entrevista

Estivill: «Amb la gira de comiat 'Adeu, Paf' volem compartir una emoció»

Terrassa és la primera de les ciutats on Falsterbo s'acomiadarà dels escenaris després de 54 anys de música

per Anna Mira, Terrassa, Catalunya | 1 d'abril de 2022 a les 13:00 |
Eduard Estivill, metge de la son i membre del grup de música Falsterbo. | Adrià Costa
Eduard Estivill (Barcelona, 1948), conegut arreu del món com el metge de la son, ha compaginat la seva vida professional amb l'afició de la música. Quan només tenia 19 anys, ell Joan Boix i Amadeu Bernadet van formar el grup de folk Falsterbo 3 que amb els anys ha deixat himnes convertits en patrimoni cultural com la cançó Paf, el drac màgic. Ara, 54 anys després d'aquells primers acords amb la guitarra, la Montse Domènech, psicòloga de professió; el Jordi Marquillas, enginyer de telecomunicacions; i l'Eduard Estivill, han decidit baixar dels escenaris recorrent Catalunya i compartint emocions amb totes les generacions que han cantat les seves cançons.

La primera parada és al Teatre Alegria de Terrassa on en una entrevista amb LaTorre, Estivill explica els orígens del grup, com ha estat la seva trajectòria, algunes anècdotes dels seus concerts en català durant l'època franquista i també dona alguns consells per intentar dormir bé, malgrat les situacions d'incertesa que signifiquen la pandèmia o la guerra d'Ucraïna.


- Falsterbo s'acomiada dels escenaris després de 54 anys, per què?

- Començar és fàcil sobretot quan tens 19 anys. En el meu cas tornava dels Estats Units on vaig tenir la sort d'obtenir una beca d'intercanvi i estudiar allà els anys 1966 i 1967. La música que jo escoltava estant a Califòrnia eren The Mamas & the Papas, Beach Boys, etc. Vaig aprendre a tocar la guitarra, vaig aprendre anglès, etc. Jo no volia tornar, estava enamoradíssim d'una cheerleader i ja m'havien donat gairebé tots els papers per quedar-me a estudiar allà. Però em feien anar a la guerra del Vietnam i per això estic aquí. Tornes impregnat de la cultura d'allà i aquí em vaig trobar amb el Joan Boix, germà del Cesco Boix i vam començar a cantar músiques folk juntament també amb Jaume Arnella, Pau Riba, germans Casajoana, que havia fet la traducció d'una cançó que era Paf, el drac màgic.



Et deia, començar és fàcil, però després la trajectòria de 54 anys i amb la sort que hem tingut de no haver hagut de viure mai de la música, tot i que ens ho hem pres molt seriosament perquè considero que les coses s'han de fer bé o no es fan. Hem assajat molt, hem gravat molts discs, tenim 166 cançons gravades. Aleshores vam pensar, juntament amb la Montse i el Jordi que havíem d'acabar i quan no vius d'això no tens la necessitat d'anar estirant i pots acabar quan encara estàs bé i en tens ganes.


- I ho fan amb una gira per Catalunya que comencen aquest cap de setmana a Terrassa. Què n'esperen?

- El projecte que volíem fer era algunes cançons que ja havíem fet, més alguna de nova però sobretot fer un disc molt ben fet, el millor de la nostra vida. Entre altres coses perquè ara els discs els paguen els mateixos artistes i després ho recuperen amb els bolos. Nosaltres no hem viscut d'això perquè les feines professionals ens han servit per continuar fent música de forma amateur. Aleshores la idea és fer les coses per emoció i a la gira vindran els artistes que ens acompanyen com Andrea Motis o Ramon Miravet. Ens hem dedicat tota la vida a recórrer pobles i pobles de Catalunya i aleshores vam pensar de fer-ho així. Nosaltres no venim a vendre discos, el que m'agrada és que la gent s'emociona, canta, li agrada i nosaltres parlem d'emocions.
 

'Adeu, Paf' és l'últim àlbum de Falsterbo, després de 54 anys de música. Foto: Adrià Costa


- Precisament la gira porta el lema 'Adeu Paf', la que és segurament la cançó més coneguda i cantada per diverses generacions. Que representa aquesta cançó?

