S'ha apagat la incommensurable veu de na Montserrat Caballé, a vuitanta-cinc anys. Feia unes dues setmanes que l'havien ingressat a l'hospital de Sant Pau, arran d'una patologia a la vesícula. Res no feia preveure un trist desenllaç tan d'hora. Descansi en pau!
Els països catalans han estat --històricament i tradicional-- pàtria de grans cantaires lírics. Entre d'altres, qui no recorda la malaurada Victòria dels Àngels, els tenors Miquel Carreras i Jaume Aragall o el baríton Joan Pons? Però la Montserrat era la "diva" de tots.
Tenia allò que en diem un "plus". Un timbre de veu peculiar i celestial. No res a envejar --ans al contrari-- envers altres veus contrastades (Sara Brightman, Maria Callas, Kiri te Kanawa,
Susana Zabaleta, Plácido Domingo, Joan Sutherland, Alfredo Kraus, Renata Tebaldi o
Ainhora Arteta, entre tants i tants d'altres).
Tota la seva carrera musical està farcida d'èxits espaterrants arreu. No hi ha un sol teatre operístic del planeta que s'hagi quedat sense sentir-la de prop i gaudir d'un carisma superior. Quina llàstima, però, que --sobretot en l'etapa final del seu pelegrinatge-- uns problemes amb la Hisenda espanyola hagin enterbolit una trajectòria més que fantàstica.
El mateix Josep Carreras havia dit que mai no havia escoltat ningú que cantés com ella... De fet, et posava la pell de gallina. Et transportava a una altra galàxia, amb un sentiment íntim i dolç. El seu gran esclat mundial tingué lloc vuit dies després de complir els trenta-dos anys. Exactament al "Carnegie Hall" de New York, en motiu d'una substitució forçada de la Marilyn Horne. La seva interpretació de "Lucrecia Borgia" (d'en Gaetano Donizetti)
ressonàamb una força extraterrenal. El diari"New York Times" la projectà a nivells altíssims, dient que semblava una simbiosi de les veus de la Callas i la Tebaldi.
Dessota la batuta i el faristol de grans directors de talla mundial (com ara Herbert von
Karajan, Riccardo Muti,Leonard Bernstein, Zubin Mehta, James Levine o Claudio Abbado) va tenir el plaer de projectar el tresor d'una veu celestial. Tant se val obviar els títols de les òperes més famoses de la història de la música! No deu quedar una sola peça d'aquest gènere que ella no hagués enlairat fins al súmmum. A casa nostra, el Liceu de Barcelona la va convertir en la primera dona sòcia del Cercle del teatre. El gener de 2012 --amb motiu dels cinquanta anys del seu debut als escenaris-- li va retre un més que merescut homenatge.
Ara, un cop morta, qualsevol reconeixement sona a cosa buida i extemporània. El costumari català, molt ric en les seves proclames, ja diu allò de "quan fou mort, el combregaren". No es va limitar a quedar-se a l'entorn clàssic. També es va endinsar en la música popular. Fins i tot, en la catalogada com a "pop". En aquest camp, resta --per la història-- la seva interpretació a la cerimònia d'inauguració dels inoblidables Jocs Olímpics de 1992. Juntament amb en
Freddie Mercury (que havia mort vuit mesos abans d'inaugura-se les Olimpiades), havia compost una melodia dedicada a la ciutat de Barcelona.
En aquell moment, tot el món va saber --d' una vegada per totes-- qui i com era la Montserrat. La música acaba de perdre molt més que un referent. Fent una al·legoria "sui generis" i agosarada del títol "Cossí fan tutte" (d'en Wolfgang Amadeus Mozart), ella no feia les coses com els altres. La força i bellesa de veu es projectava més enllà de qualsevol altre intèrpret. Refilava com un ocell i saltava com una daina.
per Josep Ballbè,