23
de juliol
del
2021
Actualitzat
el
26
de juliol
a les
9:25h
Xavi Arnau (Terrassa, 1973) viu aquest 2021 els seus quarts Jocs Olímpics. Després de participar com a jugador en els jocs de Barcelona 92, Atlanta 96 -on va ser plata amb la selecció espanyola-, i de Sidney 2000, ara arriba a Tòquio amb un repte des de la banqueta. Arnau és seleccionador de l'equip olímpic japonès d'hoquei herba femení. Després de retirar-se, va entrenar el Club de Campo madrileny durant 10 anys i ara en duia set a Bèlgica.
Quin és l'ambient en uns jocs atípics? Com s'han preparat per a la cita olímpica? Quins objectius i barreres s'ha trobat amb unes jugadores que no parlen anglès i amb uns costums difícils de canviar? LaTorre ha parlat amb el terrassenc per a conèixer les seves impressions davant d'un repte diferent, lluny de casa i immers en una cultura i manera de fer molt diferents.
- Quan i com sorgeix l'oportunitat de ser el seleccionador de l'equip japonès d'hoquei herba femení?
- Va ser l'octubre passat. Un amic japonès que conec des de la preparació dels Jocs Olímpics de Sidney, durant la meva etapa com a professional, em va dir que buscaven seleccionador i que si volia formar part de la llista de candidats. Jo estava a Bèlgica fent d'entrenador però vaig dir que sí. Després de dos mesos amb un procés de selecció molt esgotador, a principis de desembre van confirmar-me que era l'escollit.
- Què va pensar quan va saber la notícia?
- Dies abans va néixer el meu fill, així que van ser dies molt intensos, plens de dubtes. Tot i això, la meva parella i mare del nadó ha estat jugadora i em va comprendre perfectament. Des del primer dia em va fer costat perquè sabia que em feia il·lusió. Quan em van anunciar que era l'escollit no em va costar decidir perquè durant el procés de selecció m'ho vaig rumiar molt, i a l'hora de decidir-me, ja ho tenia molt meditat.
- Com han estat aquests mesos fins als Jocs?
- La pandèmia ho ha posat molt difícil. Al desembre vaig anar cinc dies al Japó per a conèixer-nos i signar el contracte. No vaig sortir pràcticament de l'hotel. Al gener el Japó va tancar fronteres, i el dia de Reis vam començar a entrenar...per videotrucada de Zoom! Aquesta situació es va allargar fins al 12 de març, en què va acabar la meva quarantena de dues setmanes després d'arribar al Japó el 27 de febrer. Aleshores començo amb 36 noies, de les quals tres setmanes després en selecciono 26. Al maig tenia plantejat un viatge a Europa en què jugàvem contra grans seleccions com Holanda, Bèlgica o Argentina però el Japó no ens ho va permetre i ens vam quedar aquí, jugant contra equips locals i entrenant.
- Arriben amb bones sensacions després d'aquesta preparació atípica?
- Està clar que la preparació no ha estat ideal. Havíem de rebre diverses seleccions, com Espanya, però al final tot se n'ha anat a norris. Els partits preparatoris contra seleccions els hem fet l'última setmana, i per exemple, en els últims sis dies hem jugat diversos partits contra l'Argentina, Holanda i Irlanda.
- Com és entrenar a una vintena de noies japoneses?
- Ningú parla anglès, així que m'he habituat a tenir la traductora sempre al meu costat. Al principi xoca, però ara els discursos els faig en bloc, parant i esperant pacientment la traducció. Sobre les noies, he de dir que són molt obedients i em tenen un respecte que al principi impressiona. A Europa els jugadors i jugadores són més independents, i si hi ha cansament s'arriba a acords per modificar la planificació. Aquí, si tu no els hi diguessis res, no pararien d'entrenar.
- Com porta el japonès?