- Aquestes cançons s'han convertit amb patrimoni cultural musical de tres generacions. Les ensenyen a l'escola, a l'esplai a les famílies, les canten els nens, els pares i els avis. Han transcendit l'autoria i s'han convertit en cançons tradicionals, sense ser-ho. I hem decidit acabar amb aquesta cançó perquè ha estat el fil conductor de la nostra vida perquè l'hem cantat des del primer dia. Després d'uns anys recordo que vam decidir no cantar-la més, però quan acabàvem els concerts, la gent començava a cantar-la, era al·lucinant. Que una cançó es converteixi amb un himne, és brutal.

"La cançó del Paf ha transcendit l'autoria i s'ha convertit en una cançó tradicional, sense ser-ho"

Segur que ningú sap com es diu el grup, però tothom sap qui és el Paf. I poso un exemple: vaig anar a una escola del Raval de Barcelona a parlar del son als nens de sis anys. En acabar, em van dir que tenien un regal per a mi i jo m'esperava un dibuix. Doncs de cop i volta es van posar a cantar Paf, era un drac màgic. No vaig poder evitar emocionar-me. 

- Que representa per Falsterbo baixar definitivament dels escenaris?

- Serà molt dur. Però jo crec que hem de fer-ho perquè pots acabar de dues maneres; una des de la ignorància i altra que ho tanca. Jo entenc que el músic professional ho han d'estirar més.

- Com han combinat la seva afició amb les professions?

- Saps quantes conferències he fet de son? Les tinc comptabilitzades, 786. Falsterbo m'ha ajudat a no haver de prendre medicaments com el Trankimazin. Assajàvem els dissabtes a la tarda i ens hem envoltat de gent que també ho ha viscut com una afició. Jo gaudeixo més amb els assaigs que amb les actuacions. Hem viscut molts moments tant culturals com polítics. Quan vam començar lluitàvem contra alguna cosa i estàvem molt units, després hem cantat per emoció. El final també serà molt emotiu. Hi va haver un moment, quan estàvem a tercer de carrera va venir la CBS i ens van demanar si volíem ser professionals. Podíem cantar en català, castellà i també anglès. L'única imposició era que ells escollien les cançons. Però nosaltres, com que ens agradava cantar les nostres cançons vam dir que no.
 

Aquest cap de setmana, el Teatre Alegria de Terrassa acollirà el primer concert de la gira de comiat. Foto: Adrià Costa


- Se'n penedeixen?

- En absolut. Això ens ha permès la llibertat que ara puguem fer això. Som amics de tothom perquè no hem hagut de fer competència amb ningú. I també que hem tingut la sort de viure de les nostres professions. Jo no busco ni l'èxit, ni fent-se famosos ni rics. El que pretenem és compartir una emoció amb la gent.

- El català ha estat també un dels vostres segells, fins i tot al principi quan estava prohibit durant l'època franquista. Per què ha estat important?

- No ha estat tant una qüestió purament reivindicativa i política, però sí conseqüència del que som. Hem nascut aquí i parlem català. Podríem cantar exactament les mateixes cançons en anglès, però les cantem en el nostre idioma. Hem viscut moltes èpoques molt interessants. Recordo al principi de tot, anàvem als concerts i venia la Guàrdia Civil amb metralletes.

- Van tenir alguna situació complicada?

- Ens censuraven. En aquella època per poder cantar en un festival t'havies de fer del Sindicato de Artistas, que era de la Falange. Anaves a examinar-te. Era a l'edifici del Movimiento i amb una sala gran hi havia tres persones que t'avaluaven. Evidentment, havies de cantar en castellà i et donaven el carnet. Però per poder cantar en un festival havies de presentar les lletres a la Censura traduïdes al castellà. Ens tornaven el paper amb algunes censurades i la que sempre ens marcaven era La vall del riu vermell -pel rojo-. "Los valles no son rojos", ens deien.

- Eren obedients?

- A l'espectacle venia un Guàrdia Civil i tenia la llista de les cançons, però no tenia ni idea de català i, per tant, no sabia quines cançons cantàvem, només el nombre. I nosaltres a l'escenari "Vull ser lliure...". (riu). Era acollonant. Una vegada, en una de les actuacions ens van passar només 15 cançons i normalment fèiem dues parts i les cantàvem quasi totes a la primera. Aleshores, recordo que en el descans va venir el Guàrdia Civil i ens va dir: "qué haran en la segunda parte?Ya las han cantado todas". I el Jaume Arnella, que era el més seriós, li va dir que faríem les mateixes lletres amb diferents músiques.

