ENTREVISTA

«L'hoquei es va esborrar del meu cap, només tenia interès per curar-me del càncer»

Informació publicada originalment el 12 de març de 2021 | Amb 26 anys, Albert Pérez, porter de hoquei herba del Club Egara, va superar un limfoma de Hodkings avançant-se a tots els terminis previstos i es va reincorporar a l'equip

per Marc Solé, Terrassa | 24 de juliol de 2021 a les 14:00 |
Albert Pérez és porter del Club Egara, on va arribar un cop diagnosticat per recuperar-se i tornar a jugar al seu equip de sempre. | Adrià Costa
8 de juny del 2020. Després de gairebé tres mesos de molèsties sota l'aixella esquerra, es confirmen els pitjors presagis per a Albert Pérez (Terrassa, 1995): limfoma de Hodkings, càncer. Sentia "pànic i angoixa". Tot havia començat durant el confinament domiciliari, fent exercici a casa: "Primer pensava que era una sobrecàrrega, però quan el dolor no baixa en setmanes, et preocupes"

"El moment en què sents la paraula càncer, és un cop que et deixa a lloc". Amb vint-i-cinc anys, esportista d'elit i sense patologies prèvies, el porter d'hoquei herba de l'Egara comença aleshores una llarga recuperació de sis mesos. Posa l'exemple de la tenista Carla Suárez, o de l'actor Dani Rovira, que han superat la mateixa patologia. Com diu ell, "és una loteria genètica" que va afrontar decidit: "L'hoquei es va esborrar del meu cap, només tenia interès per curar-me".


Primera setmana de maig, en plena onada de Covid-19 i en context de fòbia als hospitals, fa el cor fort i acompanyat del seu germà bessó, Pérez es dirigeix a urgències de l'Hospital Universitari MútuaTerrassa. Després d'un mes i mig amb dolor i amb antecedents familiars per càncer que el fan estar en alerta, comença una roda de visites que durarà setmanes. El 18 de maig, fetes les primeres analítiques, apareix la paraula maleïda, la que ningú vol escoltar, però encara no es confirma, són només suposicions.

És llavors quan el cap dóna voltes. "I si...", abans de posar-li nom i amb un diagnòstic obert, explica, "és quan ho passes pitjor". Són tres setmanes d'espera, "espantat", fins que se n'assabenta: el seu sistema limfàtic, el que regula les defenses, es troba afectat i es manifesta en forma de ganglis inflamats a les aixelles, al coll, a la clavícula i a l'estèrnum. Dos dies després, el 10 de juny ja començava la temuda quimioteràpia. Tot i els dubtes, ell ho tenia clar: "La meva il·lusió per curar-me era més gran que el càncer".


Comença la quimioteràpia: "Vaig fulminar totes les previsions"

El doctor Martí Tutusaus, cap del Servei d'Hematologia i responsable del tractament l'avisava: "No et facis il·lusions, el pronòstic no és dolent, però la cura pot allargar-se entre sis o vuit mesos". El pla era clar: 16 sessions, una cada dues setmanes de més de cinc hores. Però hi podia haver imprevistos, com les conseqüències d'unes defenses debilitades: "La tercera sessió la vaig haver d'ajornar per angines". Emocionat, recorda com el seu germà l'acompanyava a totes les sessions, i mentre ell rebia líquid per vena, s'enduia l'ordinador per treballar des de l'hospital.
 

Albert Pérez rep LaTorre a les instal·lacions del Club Egara, on cada dimarts entrena amb la selecció. Foto: Adrià Costa


Tot i l'agressivitat del tractament, no va parar: els llargs passejos diaris amb la seva gossa pel Parc Natural de Sant Llorenç i una rutina de gimnàs cada dos dies li servien de via d'escapament i el mantenien actiu quan més dèbil estava. La desconnexió, en aquest període, remarca, "és imprescindible". Ara dóna les gràcies a David Pino, preparador físic del club, que va entomar el repte -encara vigent- de tornar-lo a fer-se sentir esportista. Fins i tot, amb els gimnasos tancats a tot Catalunya, l'Egara li va permetre utilitzar el del primer equip. Només a ell.

De fet, Pérez tornava al seu club de la infància després de tres anys al Júnior de Sant Cugat. Va confirmar el retorn en conèixer el diagnòstic, ja que es volia recuperar a casa. No li van posar cap trava, tot i saber que fitxaven un jugador que no sabia quan podria debutar. Per això agraeix la disposició mostrada per l'entitat "des del segon 0" i afirma que "l'han sentit fet sentir molt estimat".

En plena pandèmia, una persona "jove i enèrgica", com ell es descriu, es convertia en una persona de risc. Va arribar a perdre deu quilos. "Casa meva estava més aïllada que un quiròfan", recorda ara entre riures. El contacte amb amics es reduïa a videotrucades, i de cop, es convertia en el "consentit de la família", riu. Tal com assegura ara, s'havia convertit en la prioritat de la casa: "Alguna cosa bona havia de tenir".

En el seu cas, afirma que el que més va a trobar en aquell període eren "petites coses a les quals no dones importància de normal": des de dutxar-se amb tranquil·litat i sense haver de protegir una via implantada de manera permanent, fins a tenir una mínima activitat social, passant per sentir-se en plena forma, gaudir d'un cafè amb els amics o un bon dinar en família.

