18
de desembre
del
2021
La salut mental sempre ha estat un tema tabú. Antigament, els malalts que en aquell moment estaven catalogats dins d'aquest tipus de patologies residien a centres especials, el que es coneixia com a manicomis. Un dia, però, la Generalitat va decidir enviar-los a casa, amb algun familiar, perquè va entendre que el treball comunitari era millor que estar tancats. Aquest fet va provocar molta controvèrsia, atès que les famílies no tenien coneixements sobre com tractar-los i ells no sabien com conviure dins d'aquest àmbit. Va ser aquí -arran d'aquesta necessitat- que l'any 1993 van sorgir associacions com Salut Mental Terrassa.
L'Antònia González, presidenta des de llavors i familiar d'una persona malalta; la Núria Assumpció, voluntària social des de fa més de 12 anys; i l'Adriana Cumplido, psicòloga de l'entitat, conversen amb LaTorre sobre què és la salut mental, com afecta i com ha evolucionat. A més, és una de les entitats col·laboradores deLa Marató de TV3, d'aquest diumenge 19 desembre, centrada en aquest tipus de trastorns. Actualment, les malalties mentals afecten una de cada quatre persones en algun moment de la seva vida i tenen un elevat impacte social i sanitari.
- Què és la salut mental?
- Adriana Cumplido: És un fenomen complex que es podria matisar com la part lletja de la salut, ja que tot el que té a veure amb el cos ho tenim molt present, però quan pugem d'aquí, estem més perduts. Jo la definiria com tots aquells recursos mentals que té una persona per fer front a la vida i al dia a dia. Per tant, parlem d'un problema d'aquest tipus quan aquests recursos estan compromesos o aquella persona no els acaba de conèixer o posar bé en pràctica.
- Què pot desencadenar un problema de salut mental?
- A.C: En general, tot allò que produeixi estrès, depressió o ansietat. És igual si tens una vida ideal si després no saps com superar fases d'aquesta: la mort d'una persona, una ruptura, canvis de rutina, una pandèmia, entre d'altres. És cert que també hi ha factors que poden afectar com els econòmics, és a dir les crisis són uns grans desencadenants. Les estadístiques ho diuen: els problemes de salut mental són més freqüents en població de nivell socioeconòmic baix.
- Antònia González: Les substàncies també fan molt mal, especialment als joves. Hi ha persones que prenen drogues i no els passa res, però n'hi ha altres que són més dèbils o més propenses i els pot afectar severament.- Les persones són capaces de detectar per si mateixes que no estan bé?
- A.G.: És difícil, atès que es troben en una situació confosa on pensen que el món està en contra d'elles. S'ha de tenir en compte que per aquestes persones els seus deliris són la realitat.
- A.C.: Al final, els trastorns mentals no deixen de ser realitats no compartides. Per tant, la idea no se centra a determinar si els escenaris són de veritat o de mentida, sinó en comprendre que és una altra manera d'entendre-ho tot.
- Núria Assumpció: Un exemple. Veritat que quan somies veus que allò és real, però, en canvi, la resta no? Doncs això és el que els passa, que es troben en una espècie d'il·lusió on ho viuen tot com a real i no poden entendre que la resta no ho comparteixin.
- Davant d'aquestes situacions, com pot ajudar la societat?
- A.C.: Moltes vegades confonem els desitjos amb la realitat. Primer ha d'haver-hi un canvi de mentalitat general i a tots els nivells socials. No pot ser que les associacions familiars siguem les que hàgim de lluitar constantment pels recursos.
- A.G.: Si quan el malalt té la caiguda hi hagués unes infraestructures, potser aquella persona no necessitaria tanta medicació perquè s'estaria treballant des de la consciència.
- N.A.: Fins ara el model és biomèdic quan realment hauria de ser psicosocial, ja que així els afectats es podrien integrar a la societat i aquesta els veuria com persones útils. Lamentablement, hi ha pocs recursos i els que hi ha sempre són mèdics.
