El diari infantil de la terrassenca Conxita Simarro sobre la Guerra Civil ja és a l’Arxiu Nacional de Catalunya

El fons documental de la infància i adolescència de Conxita Simarro i Solsona (Terrassa, 1927-Ciutat de Mèxic, 1988) ja està preservat a l'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC). Després de tres anys de contactes, dificultats per la distància i la pandèmia, les germanes Arias Simarro han lliurat la documentació de la seva mare a la Generalitat de Catalunya. Es tracta d’un arxiu personal molt valuós, que conté el seu diari infantil i adolescent que reflecteix la vivència particular amb ulls de nena de la guerra, l’exili, la migració i l’establiment a Mèxic (1938-1944). Una tipologia molt original, atès que són comptats els diaris infantils semblants que han estat divulgats en el context de la Guerra de 1936-1939 i l’immediat exili.

Conxita Simarro procedia d’una família barcelonina. El seu pare, Francesc Simarro García (nascut a Montmeló), era agent de segona classe del Cos de Seguretat de Catalunya, exercint tasques d’informació. El març de 1938, a la vista de la cruesa dels bombardejos que afectaven la capital catalana, va decidir posar la família a recer a una “torreta” familiar a Matadepera. Conxita, amb 10 anys, va començar aleshores la redacció del seu diari, que va allargar fins als 16, justament fins a l’11 de setembre de 1944.

L’ensulsiada republicana va forçar la família a prendre el camí de l’exili. De primer es van establir en diferents moments dels anys 1939 i 1940 a Perpinyà, però amb l’amenaça que representava l’ocupació alemanya, a finals de 1940 van aconseguir arribar al nord d’Àfrica i embarcar-se al vapor portuguès “Serpa Pinto”, en direcció al port de Veracruz, amb altres 400 refugiats.

Conxita Simarro, ja adolescent, va reprendre l’escolarització al Colegio Madrid de la capital mexicana i, a partir de l’hivern de 1943 a l’Academia Hispano-Mexicana. L’any següent, va començar els estudis de comptabilitat a la Univerdidad de Puebla, on va completar -com a dona, en va ser pionera- els de “Contador Público”, el 1948. Pocs mesos després es va casar amb David Arias Fernández, també refugiat, fill de l’alcalde republicà d’Avilés (Astúries).

Les germanes Arias Simarro han volgut dipositar a l’Arxiu Nacional no només el seu quadern, sinó també molta altra documentació personal de la seva mare. Principalment, documentació acadèmica, mostres de la seva activitat associativa, la correspondència amb el seu futur marit, cartes amb familiars i amigues d’infantesa a Catalunya i missives intercanviades amb altres refugiats i les noves amistats a Mèxic.