- Sé dir indicacions bàsiques, com dreta o esquerra. La traductora, que havia estat jugadora de la selecció, té un paper molt important. Tradueix de l'anglès al japonès. Per sort coneix la disciplina, ja que va jugar a Alemanya i a Austràlia, i és la meva ombra a l'hora de portar el timó de l'equip.
- Quin és el seu pla d'entrenament actual?
- Ens hem adaptat al ritme de competició que ens ve ara, amb un dia de descans com a molt entre partits. Hem estat jugant contra equips japonesos amb molta freqüència. A banda, hem entrenat en horaris en què jugarem, com les deu del matí o les nou del vespre. Abans d'aquesta última setmana, en què hem jugat contra seleccions que ja han arribat, fèiem doble sessió d'unes dues hores cada una, cada dia. L'agenda olímpica allarga molt els dies, i he intentat que les jugadores s'hi aclimatessin. Més tenint en compte que aquí la vida comença a les sis del matí.
- Quines diferències hi ha entre l'hoquei català i el japonès?
- Tàcticament vaig notar molt descontrol. A Catalunya la toquem més, canviem de banda, busquem espais. Aquí corren molt, són molt incisives i fan la guerra pel seu compte. Els hi he ensenyat que no tot és atacar i defensar, i estic content amb la millora. Ara estem jugant millor que molts equips europeus i em trobo molt còmode. Per sort, tècnicament, dedicant-hi tantes hores em vaig endur una sorpresa positiva, són molt bones.
- L'hoquei és un esport popular al Japó?
- Hi ha una mica més de federats que a Espanya, unes 40.000 persones, tot i que hi ha el triple d'habitants, uns 125 milions. Les noies es troben al 13è lloc del rànquing mundial, i els nois, al 17è o 18è. L'arribada d'aquestes empreses va catapultar el nivell, i els JJOO a casa sempre són una bona oportunitat per a fer-lo més conegut. Sabem que agrada a la gent encara que no sigui del tot popular.
- Està professionalitzat?
- Hi ha una lliga femenina d'una dotzena d'equips en què els quatre millors són propietat de grans companyies com Coca-Cola, Sony, Nantobank i una empresa anglesa. Les millors volen jugar en aquests equips, i de fet, totes les nostres 19 jugadores en formen part. Al matí treballen a la mateixa empresa, de vuit a dues, i a la tarda entrenen de quatre a set. A més a més, quan es retiren els ofereixen dedicació completa. Fora d'aquests equips s'han de combinar esport i feina i els sous són molt més baixos.
- Quins valors destaca de les seves jugadores i la societat japonesa en general?
- Disciplina, puntualitat, obediència i unitat. Em donen les gràcies per cada entrenament, em tenen un respecte increïble, exagerat. A més a més, després de cada sessió una d'elles fa un discurs donant les gràcies per estar sana i recordant les companyes lesionades. Formar un equip amb elles és espectacular.
- Quina ha estat la barrera més gran entre vostè i elles?
- A banda de la distància inicial i l'idioma, el seu metodisme ha estat un gran enemic. Quan els hi poses una idea al cap, és molt difícil fer-les canviar. Això a l'esport és un problema, ja que els partits requereixen decisions ràpides i constants. Elles necessiten ordre, una estructura única i inamovible, i això les fa ser tossudes. Implementar el meu sistema de joc ha estat difícil.
- Què és el que l'ha sorprès més del seu comportament?
- No es permeten l'error. La seva educació està basada en la repetició, i se'ls inculquen unes idees innegociables. Això no entra al meu mètode: si no proves, no innoves, no millores. Elles no entenien que les felicités encara que s'equivoquessin o perdessin, creien que mereixien ser castigades. Ara les veig més alliberades, més contentes, descobrint una nova manera de fer.
- Quines diferències veu respecte a les seves experiències com a entrenador a Madrid i a Bèlgica?
- Estan molt compromeses i són molt sacrificades. A Europa estava acostumat a entrenar una hora i mitja i aquí sempre volen més. Després de l'entrenament els agrada veure'l repetit per millorar. Hi dediquen moltes hores. A banda, segueixen fil per randa les meves indicacions, sense marge a interpretacions.
