmo en el que cito, en copsar com un
dels eixos que sembla regular aquesta macrooperació és el vessant política... El tristament famós "procés català" no hauria de tenir-hi res a veure.

 
No puc empassar-me tampoc --paral·lelament-- la dèria "indepe" del Barça, amb una massa social de més de cent mil socis. Entre tants, n'hi ha de tota mena. Raó de més per haver-se'n mantingut al marge, concentrant esforços en el vessant esportiva... Finalment, en una dinàmica semblant, fa mal d'oïda recuperar telemàticament homilies montserratines a favor de la tesi del "Messies de Waterloo". A partir de tot plegat, tibo --de bell nou, com tinc per costum-- d'un parell d'adagis que posen el dit a la nafra: "sastre, a tes agulles!" i "ferrer, ferrer, fes ton afer!" Els prohoms que s'havien repartit el pastís dels consells d'administració de les caixes catalanes van voler morir d'èxit. Es van deixar seduir pels cants de sirena dels promotors immobiliaris, essent un món totalment desconegut per a ells.

El diner fàcil enlluernava els ulls d'uns i altres, especulant amb guanys inflats, traduïts en veure qui comprava el cotxe més llampant i fastuós... Fins que va el globus rebentà. Llavors, al crit simbòlic "que l'últim apagui el llum", tot foren plors i violes. Correm-hi tots! Fins al punt d'haver de sentir receptes presumptament miraculoses en forma de refinançaments, "allargaments d'agonies" i excuses com aquelles que s'escudaven en un pobre/desmanegat argument: "ens pensàvem que el boom creixent tindria una aterrada plàcida i absorbible".

Aquesta pel·lícula se'm projecta tètrica, entreveient una macrooperació bancària entre dos gegants: Caixabank i l'antiga Caixa Madrid. Aquest darrer, encara pendent d'una sentència judicial contra el seu tèrbol ex. President (Rodrigo Rato). Després d'arruïnar literalment un munt de famílies en una sortida a borsa maquiavèl·lica, em fa pensar que sortim del foc per endinsar-nos en les brases.

Fent un pas endavant i d'acord amb els rumors, algú m'explica com es menja que el nou president esdevingui José-Ignacio Goirigolzarri, màxim mandatari del "peix petit"? No serà que, de sobte, es volen enterrar definitivament les ínfules secessionistes d'en Jordi Gual, conegudes per tothom?

D'una manera o l'altra, un embolat d'aquestes dimensions s´hauria de regir --tan sols—per criteris únicament financers. Per raons d'espai, deixo per un altre article tres serrells:
- El que pugui afectar a la plantilla de personal (potser afectaria els volts d'uns 10.000 empleats).
- La paüra de la soferta clientela. Sobretot perquè, d'uns anys ençà, cada cop anem més enrere. Amb menyspreu, menysteniment i un abandonament de funcions més que evident. Si pensem --més concretament-- en els col·lectius de gent gran i immigrants, tot adquireix una dimensió més penosa.
- Per molt que surti el vicepresident català (Pere Aragonès) a perjurar que vetllaran en el sentit que l'estat espanyol no els trepitgi competències, ha begut oli. Amb independència de les malifetes associades als "papers d'Andorra", estic convençut que un gol com aquest no li haurien "colat" al Jordi Pujol i al seu secretari de residència, en Jordi Prenafeta... Ací ho deixo.

En cloure la meva reflexió, recupero el fil de l'inici i llenço una darrera pregunta a l'aire: amb tanta pressa sospitosa, qui pagarà els plats d'uns més que probables nous errors? M'entren ganes de plorar.

 

Josep Ballbè
Periodista titulat per la UAB de Bellaterra (any 1978). Jubilat del sector de les caixes d'estalvi (34 anys a Caixa de Terrassa). Soci fundador del Cor Sant Martí de Viladecavalls. Antic alumne dels salesians i gran aficionat a la música. Sobretot en la vessant de l'orgue litúrgic.
07/09/2020

Els errors de les Caixes

30/07/2020

Sis mesos...i anar-hi anant

21/07/2020

Atacar una altra pandèmia

30/06/2020

Deures municipals

22/06/2020

Titelles a Virulàndia

05/06/2020

Un ministre torpedinat

26/05/2020

Fa un any

15/04/2020

Amb 70 anys a l'esquena

07/04/2020

Help, music

18/03/2020

Boig per la música

Participació