Fetes sis sessions i després d'un estiu "estricte", arriben les primeres bones notícies. A principis de setembre les proves demostraven que l'evolució era positiva, i els terminis es rebaixen: si tot seguia sota control, el 24 de novembre, dos mesos abans del previst, acabaria el tractament de químio. "Era una supernotícia, gairebé un somni", i afegeix: "Aleshores vaig tenir clar que no em perdria cap més sessió". I així va ser: "Vaig fulminar totes les previsions", diu.

El millor regal... Pocs dies abans de Nadal

El 18 de desembre, al mig de la muntanya i, és clar, acompanyat de la seva gossa, rep una trucada de la Mútua, un número que coneixia bé: "L'última vegada que m'havia trucat el doctor, dies abans, havia estat per dir-me que una prova havia anat malament"; el cor li anava a mil. Però la por inicial s'esvaïa ràpidament, i les millors notícies es confirmaven: estava net, curat: "És una barreja d'emocions, plores, rius, perds el control", fins i tot li va demanar si podia supervisar que efectivament fossin els seus resultats: "L'alleujament era tan gran que no m'ho acabava de creure". Una última analítica el 21 de desembre reafirmaven el pronòstic.
 

Després de tres anys al Junior de Sant Cugat, Pérez va tornar l'estiu passat al seu club de sempre, l'Egara. Foto: Adrià Costa


En aquell moment, en un atac d'optimisme, ja pensa a tornar: "Em veia jugant les dues últimes jornades, dos minuts amb el partit decidit". La bona dinàmica de l'equip, ocupant les primeres posicions de la Lliga i guanyant la Copa del Rei a València a mitjans de desembre, "el feien tenir ganes boges de tornar". Els seus companys li van dedicar el títol, i en forma de samarreta amb el seu número 16, va estar present a totes les celebracions. Assegura, amb orgull, "que són una pinya" i explica com el 14 de desembre, sortint d'una prova mèdica es va trobar amb una foto dels seus companys recordant-lo als vestidors després de guanyar la semifinal.

Els nervis del retorn

Poc s'esperava Albert Pérez tornar a debutar quan ho va fer. Al gener segueix amb un estricte però cautelós pla d'entrenament a 15 dies vista. Afirma que "es veia fort, que seguia bé", i sense entrebancs, el 20 de febrer entra a la convocatòria del 20 de febrer, a casa, contra el Giner de los Ríos valencià. Dues setmanes abans havia començat a entrenar plenament amb els companys i la mateixa setmana, havia tornat a fer-ho amb la selecció.

Es troba a la banqueta de rebot, "per un cúmul de circumstàncies", tal com detalla. Un els porters no va poder-hi anar per motius laborals, i estar convocat, per a ell, suposava un "privilegi". Amb 5-1 al marcador, quan faltaven deu minuts pel final i per sorpresa, l'entrenador el mana escalfar. En aquell moment "tot són nervis", però quan entra al camp "tot estava com ho havia deixat". En un emotiu debut, en presència de familiars i amics, tornava a trepitjar el camp en el moment en què les millors previsions del juny preveien el final de la quimioteràpia.

Un cop curat i ja en plena dinàmica de l'equip, amb qui entrena quatre dies per setmana, Pérez ja es considera "un més" i es marca com a objectiu "aconseguir jugar al ritme habitual". En tercera posició a la lliga, confia guanyar el campionat regular, ja que, amb el que ha viscut, creu que seria "molt bonic". A llarg termini, es proposa "jugar fins que el cos digui prou". Jugador d'hoquei des dels cinc anys i porter des dels onze, no té cap intenció de penjar l'estic.
 

Amb l'equip tercer a la Lliga, Pérez reconeix que guanyar el camìonat "seria molt bonic". Foto: Adrià Costa


Pel que fa als Jocs Olímpics, considera que "sent realista" no està preparat, però afegeix amb un somriure d'orella a orella que: "Jo ja he guanyat la meva medalla olímpica particular". Sobre tornar a la selecció, amb la que va ser campió d'Europa anys enrere, explica content que "l'staff li dóna confiança i l'esperen". En l'àmbit professional, és graduat en Psicologia i fa les pràctiques d'un màster de Direcció i Gestió de Recursos Humans a la UOC en una empresa de consultoria a Sabadell. Uns estudis que va mantenir durant la lluita contra el limfoma.

Una experiència que li ha reafirmat uns valors inculcats per la família i l'esport

Preguntat sobre què ha après de l'episodi que li ha tocat viure, el porter de l'Egara creu que superar un càncer "l'ha reafirmat uns valors que compartia, però que no tenia tant en compte". Són, com detalla, els del sacrifici, la perseverança, l'ambició, i el positivisme. Actituds que li havien transmès la família i l'esport, la seva major afició, i que ara ha "comprovat que són els correctes".

En el seu cas, defineix com a "clau" la pràctica esportiva, que va ser la seva estratègia per evadir-se. En aquest sentit, creu que en experiències "difícil i dura" com aquesta, "és important tenir aficions i sentir el suport dels amics i la família per mantenir el positivisme".

 

Participació