- Quin és el seu objectiu en aquests Jocs Olímpics?
- Tenim cinc partits de grup molt importants, el primer dels quals el dia 25 contra la Xina. Han canviat la mentalitat i han entès que no juguem per participar, sinó que hem d'intentar guanyar. Els quatre primers passen a quarts de final i ser terceres seria un gran resultat, tenint en compte el nivell del grup. De les 12 classificades pels Jocs, som la pitjor selecció pel que fa al rànquing, però algunes de les nostres rivals no han tingut una bona preparació, com la Xina o Austràlia. Confiem a passar sense pensar encara en les medalles.
- S'ha vetat l'entrada de públic a les competicions. Afectarà les jugadores tenint en compte que jugaven a casa?
- Quan es va saber la notícia, la setmana passada, es van decebre molt i es van posar tristes. Jo recordo als Jocs Olímpics del 92, jugar a Terrassa en presència dels meus amics i familiars. És un punt extra d'ajuda, de motivació, que no podran tenir tot i jugar a casa.
- Ha estat a tres Jocs anteriorment. A Tòquio es respira l'ambient olímpic tot i la pandèmia?
- No, sincerament no. Es veuen poques banderes, poca simbologia. Japó ha volgut ser cautelós tenint en compte el nombre de detractors dels Jocs, i n'estan presumint poc. Fins i tot, quan preparàvem els Jocs a les instal·lacions olímpiques abans que arribessin la resta, ens van prohibir fer fotos dels entrenaments i fer-ne difusió. L'ambient és innegablement trist, i així ho han volgut. Als jocs de Barcelona, Atlanta i Sydney recordo música en viu i molta oferta d'entreteniment. Aquí ens centrem a estar a l'habitació i a entrenar. No han volgut que sigui una festa i hi ha poc oci. A més, els esportistes i els tècnics no es volen contagiar i estan molt calmats.
- Quines són les restriccions oficials?
- Ens hem de fer una PCR cada dia. No hi ha toc de queda i tenim llibertat de moviment per la Vila, però la gent ha vingut molt conscienciada. No és moment de fer el boig i ho sabem tots. Al Japó hi ha molta expectació per com ens comportem, hi ha només un 5% de població vacunada i la societat japonesa desconfia.
- Com s'encaixaria una hipotètica cancel·lació d'última hora dels JJOO?
- No notem res. Aquí tothom està concentrat. En cap moment s'ha parlat d'una hipotètica cancel·lació. Tot està en marxa, els esportistes han arribat i ha moltes ganes de competir. No ens ho volem ni plantejar.
- Després de la cita olímpica què té previst?
- Fa un mes em van dir si volia seguir, que els hi agradava com estava fent les coses. Ara bé, actualment no hi ha res decidit i estem en conversacions. Ara per ara estic concentrat amb els JJOO, en fer-hi un bon paper com a equip amfitrió. Per ara, El meu contracte és fins al setembre.
- Ara viu entre el Japó i Terrassa?
- No, fa 17 anys que no visc a Terrassa. Vaig estar 10 anys a Madrid, entrenant al Club de Campo, i ara en portava set més a Bèlgica. Des de fa cinc mesos tinc un apartament a Tòquio, però ens hem concentrat a diversos punts del Japó. Tot i això, tinc els meus pares a Terrassa, dos fills a Alella, i la meva parella i el meu tercer fill a Bèlgica. No és fàcil, però m'organitzo tan bé com puc per a veure'ls a tots.
- Té plantejat tornar a Terrassa?
- No deixo d'anar-hi cada any a visitar la família i els amics, però la vida m'està portant lluny dels meus orígens. Avui dia, a Catalunya encara és difícil viure de l'hoquei. Un dia, ja ho tenim parlat amb la meva parella, ens instal·larem a Terrassa, però encara no hi ha data. Si em quedo al Japó, no descartem que vinguin ella i el nostre fill, però no hi ha res decidit.