- A diferència d'una afectació física on pots veure de forma visual la millora d'un pacient. Com es tracta una malaltia mental?
- A.G.: Arribar a entendre i posar un diagnòstic és difícil perquè s'ha de recórrer molt camí per saber que li passa. Moltes vegades la informació que ens proporciona l'afectada és "no estic bé", "noto sorolls al cap" o "escolto veus". Res massa concret.
- N.A.: I no només el pacient. En moltes ocasions, els familiars arriben a l'associació i diuen "fa coses estranyes", és a dir que no acaben de saber si està malalt o simplement té una personalitat difícil. Per tant, costa molt de saber.
- A.C.: A més, un altre problema és que la gent associa la salut mental a un diagnòstic sense saber el patiment que aquest genera, tant en el pacient com en la família.
- Una persona amb una malaltia d'aquest tipus pot portar una vida normalitzada o es pot donar el cas que no arribi a curar-se mai?
- A.G.: Jo penso que costa molt. Ara bé, que acceptin la malaltia i posin la seva voluntat per conviure amb ella sí que ho crec.
- A.C.: Aquí entrem en un concepte que forma part de l'àmbit patològic com és la cronicitat -nosaltres els psicòlegs ho anomenem in-side-. La consciència de la malaltia no és blanc o negre, és a dir, les persones que la pateixen sempre tenen moments on estan més compromesos i altres en els que no. Per tant, encara que no marxi mai no significa que no es pugui controlar amb tractament farmacològic, teràpia i intervenció comunitària. Fet que provoca que el seu grau de funcionalitat sigui més alt i pugui normalitzar la vivència del trastorn.
- Quin és el trastorn que més es repeteix actualment? I per què?
- A.C.: En el nostre cas, el grup amb qui més treballem a l'associació són els trastorns mentals greus. És a dir, psicosi i brots bipolars que són els que, generalment, més disfunció generen tant en la vida comunitària com social.
- La salut mental és una problemàtica que afecta a totes les edats. Tot i això, quin és el grup que més la pateix?
- A.C..: Depèn del tipus. Hi ha trastorns que es desenvolupen amb una edat adulta i altres que apareixen a la infància. Per exemple a la infantesa hi ha el trastorn per dèficit d'atenció i hiperactivitat (TDAH) que en funció de l'acompanyament que tingui pot afectar a l'edat adulta d'una manera o altra. Pel que fa als trastorns mentals greus que abans he mencionat acostumen a sorgir al final de l'adolescència o l'inici de la vida adulta. Dit això, pot ser que una persona amb 50 anys tingui psicosi, però no és l'habitual. També depèn molt el consum de substàncies. Fa poc va haver-hi un brot d'esquizofrènia entre els joves. No vol dir que si prens drogues desenvoluparàs això, però és cert que si ja tens un substrat genètic i es dona un entorn disfuncional, pot passar. Com diu la frase "la genètica càrrega la pistola i l'ambient la dispara".
- L'associació va néixer el 1993. En aquell temps s'entenia com salut mental el mateix que s'entén avui?
- A.C.: Si mirem amb retrospectiva hi ha hagut canvis. Això sí, no al pas que ens agradaria o com a la resta d'àrees de la salut on sembla que tot són grans avenços.
- A.G.: Òbviament, hi ha hagut millores. Tanmateix, la salut mental és la malaltia del passat -perquè és la més antiga del món- i és la del futur, ja que està agafant un ritme -sobretot després de la pandèmia- molt preocupant.
- Precisament, com ha afectat la pandèmia?
- A.C.: Venim d'un període complicat que ens ha posat el tema de salut mental a sobre de la taula. I no és arran del confinament que hàgim perdut el cap sinó que és a causa d'aquest quan s'ha evidenciat. Fet que ens ha permès donar-nos compte que no estàvem preparats i que les persones tenim dificultats per afrontar depèn quines situacions.
