Terrassa, octubre de 2017

«Després d'un any, Catalunya segueix sent una autonomia d'Espanya, paralitzada per uns polítics independentistes que no saben com explicar que hi haurà una millor ocasió per a la República»

per Javier González, 24 d'octubre de 2018 a les 11:40 |
Als dirigents independentistes locals els agrada celebrar els seus dies històrics. L'1 d'octubre van tornar a insistir en la idea de commemorar derrotes, amb el conegut objectiu d'amplificar aquest sentiment victimista que s'ha convertit en motor incombustible amb el qual regar el populisme nacionalista. El que va passar l'1 d'octubre de 2017 va ser conseqüència directa dels successos del 6 i 7 de setembre en el Parlament de Catalunya. Un frau no solament a l'estat de dret, sinó als fonaments de les democràcies occidentals, i un atac sense precedents a la dignitat dels representants públics democràticament elegits. Es van atropellar els seus drets i es va fer un salt al buit il·legítim i injustificable que no va ser avalat per cap democràcia del món.

No van servir de res els advertiments del Tribunal Constitucional ni dels lletrats de la Càmera. El Consell de Garanties Estatutàries va ser també ignorat. Les dues lleis de ruptura aprovades amb prou feines van estar vigents unes hores, però van servir per convocar el referèndum de l'1 d'octubre. Aquell dia vam ser espectadors de com la irresponsabilitat dels polítics independentistes va llançar a milers de persones a encarar-se a una Policia Nacional i Guàrdia Civil que seguien mandats judicials, davant la passivitat dels Mossos d'Esquadra -que també seguien ordres dels seus comandaments-. Uns comandaments que, igual que els membres d'aquell Govern, són ara objecte d'investigació.


Convé recordar que, entre setembre i octubre, a Terrassa es va suspendre en diferents ocasions l'activitat municipal, amb l'impuls dels partits independentistes i gràcies a la complicitat dels Comuns i la inacció d'un PSC incapaç de comprendre que es deuen a tots els ciutadans i no solament a una part. Amb aquesta paràlisi, tot el focus el va acaparar la preparació de la logística per a les votacions i, posteriorment, les manifestacions i aturades. El Rei va condemnar el 3 d'octubre l'evident, l'intent de fractura del pacte de convivència entre espanyols, l'afront més gran a la democràcia a Espanya des de la recuperació de les llibertats.

I va passar el que molts vam dir: marxa de les seus socials d'empreses, l'impacte del qual encara no ha repercutit enterament en l'economia, assetjament a periodistes no afins a les tesis separatistes i també a polítics i simpatitzants no independentistes, ruptura de la convivència i processos judicials oberts a tots els responsables. Com a corol·lari, el senyor Puigdemont -ara fugit de la justícia- va fer una declaració unilateral d'independència, la immediata suspensió de la qual no va evitar l'acord dels principals partits a Espanya per aplicar per primera vegada en la història l'article 155 de la Constitució i suspendre l'autonomia de Catalunya.

En una altra seqüència, les massives manifestacions del 8 i del 29 d'octubre van marcar un abans i un després de l'expressió popular per reivindicar una Catalunya dins d'Espanya i de la Unió Europea, la qual cosa es plasmaria en la victòria dels partidaris de seguir a Espanya en unes eleccions que va guanyar Ciutadans, també a Terrassa.

Després d'un any, Catalunya segueix sent una autonomia d'Espanya, paralitzada per uns polítics independentistes que no saben com explicar que hi haurà una millor ocasió per a la República perquè el que va passar va ser un engany (Santiago Vidal), un farol

(Clara Ponsatí), un teatre (Artur Mas), un artifici (Lluís Salvadó) o una estupidesa (Joan Tardà). A Terrassa sí que queda més clar el paper consentidor d'un PSC que prefereix que hi hagi pancartes separatistes en la façana de l'Ajuntament, ignorant sistemàticament la demanda de neutralitat institucional de la majoria dels nostres veïns.

 

Participació