Quin és l'ambient en uns jocs atípics? Com s'han preparat per a la cita olímpica? Quins objectius i barreres s'ha trobat amb unes jugadores que no parlen anglès i amb uns costums difícils de canviar? LaTorre ha parlat amb el terrassenc per a conèixer les seves impressions davant d'un repte diferent, lluny de casa i immers en una cultura i manera de fer molt diferents.
- Quan i com sorgeix l'oportunitat de ser el seleccionador de l'equip japonès d'hoquei herba femení?
- Va ser l'octubre passat. Un amic japonès que conec des de la preparació dels Jocs Olímpics de Sidney, durant la meva etapa com a professional, em va dir que buscaven seleccionador i que si volia formar part de la llista de candidats. Jo estava a Bèlgica fent d'entrenador però vaig dir que sí. Després de dos mesos amb un procés de selecció molt esgotador, a principis de desembre van confirmar-me que era l'escollit.
- Què va pensar quan va saber la notícia?
- Dies abans va néixer el meu fill, així que van ser dies molt intensos, plens de dubtes. Tot i això, la meva parella i mare del nadó ha estat jugadora i em va comprendre perfectament. Des del primer dia em va fer costat perquè sabia que em feia il·lusió. Quan em van anunciar que era l'escollit no em va costar decidir perquè durant el procés de selecció m'ho vaig rumiar molt, i a l'hora de decidir-me, ja ho tenia molt meditat.
"Al gener el Japó va tancar fronteres, i el dia de Reis vam començar a entrenar...per videotrucada!"
- Com han estat aquests mesos fins als Jocs?
- La pandèmia ho ha posat molt difícil. Al desembre vaig anar cinc dies al Japó per a conèixer-nos i signar el contracte. No vaig sortir pràcticament de l'hotel. Al gener el Japó va tancar fronteres, i el dia de Reis vam començar a entrenar...per videotrucada de Zoom! Aquesta situació es va allargar fins al 12 de març, en què va acabar la meva quarantena de dues setmanes després d'arribar al Japó el 27 de febrer. Aleshores començo amb 36 noies, de les quals tres setmanes després en selecciono 26. Al maig tenia plantejat un viatge a Europa en què jugàvem contra grans seleccions com Holanda, Bèlgica o Argentina però el Japó no ens ho va permetre i ens vam quedar aquí, jugant contra equips locals i entrenant.
- Arriben amb bones sensacions després d'aquesta preparació atípica?
- Està clar que la preparació no ha estat ideal. Havíem de rebre diverses seleccions, com Espanya, però al final tot se n'ha anat a norris. Els partits preparatoris contra seleccions els hem fet l'última setmana, i per exemple, en els últims sis dies hem jugat diversos partits contra l'Argentina, Holanda i Irlanda.
- Com és entrenar a una vintena de noies japoneses?
- Ningú parla anglès, així que m'he habituat a tenir la traductora sempre al meu costat. Al principi xoca, però ara els discursos els faig en bloc, parant i esperant pacientment la traducció. Sobre les noies, he de dir que són molt obedients i em tenen un respecte que al principi impressiona. A Europa els jugadors i jugadores són més independents, i si hi ha cansament s'arriba a acords per modificar la planificació. Aquí, si tu no els hi diguessis res, no pararien d'entrenar.
- Com porta el japonès?
- Sé dir indicacions bàsiques, com dreta o esquerra. La traductora, que havia estat jugadora de la selecció, té un paper molt important. Tradueix de l'anglès al japonès. Per sort coneix la disciplina, ja que va jugar a Alemanya i a Austràlia, i és la meva ombra a l'hora de portar el timó de l'equip.
- Quin és el seu pla d'entrenament actual?
