09
de gener
del
2010
Ignasi Cusidó, fundador fa quasi quatre dècades de l’empresa d’il·luminació de Terrassa Lamp Lighting, continua presidint el consell d’administració des d’on exerceix de consultor. Té 66 anys. “Cansat? Més aviat tot el contrari. Per a mi és important mantenir-me aquí, estar actiu i al corrent de tot el que passa. Això no vol dir que no tingui tota la confiança en els meus tres fills, que són els que han continuat el negoci, però m’agrada sentir-me útil i ajudar-los”. I què pot transmetre Cusidó a la nova direcció de l’empresa?
L’experiència acumulada. Una perspectiva que és especialment útil davant d’un moment d’incertesa económica com l’actual: “Ells no havien viscut mai cap situació semblant. Certament cada crisi té unes característiques diferents, però haver passat per situacions difícils temps enrere, ja sigui en un sentit general o a l’empresa, fa que puguis prendre una orientació més clara de com afrontar moments similars”.
De fet, Cusidó es va llançar a aixecar Lamp el 1972, el mateix any en què va tancar l’empresa en què treballava. “La sort que vaig tenir va ser que ja hi havia una clientela feta, però també hi vaig posar moltes ganes i esforç”, explica l’empresari, que subratlla la seva condició d’autodidacte: “La clau, ara i abans, és no tenir por”. Fa 30 o 40 anys, els currículums dels càrrecs executius de l’empresa no acumulaven tants títols i màsters com en l’actualitat.
Josep Arcas, santcugatenc d’adopció, amb una trajectòria de 41 anys lligat a l’empresa Nestlé, de la qual va ser president i director general, defensa que aquells anys no hi havia les possibilitats de formar-se que hi ha avui en dia. Per Marc Plens, també resident a Sant Cugat I que va ser director comercial de l’empresa tèxtil Sedatex, coneguda també com a Pich Aguilera, “abans la demanda era molt superior a l’oferta, i quan un jove acabava una primera formació ja entrava a treballar”.
Antoni Monerris, que va ser president, conseller delegat i director general de Henkel Ibérica, defensa l’actitud pionera de la seva empresa pel que fa a formació: “Possiblement anàvem un pas endavant; la nostra empresa era diferent d’altres del sector perquè fabricava tant productes químics per a altres empreses com per a particulars; també en l’àmbit de la preparació dels treballadors Henkel ha destacat, perquè ha volgut professionals molt ben preparats. Tot ha estat orientat a fer que sigui una empresa moderna”.
Nascut a Barcelona però resident a Sant Cugat, Monerris ja havia estat abans director general de Braun, i va treballar a enkel quasi fins als 70 anys; posteriorment, encara va impulsar Ecoembalajes España, una SA sense ànim de lucre constituïda per un grup d’empreses en pro del reciclatge i d’una gestió adequada dels residus, presidint la societat fins fa pocs mesos.
El cas de Carme Ferrusola, fundadora de Joguines Barruguet, de Terrassa, és diferent. Ella es va formar a casa del seu pare. Provenia d’una nissaga de comerciants i ja des dels 14 anys treballava. O sigui que la mateixa feina li va anar donant l’experiència necessària per, en el momento en què va veure l’oportunitat, muntar el seu negoci. “Sempre he estat molt llançada. Vaig obrir, tota sola, la botiga a Terrassa l’any 1968, quan començava a parlar-se de les joguines didàctiques. Van ser uns primers anys molt bons i intensos, perquè anava a visitar totes les escoles de la ciutat, i a més molta gent em deia que com és que quatre fustes són tan cares”.
Als 69 anys Ferrusola segueix al peu del canó: “Avui, l’empresa, amb una trentena de treballadors i fusteria pròpia, la porten les meves filles i jo estic més en segon terme, escoltant i, de tant en tant, fent-hi alguna aportació”. L’empresària considera que l’edat no és crítica si darrere hi ha talent: “Si una persona val, tingui l’edat que tingui, és una pèrdua molt important per a l’empresa que aquesta plegui. Cal pensar-se molt bé els acomiadaments que es fan. L’experiència no és un grau, sinó deu graus”.
Manca de formació
La manca de formació sòlida queda suplida en molts casos per l’experiència, que és precisament el que falta a les noves fornades d’empresaris: “Per això, la combinació d’un sènior i un jove és ideal”. S’hi mostra d’acord Josep Arcas: “Als 55 anys les has vistes de tots colors, i és ideal que aquesta veteranía vagi de bracet amb les noves maneres de fer i els aprenentatges de la joventut”. Tot i això, els veterans no s’estan d’avaluar críticament els joves d’avui, en un sentit general.
Per Marc Plens, hi ha un canvi d’actitud: “Avui no hi ha el mateix esperit de sacrifici que abans. Es miren els resultats ràpids, immediats, i trobo que manca una formació més a mitjà termini. És culpa de tots una mica, perquè moltes empreses no donen continuïtat o possibilitats de promoció, i molts joves acaben anant d’un lloc a un altre, allí on els paguin més, que sembla que aquest tema, l’econòmic, sigui l’únic que interessa”.