"Durant el franquisme sempre ens censuraven la cançó 'La vall del riu vermell' -pel rojo-. 'Los valles no son rojos', ens deien"

Ara, la més grossa va ser un dia que ens van convidar a tocar al barri de la Mina, al Besòs. També era finals dels anys 60 i aleshores amb el grup de folk érem molts però no tots anàvem als concerts. El més jove tenia 16 anys i només sabia dues cançons. Aquell dia li vam dir que les cantés i tenia el de la Censura estava justa davant. De cop i volta comença "Cuando era pequeñito, me cagaba en un barranco, y ahora que soy mayorcito, me cago en Francisco Franco". Ens vam quedar de pedra. Però no va passar res, jo crec que el de la Censura no va saber reaccionar.
 

Eduard Estivill durant l'entrevista amb LaTorre. Foto: Adrià Costa


- Pel que fa al disc, a la cançó precisament del Paf hi heu afegit una estrofa que parla de la son.

- Hem fet una cosa molt divertida. El Paf el drac màgic és una cançó que jo vaig conèixer quan estava als estats units que és de l'autor Peter Yarrow i el poeta Leonard Lipton. Aquest va afegir una última estrofa on el nen on es fa gran té un fill i el nen torna a jugar amb el Paf perquè no estigui trist al fons del mar. Però el Peter Yarrow, va dir que no posava aquesta última estrofa. Però jo ho sabia i vam decidir posar que el nen dorm i es desperta i així no acaba malament.

- Precisament, del tema de la son, ha notat canvis en els hàbits o trastorns a causa de la pandèmia?

- Molts. Una de les patologies del son és la dificultat per començar a dormir. És a dir, desconnectar. El que ha passat durant la pandèmia és que hi ha hagut factors externs com la desinformació o la incertesa que venia de dues bandes. Una des de la part mèdica, perquè no teníem ni idea i, l'altra per la gestió política i sanitari de la pandèmia per buscar l'equilibri entre la sanitat i l'economia o la part social. Això a la gent del carrer li crea incertesa i inseguretat. Genera angoixes i fa que no dormis. Hi ha un 30% més de gent amb problemes d'insomni. Això fa que la gent s'automediqui i de fet, hi ha hagut un augment brutal de venda de fàrmacs per dormir que es venen sense recepta.

"La llum blava dels mòbils o les teles bloqueja la segregació de melatonina i fa que dormis pitjor. S'haurien d'apagar dues hores abans d'anar a dormir"

- Segurament el costum de mirar el mòbil des del llit, tampoc ajuda.

- Les normes higièniques de son com poden ser llevar-se i anar-se'n a dormir a les mateixes hores, menjar sa, fer exercici. El més important és dues hores abans d'anar a dormir apagar tots els estímuls de pantalles. No ho desaconsellem pels continguts sinó per la llum que emeten. Quan es fa de nit el cervell necessita una llum tènue que fa que fabriquis melatonina. En canvi, els telèfons emeten una llum blava tot i el mode nit que tenen, baixa la intensitat però continua sent blava. Aquesta llum blava bloqueja la segregació de melatonina i fa que dormis pitjor. I pel que fa a la tele, avui en dia la majoria estan fetes de mini llums led que fa que la imatge sigui impressionant, però també és llum blava. Però abans les teles de tub emetien una llum taronja. Tot això té una explicació i és que el rellotge biològic que tenim està fet per dormir de nit i està despert de dia. Però per fer-ho necessita corda i la més important és la llum i la foscor. Abans es vivia de sol a sol.
 

El Dr. Estivill recomana apgar les pantalles dues hores abans d'anar a dormir. Foto: Adrià Costa


- Ara que hem canviat l'hora. Ens ajuda o ens perjudica el canvi d'horari?

- Estic totalment en contra. Com més llum tinguis més tard, més tard te'n vas a dormir. Si amb l'horari d'estiu que hi ha més llum a la nit, et deixessin entrar a la feina a les 10 del matí, perfecte. Per tant, és molt millor deixar el d'hivern o fins i tot encara una hora més enrere. El que passa que aquí la gent estem mal acostumats. Som el país d'Europa que treballem més hores, som menys productius i dormim menys.

- Sempre hi ha el debat de la migdiada. A favor o en contra?

- Sí, però curta perquè és el que el rellotge biològic necessita. Has de dormir 8 hores a la nit i quan portes vuit hores despert has de dormir com a molt 20 minuts. Si dorms més, entres en un son profund i et lleves el cap com un bombo.

 

Participació