- Ens hem adaptat al ritme de competició que ens ve ara, amb un dia de descans com a molt entre partits. Hem estat jugant contra equips japonesos amb molta freqüència. A banda, hem entrenat en horaris en què jugarem, com les deu del matí o les nou del vespre. Abans d'aquesta última setmana, en què hem jugat contra seleccions que ja han arribat, fèiem doble sessió d'unes dues hores cada una, cada dia. L'agenda olímpica allarga molt els dies, i he intentat que les jugadores s'hi aclimatessin. Més tenint en compte que aquí la vida comença a les sis del matí.
Xavi Arnau és seleccionador del Japó des del desembre del 2020. Foto: Cedida
- Quines diferències hi ha entre l'hoquei català i el japonès?
- Tàcticament vaig notar molt descontrol. A Catalunya la toquem més, canviem de banda, busquem espais. Aquí corren molt, són molt incisives i fan la guerra pel seu compte. Els hi he ensenyat que no tot és atacar i defensar, i estic content amb la millora. Ara estem jugant millor que molts equips europeus i em trobo molt còmode. Per sort, tècnicament, dedicant-hi tantes hores em vaig endur una sorpresa positiva, són molt bones.
- L'hoquei és un esport popular al Japó?
- Hi ha una mica més de federats que a Espanya, unes 40.000 persones, tot i que hi ha el triple d'habitants, uns 125 milions. Les noies es troben al 13è lloc del rànquing mundial, i els nois, al 17è o 18è. L'arribada d'aquestes empreses va catapultar el nivell, i els JJOO a casa sempre són una bona oportunitat per a fer-lo més conegut. Sabem que agrada a la gent encara que no sigui del tot popular.
- Està professionalitzat?
- Hi ha una lliga femenina d'una dotzena d'equips en què els quatre millors són propietat de grans companyies com Coca-Cola, Sony, Nantobank i una empresa anglesa. Les millors volen jugar en aquests equips, i de fet, totes les nostres 19 jugadores en formen part. Al matí treballen a la mateixa empresa, de vuit a dues, i a la tarda entrenen de quatre a set. A més a més, quan es retiren els ofereixen dedicació completa. Fora d'aquests equips s'han de combinar esport i feina i els sous són molt més baixos.
- Quins valors destaca de les seves jugadores i la societat japonesa en general?
- Disciplina, puntualitat, obediència i unitat. Em donen les gràcies per cada entrenament, em tenen un respecte increïble, exagerat. A més a més, després de cada sessió una d'elles fa un discurs donant les gràcies per estar sana i recordant les companyes lesionades. Formar un equip amb elles és espectacular.
- Quina ha estat la barrera més gran entre vostè i elles?
- A banda de la distància inicial i l'idioma, el seu metodisme ha estat un gran enemic. Quan els hi poses una idea al cap, és molt difícil fer-les canviar. Això a l'esport és un problema, ja que els partits requereixen decisions ràpides i constants. Elles necessiten ordre, una estructura única i inamovible, i això les fa ser tossudes. Implementar el meu sistema de joc ha estat difícil.
"Les jugadores no entenien que les felicités encara que s'equivoquessin, creien que mereixien ser castigades"
- Què és el que l'ha sorprès més del seu comportament?
- No es permeten l'error. La seva educació està basada en la repetició, i se'ls inculquen unes idees innegociables. Això no entra al meu mètode: si no proves, no innoves, no millores. Elles no entenien que les felicités encara que s'equivoquessin o perdessin, creien que mereixien ser castigades. Ara les veig més alliberades, més contentes, descobrint una nova manera de fer.
- Quines diferències veu respecte a les seves experiències com a entrenador a Madrid i a Bèlgica?
- Estan molt compromeses i són molt sacrificades. A Europa estava acostumat a entrenar una hora i mitja i aquí sempre volen més. Després de l'entrenament els agrada veure'l repetit per millorar. Hi dediquen moltes hores. A banda, segueixen fil per randa les meves indicacions, sense marge a interpretacions.
- Quin és el seu objectiu en aquests Jocs Olímpics?