- Què esperen de La Marató de TV3 dedicada a la salut mental?
- A.C.: Des del 2020 estava previst fer aquesta Marató, però es va anar ajornant. Tot i que penso que ens ha vingut bé perquè ens ha donat un any més de marge per demostrar que és totalment necessària.
- N.A.: Creiem que és una bona notícia, atès que hi ha molta gent que no té consciència de la problemàtica. A més, que els familiars puguin veure que no estan sols i que hi ha molta gent que està patint el mateix els donarà força per continuar. Llavors, per la investigació i el suport anirà molt bé, malgrat que quedaran moltes coses encara a l'aire.
- Avui dia encara és un tema tabú?
- A.G.: Sí. S'ha de dir que és un tema que s'ha normalitzat amb el temps, tot i això, encara queda molt camí.
- N.A.: Ara s'han posat de moda els psicòlegs i sembla que si hi vas, no passa res. Tot queda dissimulat.
- A.C.: És cert. A poc a poc els psicòlegs ens estem obrint una mica de pas, ja que tenim millor posició social ara que fa 20 anys. Tanmateix, continuem amb la idea del servei privat i és que la ràtio d'especialistes públics per població és ridícula. El que s'ha normalitzat és el servei concertat i no l'universal. Fet que també suposa un problema.
- Què comporta en l'àmbit social i sanitari una persona amb una malaltia mental?
- A.C.: Per començar, la salut mental és un dret i no un privilegi, que era la tendència que hi havia en aquests últims anys. Avui en dia el sistema sanitari no et pot atendre o acompanyar quan tens un malestar emocional, a no ser que puguis anar a una xarxa privada. Per tant, si es dona el cas que no tens diners -com li passa a molta gent- et quedes desemparat, fet que genera angoixa i que el problema vagi a més. No és fins quan l'individu explota que apareix un sistema sanitari d'urgència que el recull, mai abans. Hauria d'haver-hi un canvi de paradigma que ajudes al malalt en tot el procés.
Pel que fa a l'àmbit social cada cop es parla més de començar a fer educació emocional i prevenció primerenca. Hi ha països on ja s'han introduït aquests canvis i els resultats són molt positius, atès que es redueix la medicalització i la despesa. I és que els diners que es destinen a salut mental a Espanya són altíssims, quan podrien ser molt menys si es tractés el problema des de l'inici i no des del final. Com diu el refrany sempre és millor prevenir que curar.
- Amb el pas del temps creuen que es reduiran el nombre de persones que pateixen malalties mentals o pel contrari hi haurà més casos?
- N.A.: Nosaltres (les associacions i famílies) tenim ara un repte molt important: el canvi de la Llei de la capacitat. Fins ara, hi havia fundacions tutelars que podien acollir els malalts amb un seguit de normes. Amb la nova normativa no es pot incapacitar a ningú, fet que és rellevant perquè es reconeix que la persona -igual que la resta- té tots els drets. El problema està que molts d'aquests malalts no es troben en disposició de poder controlar la seva vida.
- A.C.: Aquest canvi de llei sobre el paper és fantàstic, però a la realitat no es pot fer. S'ha de tenir en compte que hi ha persones que no es valen per elles mateixes, per això abans hi havia la "incapacitat legal" on un familiar o entitat -a través d'un procés judicial- assumia la tutela. Ara s'han anul·lat totes aquestes tuteles i ha de ser l'afectat -que moltes vegades no és ni conscient- l'encarregat de demanar-les.
- A.G.: A més a més, és ell qui ha de triar qui vol que l'ajudi. Per tant, escollirà a qui li convingui no a la persona que necessiti. I un altre assumpte: Qui vol tenir aquest paper? Perquè jo per exemple no vull que la meva filla hagi de cuidar a la seva germana tota la vida perquè al final l'amargarà.
