«Ens considerem heroïnes de l’atenció domiciliària però som invisibles»

A Terrassa, com passa a moltes altres ciutats, el Servei d'Atenció Domiciliària (SAD) està externalitzat a empreses privades que prioritzen l'increment dels beneficis per davant de la qualitat del servei. Des de fa unes setmanes, treballadores del SAD egarenc estan en peu de guerra per denunciar la precarietat laboral que pateixen i per reclamar que l'Ajuntament municipalitzi el servei.

Després de 15 anys treballant al Servei d'Atenció Domiciliària, la mestra de francès i àrab al Marroc, Latifa Bakkali -de 57 anys-, explica en una entrevista amb LaTorre el dia a dia de la seva feina, com sent que es vulneren els seus drets laborals o quina és la situació actual de moltes companyes. Per Bakkali, la millora de les condicions de treball impliquen recuperar el control del servei, a mans municipals.

- Fa unes setmanes han decidit iniciar mobilitzacions per municipalitzar el SAD de Terrassa. En quina situació es troben?

- Fa vuit anys o nou anys el servei estava municipalitat, però es va decidir externalitzar a tres empreses diferents per l'augment de la demanda. Actualment, som 300 treballadores per 1.700 usuaris a Terrassa. Estem en una situació que està al límit perquè no tenim ni unes condicions laborals dignes, ni un sou just. Tampoc tenim dret a res.

- En les seves reivindicacions, parlen de precarietat i explotació. En quin sentit? 

- Per exemple no tenim dret al metge, ja que si hi hem d'anar, hem de recuperar l'estona perduda. Tant si és que hi ha d'anar l'usuari o nostaltres. Hem de recuperar les hores tant sí com no. Les persones són números i les empreses ara només volen lucrar-se. Parlem d'explotació perquè quan cal suplir alguna companya, en molts casos arribem als domicilis sense saber què necessita aquell usuari o quines malalties té. Si no coneixes el conveni, t'exploten i t'obliguen a recuperar les hores a l'horari que volen. Abans es feien cursos de formació, ara no. 

- Pateixen discriminació pel fet de ser dones, per origen, raça o idioma?

De les 300 dones a Terrassa només hi ha dos homes. Jo fa 15 anys que em dedico als domicilis i tenim seqüeles a l'esquena, o a les espatlles i cervicals, però no veuen ni l'edat ni la força que té una treballadora per fer feines com les transferències. Fins i tot, en alguns casos els usuaris es pensen que les treballadores són d'ells i els hem de frenar perquè s'aprofiten de nosaltres quan els fem la higiene. Ens posen la mà on no toca.

"Les treballadores del SAD som números i les empreses ara només volen lucrar-se"

O un altre exemple: jo sóc musulmana i en el meu dia a dia porto mocador, però en l'entorn immediat de l'usuari me'l trec per respecte a la persona. No obstant això, a vegades no volen una dona amb mocador, et diuen terrorista, móra, etc. No veuen la persona i el que ve a fer, només et posen l'etiqueta.

- S'hi ha trobat?

- Ui, sí! M'han tancat les portes. Ara ja no perquè fa temps que treballo, però al principi sí.
 - Quin és el seu dia a dia?

- Depèn del contracte que es tingui. El màxim són 37 hores setmanals comptant els desplaçaments entre una casa i una altra i el servei. Normalment, són sis hores treballades i uns 20 min de descans. En el meu cas, faig 35 hores i faig sis usuaris al dia, però el desplaçament no és el correcte perquè es calcula segons els passos de les treballadores i no és el mateix el que triga una persona jove que una de gran. Intenten posar els usuaris a la mateixa barriada però moltes vegades no es pot complir perquè hi ha altes i baixes.

- Quines tasques fan el SAD a casa dels usuaris?

- Fem les compres del dia a dia, les gestions que no poden fer -menys el banc- mobilització, reeducar en l'alimentació, i molt d'acompanyament perquè molta gent que no els van a veure ni la mateixa família. Sobretot intentem mantenir molta conversa i depenent de les necessitats de cada usuari, hi anem a cada dia o dues o tres vegades a la setmana.

"Ara som invisibles nosaltres per això estem fent soroll perquè es valori la treballadora familiar i l'esforç que fa"

- Què són els projectes Illes i perquè hi estan en contra?

- És un projecte que ens obliga a coordinar la feina entre les treballadores, acomiadar-nos o cobrir les baixes. És a dir, deixa d'haver-hi una figura de coordinadora i ho hem de fer entre nosaltres i amb el mateix sou. Implica dedicar temps i esforç a més que tenim companyes que potser no tenen gaires estudis. Com pots coordinar si no saps manipular un ordinador?

- Van comentar que volien presentar-ho com a proposta de resolució al ple municipal, segueix en peu?

- El contracte actual acaba el pròxim mes de febrer del 2022 i sembla que malgrat la voluntat expressada tant per part de l'alcalde, Jordi Ballart, com pel regidor de Serveis socials, Noel Duque, l'Ajuntament podria fer una nova licitació per quatre anys més dos de pròrroga. Aquests dies estem recollint signatures per presentar la proposta de resolució al ple i la veritat és que la gent s'està implicant.
 
- A la primera acció que van fer a Terrassa van venir companyes de Sabadell, que es troben en una situació semblant. La lluita és compartida?

- Sí, treballem en xarxa amb altres municipis com Barcelona, Sant Feliu de Llobregat o Sabadell. A més a més, no es tem soles, tenim gent preparada i assessors que ens fan costat. És fonamental tenir suports i fer soroll per tot arreu.

- ​Amb tot, li agrada la feina que fa?

- A mi la feina m'agrada molt, és una feina d'humanisme. El fet d'anar a veure algú que no té quasi mai visites, que està sol, marginat, aïllat, etc. li entra una alegria quan ens veu! Ens esperen amb candeletes. Són persones que tenen malalties o incapacitats i la família no pot ajudar-los. Nosaltres som les heroïnes que podem amb tot, que tenim tècniques i pràctiques per aixecar un home de 150 kg, si cal. Ens considerem heroïnes, però les empreses privades no valoren l'esforç que fem. Per ells som números i no tenen en compte les nostres vides. Ara som invisibles nosaltres per això estem fent soroll perquè es valori la treballadora familiar i l'esforç que fa.