- Tenim cinc partits de grup molt importants, el primer dels quals el dia 25 contra la Xina. Han canviat la mentalitat i han entès que no juguem per participar, sinó que hem d'intentar guanyar. Els quatre primers passen a quarts de final i ser terceres seria un gran resultat, tenint en compte el nivell del grup. De les 12 classificades pels Jocs, som la pitjor selecció pel que fa al rànquing, però algunes de les nostres rivals no han tingut una bona preparació, com la Xina o Austràlia. Confiem a passar sense pensar encara en les medalles.
Arnau, durant l'entrevista, des de la Vila Olímpica de Tòquio.
- S'ha vetat l'entrada de públic a les competicions. Afectarà les jugadores tenint en compte que jugaven a casa?
- Quan es va saber la notícia, la setmana passada, es van decebre molt i es van posar tristes. Jo recordo als Jocs Olímpics del 92, jugar a Terrassa en presència dels meus amics i familiars. És un punt extra d'ajuda, de motivació, que no podran tenir tot i jugar a casa.
- Ha estat a tres Jocs anteriorment. A Tòquio es respira l'ambient olímpic tot i la pandèmia?
- No, sincerament no. Es veuen poques banderes, poca simbologia. Japó ha volgut ser cautelós tenint en compte el nombre de detractors dels Jocs, i n'estan presumint poc. Fins i tot, quan preparàvem els Jocs a les instal·lacions olímpiques abans que arribessin la resta, ens van prohibir fer fotos dels entrenaments i fer-ne difusió. L'ambient és innegablement trist, i així ho han volgut. Als jocs de Barcelona, Atlanta i Sydney recordo música en viu i molta oferta d'entreteniment. Aquí ens centrem a estar a l'habitació i a entrenar. No han volgut que sigui una festa i hi ha poc oci. A més, els esportistes i els tècnics no es volen contagiar i estan molt calmats.
- Quines són les restriccions oficials?
- Ens hem de fer una PCR cada dia. No hi ha toc de queda i tenim llibertat de moviment per la Vila, però la gent ha vingut molt conscienciada. No és moment de fer el boig i ho sabem tots. Al Japó hi ha molta expectació per com ens comportem, hi ha només un 5% de població vacunada i la societat japonesa desconfia.
- Com s'encaixaria una hipotètica cancel·lació d'última hora dels JJOO?
- No notem res. Aquí tothom està concentrat. En cap moment s'ha parlat d'una hipotètica cancel·lació. Tot està en marxa, els esportistes han arribat i ha moltes ganes de competir. No ens ho volem ni plantejar.
- Després de la cita olímpica què té previst?
- Fa un mes em van dir si volia seguir, que els hi agradava com estava fent les coses. Ara bé, actualment no hi ha res decidit i estem en conversacions. Ara per ara estic concentrat amb els JJOO, en fer-hi un bon paper com a equip amfitrió. Per ara, El meu contracte és fins al setembre.
"No deixo d'anar a Terrassa cada any, a visitar la família i els amics, però la vida m'està portant lluny dels meus orígens. A Catalunya és difícil viure de l'hoquei"
- Ara viu entre el Japó i Terrassa?
- No, fa 17 anys que no visc a Terrassa. Vaig estar 10 anys a Madrid, entrenant al Club de Campo, i ara en portava set més a Bèlgica. Des de fa cinc mesos tinc un apartament a Tòquio, però ens hem concentrat a diversos punts del Japó. Tot i això, tinc els meus pares a Terrassa, dos fills a Alella, i la meva parella i el meu tercer fill a Bèlgica. No és fàcil, però m'organitzo tan bé com puc per a veure'ls a tots.
- Té plantejat tornar a Terrassa?
- No deixo d'anar-hi cada any a visitar la família i els amics, però la vida m'està portant lluny dels meus orígens. Avui dia, a Catalunya encara és difícil viure de l'hoquei. Un dia, ja ho tenim parlat amb la meva parella, ens instal·larem a Terrassa, però encara no hi ha data. Si em quedo al Japó, no descartem que vinguin ella i el nostre fill, però no hi ha res decidit.