L'Antònia González, presidenta des de llavors i familiar d'una persona malalta; la Núria Assumpció, voluntària social des de fa més de 12 anys; i l'Adriana Cumplido, psicòloga de l'entitat, conversen amb LaTorre sobre què és la salut mental, com afecta i com ha evolucionat. A més, és una de les entitats col·laboradores deLa Marató de TV3, d'aquest diumenge 19 desembre, centrada en aquest tipus de trastorns. Actualment, les malalties mentals afecten una de cada quatre persones en algun moment de la seva vida i tenen un elevat impacte social i sanitari.
- Què és la salut mental?
- Adriana Cumplido: És un fenomen complex que es podria matisar com la part lletja de la salut, ja que tot el que té a veure amb el cos ho tenim molt present, però quan pugem d'aquí, estem més perduts. Jo la definiria com tots aquells recursos mentals que té una persona per fer front a la vida i al dia a dia. Per tant, parlem d'un problema d'aquest tipus quan aquests recursos estan compromesos o aquella persona no els acaba de conèixer o posar bé en pràctica.
- Què pot desencadenar un problema de salut mental?
- A.C: En general, tot allò que produeixi estrès, depressió o ansietat. És igual si tens una vida ideal si després no saps com superar fases d'aquesta: la mort d'una persona, una ruptura, canvis de rutina, una pandèmia, entre d'altres. És cert que també hi ha factors que poden afectar com els econòmics, és a dir les crisis són uns grans desencadenants. Les estadístiques ho diuen: els problemes de salut mental són més freqüents en població de nivell socioeconòmic baix.
- Antònia González: Les substàncies també fan molt mal, especialment als joves. Hi ha persones que prenen drogues i no els passa res, però n'hi ha altres que són més dèbils o més propenses i els pot afectar severament.
"La salut mental és la malaltia del passat -perquè és la més antiga del món- i és la del futur -perquè amb la pandèmia està agafant un ritme molt preocupant-"
- A.G.: És difícil, atès que es troben en una situació confosa on pensen que el món està en contra d'elles. S'ha de tenir en compte que per aquestes persones els seus deliris són la realitat.
- A.C.: Al final, els trastorns mentals no deixen de ser realitats no compartides. Per tant, la idea no se centra a determinar si els escenaris són de veritat o de mentida, sinó en comprendre que és una altra manera d'entendre-ho tot.
- Núria Assumpció: Un exemple. Veritat que quan somies veus que allò és real, però, en canvi, la resta no? Doncs això és el que els passa, que es troben en una espècie d'il·lusió on ho viuen tot com a real i no poden entendre que la resta no ho comparteixin.
- Davant d'aquestes situacions, com pot ajudar la societat?
- A.C.: Moltes vegades confonem els desitjos amb la realitat. Primer ha d'haver-hi un canvi de mentalitat general i a tots els nivells socials. No pot ser que les associacions familiars siguem les que hàgim de lluitar constantment pels recursos.
- A.G.: Si quan el malalt té la caiguda hi hagués unes infraestructures, potser aquella persona no necessitaria tanta medicació perquè s'estaria treballant des de la consciència.
- N.A.: Fins ara el model és biomèdic quan realment hauria de ser psicosocial, ja que així els afectats es podrien integrar a la societat i aquesta els veuria com persones útils. Lamentablement, hi ha pocs recursos i els que hi ha sempre són mèdics.
- A diferència d'una afectació física on pots veure de forma visual la millora d'un pacient. Com es tracta una malaltia mental?
- A.G.: Arribar a entendre i posar un diagnòstic és difícil perquè s'ha de recórrer molt camí per saber que li passa. Moltes vegades la informació que ens proporciona l'afectada és "no estic bé", "noto sorolls al cap" o "escolto veus". Res massa concret.
- N.A.: I no només el pacient. En moltes ocasions, els familiars arriben a l'associació i diuen "fa coses estranyes", és a dir que no acaben de saber si està malalt o simplement té una personalitat difícil. Per tant, costa molt de saber.