A Ignasi Cusidó el preocupa més l’actitud que no pas la crisi: “Hi ha molt de passotisme respecte al treball, ens hi trobem a l’empresa, amb uns percentatge d’absentisme més alts que mai. S’està imposant la llei del mínim esforç, però volent cobrar el màxim. Sort que hi ha una part de joves que són els millors que hi ha hagut mai, els més ben formats i preparats”.
Josep Arcas també parla de l’actitud: “És fonamental, i cal esforçar-se sabent que s’està treballant en equip. Cadascú hauria de ser emprenedor des del lloc que li correspon, aportant idees i innovant”. Arcas es mostra orgullós d’haver estat tants anys en una empresa com Nestlé, en què “és normal tenir-hi una llarga trajectòria, perquè hi ha molta promoció interna i es va canviant els treballadors de departament perquè vagin aprenent i no quedin encasellats. Es dóna una importancia cabdal a la formació”.
Tots els entrevistats consideren l’experiència com un gran valor, però aquesta s’ha de veure acompanyada per una voluntat d’aprendre, de reciclar-se constantment, de fer formació continuada. “Ho ha de fer tothom, en totes les posicions de l’empresa sempre s’han d’anar sabent coses noves. El problema a la feina de moltes persones és precisament que no s’han adaptat als nous temps”, considera Antoni Monerris.
Carme Ferrusola parla del sector dels botiguers: “N’hi ha que obren una botiga sense tenirne ni idea, sense haver-se format, pensant que portar un establiment comercial és fàcil. I agafen dependentes que no ho són, simplement són plegadores de roba, i ja els va bé que sigui així, perquè els paguen el sou mínim. Però als clients els agrada que els atenguin, que els resolguin els dubtes que puguin tenir. Aquest és un dels grans problemes del comerç actual”.
Marc Plens considera que un màster pot ser útil en un moment determinat, però que la formació no s’ha d’aturar mai: “Tot evoluciona i en aquest sentit és imprescindible que qualsevol persona que es formi en nous aspectes els pugui aplicar al seu dia a dia”. Per Plens, és important que l’empresari vetlli per l’equilibri de l’equip humà: “Tothom ha d’aportar el seu coneixement al conjunt de l’empresa”.
Per la seva part, Josep Arcas es refereix de nou al cas de Nestlé, explicant que l’empresa prefereix alliberar algun dels seus professionals de la feina durant temporades senceres per garantir-ne la formació: “Calculo que vaig estar uns tres anys i mig només formant-me, quan ja feia temps que era dins l’organització. Cal que la gent es vagi oxigenant i prengui aire nou”, considera. I ho rubrica amb un símil amb el món del teatre: “Una formació inicial és bàsica per tenir el tiquet d’entrada, però una vegada dins ja es veurà si t’has de situar a la platea o al galliner, i això en gran part depèn de seguir-se formant i de les ganes d’aprendre”.
L’experiència acumulada. Una perspectiva que és especialment útil davant d’un moment d’incertesa económica com l’actual: “Ells no havien viscut mai cap situació semblant. Certament cada crisi té unes característiques diferents, però haver passat per situacions difícils temps enrere, ja sigui en un sentit general o a l’empresa, fa que puguis prendre una orientació més clara de com afrontar moments similars”.
De fet, Cusidó es va llançar a aixecar Lamp el 1972, el mateix any en què va tancar l’empresa en què treballava. “La sort que vaig tenir va ser que ja hi havia una clientela feta, però també hi vaig posar moltes ganes i esforç”, explica l’empresari, que subratlla la seva condició d’autodidacte: “La clau, ara i abans, és no tenir por”. Fa 30 o 40 anys, els currículums dels càrrecs executius de l’empresa no acumulaven tants títols i màsters com en l’actualitat.
Josep Arcas, santcugatenc d’adopció, amb una trajectòria de 41 anys lligat a l’empresa Nestlé, de la qual va ser president i director general, defensa que aquells anys no hi havia les possibilitats de formar-se que hi ha avui en dia. Per Marc Plens, també resident a Sant Cugat I que va ser director comercial de l’empresa tèxtil Sedatex, coneguda també com a Pich Aguilera, “abans la demanda era molt superior a l’oferta, i quan un jove acabava una primera formació ja entrava a treballar”.
Antoni Monerris, que va ser president, conseller delegat i director general de Henkel Ibérica, defensa l’actitud pionera de la seva empresa pel que fa a formació: “Possiblement anàvem un pas endavant; la nostra empresa era diferent d’altres del sector perquè fabricava tant productes químics per a altres empreses com per a particulars; també en l’àmbit de la preparació dels treballadors Henkel ha destacat, perquè ha volgut professionals molt ben preparats. Tot ha estat orientat a fer que sigui una empresa moderna”.
Nascut a Barcelona però resident a Sant Cugat, Monerris ja havia estat abans director general de Braun, i va treballar a enkel quasi fins als 70 anys; posteriorment, encara va impulsar Ecoembalajes España, una SA sense ànim de lucre constituïda per un grup d’empreses en pro del reciclatge i d’una gestió adequada dels residus, presidint la societat fins fa pocs mesos.
