Eppur si muove

«El present i el futur es construeix amb accions, no amb polèmiques que només desgasten la bona predisposició de la ciutadania a implicar-se amb la ciutat»

per Isaac Albert , 26 de juny de 2020 a les 09:49 |
Galileu, que a banda d’un carrer amb problemes de trànsit a la nostra ciutat va ser algú molt lúcid a l’hora d’observar la realitat (els astres més concretament), va tenir a bé a adonar-se que no érem el centre de l’univers i que la Terra junt amb la resta de planetes giraven al voltant del Sol. L’evidència científica va xocar amb la tossuderia del poder eclesiàstic i la Santa inquisició el va obligar a retractar-se. Fet que no va excloure que, segons la llegenda, digués en veu baixa davant el tribunal eppur si muove, “i no obstant això, es mou”.

Doncs bé, sense arribar-li a Galileu ni a la sola de la sabata, puc dir sense cap mena de dubte una sèrie d’evidències: Terrassa es mou, l’Ajuntament no és el centre de l’univers i la Santa Inquisició és tan inútil al Segle XXI a Terrassa com ho era el Segle XVII a Roma.


Terrassa es mou. No s’ha de moure? És una ciutat de 220.000 habitants! I ja li pots posar una crisi a sobre que la seva gent, empreses i entitats lluiten per tirar endavant per superar el xoc social i econòmic brutal de la crisi per cercar solucions que els permetin encarar el present i el futur. La realitat no ha canviat davant la pandèmia. Terrassa es movia abans, es mou i es mourà. La covid-19 només ha fet visible l’invisible. Tota la massa social que maldava per sobreviure en el límit de l’exclusió social s’apropa una passa més cap a la vora del precipici; sectors en crisi per la seva reconversió a nous paràmetres de consum (des del petit comerç a la transformació de la indústria) converteixen la urgència de la renovació en obligació; i la vida cultural i associativa que mou la ciutat des de la implicació de persones associades, voluntàries i el suport tangencial de l’administració calcula els equilibris per continuar-ho fent sense morir en l’intent.

El moment és greu, com en tota crisi. Ara, la incidència transversal de la pandèmia, ha provocat també un increment en el valor de la implicació i la col·laboració com a factors de superació. Del món empresarial, associatiu i de la iniciativa individual han sorgit iniciatives exemplars de suport a l’emergència sanitària i social, reconversió de negocis i voluntat de compartir solucions per tirar endavant. Aquells que fa temps defensem la necessitat d’una economia més social i col·laborativa hem de dir que aquesta s’ha deixat entreveure en un moment greu i ha permès identificar novament tot el talent que hi ha en aquesta ciutat amb visió per donar una volta a la truita i trobar camins de present i de futur.


En aquestes circumstàncies, el govern de la ciutat no ha fet res excepcional. Hem fet el que havíem de fer. Els Ajuntaments, com ja sabeu, com a administració més pròxima a la ciutadania, cobrim més obligacions que les que ens comporten per competències. Això hauria de canviar? Sens dubte. Però no som uns salva pàtries. La política és això. A la gent no li parlis de competències o recursos, necessiten solucions. I com administració, doncs t’has d’espavilar a trobar camins que ajudin en el moviment global a sortir de l’atzucac. El consistori no és el centre de l’univers però, sens dubte, som un engranatge clau a l’hora d’establir dinàmiques en el moviment de tots els planetes, totes les realitats, que conformen la nostra ciutat. I, en aquest paper, som els responsables que les dinàmiques positives sorgides de la societat civil, que tot el talent de la nostra ciutat convergeixi en un únic moviment compassat amb la realitat per encarar el present i, sobretot, construir el futur. D’aquí l’obligació d’impulsar un gran pacte de ciutat on tothom giri al mateix compàs per accelerar la ciutat davant una realitat que no perdona.

I la inquisició… Sincerament, en algun moment la humanitat ha necessitat debats teològics? No! Prou de polèmiques estèrils per esquivar les responsabilitats, prou d’omplir diaris i xarxes amb picabaralles per fer creure que l’Ajuntament és el centre de l’univers.

Fa un any es va cridar a la ciutadania a les urnes i van votar, com ho havien fet quatre anys abans, i abans… Fa un any les terrassenques i terrassencs van votar inqüestionablement pel canvi després de 40 anys de governs socialistes i, d’aquell resultat, va sorgir el govern en majoria que actualment governa la ciutat. El 2015 també hi va haver un resultat que permetia el canvi i, malgrat que des d’ERC-MES vam posar tot per part nostra per fer-lo possible, no es va produir. Això no va impedir que creguem en el projecte que havíem defensat davant la ciutadania i féssim una oposició constructiva per tirar endavant la ciutat.  En aquell moment, com ara, a la majoria de la ciutadania li era força indiferent qui la governava, el que li interessava era que es donés resposta a les seves necessitats. I això no passa només per saber quan buidar un contenidor, implica tenir un projecte del qual formin part i on es puguin sentir implicats per prosperar.

Terrassa es mou, hi ha molta feina a fer i les polèmiques estèrils i el politiqueig sobren. Des d’Esquerra ho tenim clar. L’interès d’alguns per posar-nos en el centre de disputes partidistes, dels que no saben perdre i dels que no saben guanyar, amaga la incapacitat dels mateixos de generar projecte, explicar-lo i fer-lo efectiu. Com a representants electes de la ciutadania és l’obligació dels 27 regidors respondre a la responsabilitat assumida davant la ciutadania fa un any i deixar de tenir com a únic objectiu la represa del poder, com sembla que només tenen alguns. El present i el futur es construeix amb accions, no amb polèmiques que només desgasten la bona predisposició de la ciutadania a implicar-se amb la ciutat. 

 

Participació