- A.C.: A més, un altre problema és que la gent associa la salut mental a un diagnòstic sense saber el patiment que aquest genera, tant en el pacient com en la família.
"No és fins quan l'individu explota que apareix un sistema sanitari d'urgència que el recull, mai abans"
Servei d'acompanyament psicològic individual al Salut Mental Terrassa Foto: Salut Mental Terrassa
- Una persona amb una malaltia d'aquest tipus pot portar una vida normalitzada o es pot donar el cas que no arribi a curar-se mai?
- A.G.: Jo penso que costa molt. Ara bé, que acceptin la malaltia i posin la seva voluntat per conviure amb ella sí que ho crec.
- A.C.: Aquí entrem en un concepte que forma part de l'àmbit patològic com és la cronicitat -nosaltres els psicòlegs ho anomenem in-side-. La consciència de la malaltia no és blanc o negre, és a dir, les persones que la pateixen sempre tenen moments on estan més compromesos i altres en els que no. Per tant, encara que no marxi mai no significa que no es pugui controlar amb tractament farmacològic, teràpia i intervenció comunitària. Fet que provoca que el seu grau de funcionalitat sigui més alt i pugui normalitzar la vivència del trastorn.
- Quin és el trastorn que més es repeteix actualment? I per què?
- A.C.: En el nostre cas, el grup amb qui més treballem a l'associació són els trastorns mentals greus. És a dir, psicosi i brots bipolars que són els que, generalment, més disfunció generen tant en la vida comunitària com social.
"La Marató servirà perquè els familiars puguin veure que no estan sols i que hi ha molta gent que està patint el mateix i els donarà força per continuar"
- La salut mental és una problemàtica que afecta a totes les edats. Tot i això, quin és el grup que més la pateix?
- A.C..: Depèn del tipus. Hi ha trastorns que es desenvolupen amb una edat adulta i altres que apareixen a la infància. Per exemple a la infantesa hi ha el trastorn per dèficit d'atenció i hiperactivitat (TDAH) que en funció de l'acompanyament que tingui pot afectar a l'edat adulta d'una manera o altra. Pel que fa als trastorns mentals greus que abans he mencionat acostumen a sorgir al final de l'adolescència o l'inici de la vida adulta. Dit això, pot ser que una persona amb 50 anys tingui psicosi, però no és l'habitual. També depèn molt el consum de substàncies. Fa poc va haver-hi un brot d'esquizofrènia entre els joves. No vol dir que si prens drogues desenvoluparàs això, però és cert que si ja tens un substrat genètic i es dona un entorn disfuncional, pot passar. Com diu la frase "la genètica càrrega la pistola i l'ambient la dispara".
- L'associació va néixer el 1993. En aquell temps s'entenia com salut mental el mateix que s'entén avui?
- A.C.: Si mirem amb retrospectiva hi ha hagut canvis. Això sí, no al pas que ens agradaria o com a la resta d'àrees de la salut on sembla que tot són grans avenços.
- A.G.: Òbviament, hi ha hagut millores. Tanmateix, la salut mental és la malaltia del passat -perquè és la més antiga del món- i és la del futur, ja que està agafant un ritme -sobretot després de la pandèmia- molt preocupant.
- Precisament, com ha afectat la pandèmia?
- A.C.: Venim d'un període complicat que ens ha posat el tema de salut mental a sobre de la taula. I no és arran del confinament que hàgim perdut el cap sinó que és a causa d'aquest quan s'ha evidenciat. Fet que ens ha permès donar-nos compte que no estàvem preparats i que les persones tenim dificultats per afrontar depèn quines situacions.
"Els problemes de salut mental són més freqüents en població de nivell socioeconòmic baix perquè continuem amb la idea del servei privat"
- Què esperen de La Marató de TV3 dedicada a la salut mental?