El cas de Carme Ferrusola, fundadora de Joguines Barruguet, de Terrassa, és diferent. Ella es va formar a casa del seu pare. Provenia d’una nissaga de comerciants i ja des dels 14 anys treballava. O sigui que la mateixa feina li va anar donant l’experiència necessària per, en el momento en què va veure l’oportunitat, muntar el seu negoci. “Sempre he estat molt llançada. Vaig obrir, tota sola, la botiga a Terrassa l’any 1968, quan començava a parlar-se de les joguines didàctiques. Van ser uns primers anys molt bons i intensos, perquè anava a visitar totes les escoles de la ciutat, i a més molta gent em deia que com és que quatre fustes són tan cares”.
Als 69 anys Ferrusola segueix al peu del canó: “Avui, l’empresa, amb una trentena de treballadors i fusteria pròpia, la porten les meves filles i jo estic més en segon terme, escoltant i, de tant en tant, fent-hi alguna aportació”. L’empresària considera que l’edat no és crítica si darrere hi ha talent: “Si una persona val, tingui l’edat que tingui, és una pèrdua molt important per a l’empresa que aquesta plegui. Cal pensar-se molt bé els acomiadaments que es fan. L’experiència no és un grau, sinó deu graus”.
Manca de formació
La manca de formació sòlida queda suplida en molts casos per l’experiència, que és precisament el que falta a les noves fornades d’empresaris: “Per això, la combinació d’un sènior i un jove és ideal”. S’hi mostra d’acord Josep Arcas: “Als 55 anys les has vistes de tots colors, i és ideal que aquesta veteranía vagi de bracet amb les noves maneres de fer i els aprenentatges de la joventut”. Tot i això, els veterans no s’estan d’avaluar críticament els joves d’avui, en un sentit general.
Per Marc Plens, hi ha un canvi d’actitud: “Avui no hi ha el mateix esperit de sacrifici que abans. Es miren els resultats ràpids, immediats, i trobo que manca una formació més a mitjà termini. És culpa de tots una mica, perquè moltes empreses no donen continuïtat o possibilitats de promoció, i molts joves acaben anant d’un lloc a un altre, allí on els paguin més, que sembla que aquest tema, l’econòmic, sigui l’únic que interessa”.
A Ignasi Cusidó el preocupa més l’actitud que no pas la crisi: “Hi ha molt de passotisme respecte al treball, ens hi trobem a l’empresa, amb uns percentatge d’absentisme més alts que mai. S’està imposant la llei del mínim esforç, però volent cobrar el màxim. Sort que hi ha una part de joves que són els millors que hi ha hagut mai, els més ben formats i preparats”.
Josep Arcas també parla de l’actitud: “És fonamental, i cal esforçar-se sabent que s’està treballant en equip. Cadascú hauria de ser emprenedor des del lloc que li correspon, aportant idees i innovant”. Arcas es mostra orgullós d’haver estat tants anys en una empresa com Nestlé, en què “és normal tenir-hi una llarga trajectòria, perquè hi ha molta promoció interna i es va canviant els treballadors de departament perquè vagin aprenent i no quedin encasellats. Es dóna una importancia cabdal a la formació”.
Tots els entrevistats consideren l’experiència com un gran valor, però aquesta s’ha de veure acompanyada per una voluntat d’aprendre, de reciclar-se constantment, de fer formació continuada. “Ho ha de fer tothom, en totes les posicions de l’empresa sempre s’han d’anar sabent coses noves. El problema a la feina de moltes persones és precisament que no s’han adaptat als nous temps”, considera Antoni Monerris.
Carme Ferrusola parla del sector dels botiguers: “N’hi ha que obren una botiga sense tenirne ni idea, sense haver-se format, pensant que portar un establiment comercial és fàcil. I agafen dependentes que no ho són, simplement són plegadores de roba, i ja els va bé que sigui així, perquè els paguen el sou mínim. Però als clients els agrada que els atenguin, que els resolguin els dubtes que puguin tenir. Aquest és un dels grans problemes del comerç actual”.
Marc Plens considera que un màster pot ser útil en un moment determinat, però que la formació no s’ha d’aturar mai: “Tot evoluciona i en aquest sentit és imprescindible que qualsevol persona que es formi en nous aspectes els pugui aplicar al seu dia a dia”. Per Plens, és important que l’empresari vetlli per l’equilibri de l’equip humà: “Tothom ha d’aportar el seu coneixement al conjunt de l’empresa”.
Per la seva part, Josep Arcas es refereix de nou al cas de Nestlé, explicant que l’empresa prefereix alliberar algun dels seus professionals de la feina durant temporades senceres per garantir-ne la formació: “Calculo que vaig estar uns tres anys i mig només formant-me, quan ja feia temps que era dins l’organització. Cal que la gent es vagi oxigenant i prengui aire nou”, considera. I ho rubrica amb un símil amb el món del teatre: “Una formació inicial és bàsica per tenir el tiquet d’entrada, però una vegada dins ja es veurà si t’has de situar a la platea o al galliner, i això en gran part depèn de seguir-se formant i de les ganes d’aprendre”.