- A.C.: Des del 2020 estava previst fer aquesta Marató, però es va anar ajornant. Tot i que penso que ens ha vingut bé perquè ens ha donat un any més de marge per demostrar que és totalment necessària.
- N.A.: Creiem que és una bona notícia, atès que hi ha molta gent que no té consciència de la problemàtica. A més, que els familiars puguin veure que no estan sols i que hi ha molta gent que està patint el mateix els donarà força per continuar. Llavors, per la investigació i el suport anirà molt bé, malgrat que quedaran moltes coses encara a l'aire.
Una de les activitats per col·laborar amb La Marató és la venda de sabons artesanals Foto: Carlos Paños
- A.G.: Sí. S'ha de dir que és un tema que s'ha normalitzat amb el temps, tot i això, encara queda molt camí.
- N.A.: Ara s'han posat de moda els psicòlegs i sembla que si hi vas, no passa res. Tot queda dissimulat.
- A.C.: És cert. A poc a poc els psicòlegs ens estem obrint una mica de pas, ja que tenim millor posició social ara que fa 20 anys. Tanmateix, continuem amb la idea del servei privat i és que la ràtio d'especialistes públics per població és ridícula. El que s'ha normalitzat és el servei concertat i no l'universal. Fet que també suposa un problema.
- Què comporta en l'àmbit social i sanitari una persona amb una malaltia mental?
- A.C.: Per començar, la salut mental és un dret i no un privilegi, que era la tendència que hi havia en aquests últims anys. Avui en dia el sistema sanitari no et pot atendre o acompanyar quan tens un malestar emocional, a no ser que puguis anar a una xarxa privada. Per tant, si es dona el cas que no tens diners -com li passa a molta gent- et quedes desemparat, fet que genera angoixa i que el problema vagi a més. No és fins quan l'individu explota que apareix un sistema sanitari d'urgència que el recull, mai abans. Hauria d'haver-hi un canvi de paradigma que ajudes al malalt en tot el procés.
Pel que fa a l'àmbit social cada cop es parla més de començar a fer educació emocional i prevenció primerenca. Hi ha països on ja s'han introduït aquests canvis i els resultats són molt positius, atès que es redueix la medicalització i la despesa. I és que els diners que es destinen a salut mental a Espanya són altíssims, quan podrien ser molt menys si es tractés el problema des de l'inici i no des del final. Com diu el refrany sempre és millor prevenir que curar.
"Tot allò que produeixi estrès, depressió o ansietat pot desencadenar problemes de salut mental"
- Amb el pas del temps creuen que es reduiran el nombre de persones que pateixen malalties mentals o pel contrari hi haurà més casos?
- N.A.: Nosaltres (les associacions i famílies) tenim ara un repte molt important: el canvi de la Llei de la capacitat. Fins ara, hi havia fundacions tutelars que podien acollir els malalts amb un seguit de normes. Amb la nova normativa no es pot incapacitar a ningú, fet que és rellevant perquè es reconeix que la persona -igual que la resta- té tots els drets. El problema està que molts d'aquests malalts no es troben en disposició de poder controlar la seva vida.
- A.C.: Aquest canvi de llei sobre el paper és fantàstic, però a la realitat no es pot fer. S'ha de tenir en compte que hi ha persones que no es valen per elles mateixes, per això abans hi havia la "incapacitat legal" on un familiar o entitat -a través d'un procés judicial- assumia la tutela. Ara s'han anul·lat totes aquestes tuteles i ha de ser l'afectat -que moltes vegades no és ni conscient- l'encarregat de demanar-les.
- A.G.: A més a més, és ell qui ha de triar qui vol que l'ajudi. Per tant, escollirà a qui li convingui no a la persona que necessiti. I un altre assumpte: Qui vol tenir aquest paper? Perquè jo per exemple no vull que la meva filla hagi de cuidar a la seva germana tota la vida perquè al final l'amargarà.