14
de maig
del
2021
Actualitzat
a les
18:56h
Són cinc, set, a vegades 12. Tots senegalesos, musulmans i d'edats compreses entre els 19 i els 31 anys. Viuen, sobreviuen, en un pis ocupat al barri de Sant Pere de Terrassa des de fa sis anys. "Acollim els germans que ens trobem al carrer o arriben sense res", expliquen. Són principalment de Dakar, però també n'hi ha de zones agrícoles. Tot i això, tenen una llengua comuna, el wòlof. A falta de família, entre compatriotes es fan escalf, i l'ambient a la casa, és visiblement bo: "Som com germans".
La cerca d'oportunitats els ha portat a tots a Terrassa: alguns van arribar-hi fa més de 15 anys, en plena adolescència, i d'altres s'han anat incorporant. Altres van marxar i no hi han tornat més. L'últim en arribar és en Muhammad, el més jove, que va entrar-hi fa un any i mig. Estudia el curs d'integració a l'IES Santa Eulàlia, i amb un bon català explica que juga a futbol al Bonaire. No té mòbil ni ordinador, però s'ha fet soci de la biblioteca per avançar "com pot" en els estudis. La resta, entre riures, reconeixen que és el consentit de la casa.
El pis és un batibull d'entrades i sortides, i així, asseguren, ha estat des de l'inici. Venen malians, gambians, i altres "germans africans". Passen a saludar, venen una estona a la nit, o si no tenen on dormir, també es poden quedar. El pis té tres habitacions, i amb els matalassos i el sofà del menjador que culmina el passadís, hi poden arribar a dormir 12 o 15 persones. Tothom hi és benvingut, insisteixen. La immensa terrassa la comparen amb un pulmó, sobretot els dies de més calor, i també durant el confinament més estricte. Aleshores costava que arribés menjar. Així ho explica un d'ells mentre endrapa l'arròs que va quedar del sopar d'ahir. Ell és l'únic musulmà no practicant.
Tot està ben ordenat. Els habitants "fixos", que actualment són set, es reparteixen les tasques: "Ningú té una tasca assignada, però tothom col·labora. Si neteges no cuines, i si cuines, no neteges". També es divideixen a l'hora de rentar plats i posar ordre. La resta del dia, veuen la televisió, busquen feina, juguen al parxís o baixen al parc del Nord a escoltar música. La seva major afició és el futbol, i en això, sí que hi ha divisió: o Barça o Madrid. Els àpats, que actualment és un al dia pel Ramadà, els fan tots junts. La majoria té mòbil, i si tenen saldo, parlen amb la família i amics.
Als armaris de la cuina i el menjador hi ha queviures: hi predominen els llegums i l'arròs. El pollastre que va sobrar del dia abans reposa al marbre, perquè de nevera no n'hi ha. El cuinaran aquesta nit abans que es faci malbé. Les paelles i les olles són grans, i amb aigua de la font, "cuinen de tot". El menjar l'aconsegueixen per diverses vies: a vegades es troben productes de primera necessitat que els veïns els hi deixen a l'entrada, un grup de dones els prepara cistelles i si no, l'Ibrahim, que treballa per un paradista de mercat per tota la comarca, passa pel supermercat després d'una jornada amb què, assegura, guanya entre 10 i 20 euros. Actualment és l'únic del pis que treballa, però tots busquen feina. Que els truquin, ja és una altra cosa.
Cinc d'ells es troben empadronats, però només dos d'ells tenen permís de residència. A l'hora de trobar feina, diuen, les forces s'igualen i les solucions no arriben. Amb una feina estable -ara recullen ferralla per vuit cèntims el quilo o fan de temporers- es veurien capaços de pagar un pis humil, amb un lloguer social. Ràpidament, comencen a imaginar-se en un habitatge amb subministraments, i en pocs segons, les habitacions del pis que no tenen ja estan totes assignades. En Mamadou té la situació regulada, però tampoc troba feina. Amb un català gairebé perfecte després de 16 anys a la ciutat, reconeix que "sí tingués un sou no viuria aquí", però passaria sempre a saludar, si encara hi visqués algú.
Els que no tenen la situació administrativa regulada manifesten la seva frustració contra un sistema que, diuen, els escup: "Si no tens feina no tens papers, i si no tens papers, no tens feina". És aquest cercle el que els fa ocupar, ja que diuen, "el carrer no és bo". En Gabriel, un dels que es troba en aquesta situació, es lamenta: "No som animals, de veritat hem nascut per patir així?". Amb una mescla de català i castellà expliquen que "només" volen una vida digna, amb un sou i un habitatge en condicions. Ganes no els n'hi falten. I recorden: "No som lladres ni delinqüents".
La predisposició és la seva millor arma, i més que immigrants, es consideren "integrants": "Ens interessa la vostra llengua, la vostra cultura i tenir un futur". La majoria té l'educació secundària, i altres no van trepitjar una escola fins que van fer el curs d'integració només arribar a Terrassa. Aquests estudis, que els suma punts per aconseguir l'arrelament i així, una documentació necessària per regularitzar la seva situació en tots els àmbits, els han cursat tots els presents.
Per ara es conformen amb el que tenen: la llum està punxada. Un noi marroquí que ocupava l'estança va muntar tota la instal·lació elèctrica. És per això que els cables pengen de les estances, i a la cuina, adverteixen del perill de tocar-los. Les canonades, en canvi, se les va endur. Per això, d'aigua corrent no n'hi ha, però es netegen amb garrafes plenes d'aigua de la font. I el mateix a l'hora de cuinar, netejar plats i la roba o passar el pal de fregar.
El pis se'l van trobar insalubre, i molt brut, "amb molta feina per fer". Asseguren que hi vivien drogoaddictes, però ara, la situació ha canviat i està com una patena. Un d'ells, que es troba mirant la televisió a l'habitació, considera que l'han convertit en un lloc "acollidor" on, tot i les dificultats "estan bé, passant els dies". A peu de carrer no hi tenen pany, però a la porta tanquen per dins, només a la nit. De dia, "sempre hi ha gent".
L'ajuda dels veïns, clau
La Judit i la Montse, membres de l'entitat Unitat contra el Feixisme i el Racisme i també del grup de dones que els proporciona productes bàsics, acompanyen LaTorre durant la visita al pis. La connexió amb ells és total: es troben sovint, i el que va començar com apadrinament i assessorament ha finalitzat en una relació personal.
Asseguren que a Terrassa "perds el compte" de la xifra de pisos en situacions similars, sobretot a Ca n'Anglada, però també a Can Palet i al Segle XX. En els pitjors casos habiten en fàbriques, i fins i tot, en trasters. Per això es pregunten: "Si hi ha pisos buits, per què aquests nois han de viure així?". Expliquen que "cacen els casos al vol", i quan en tenen constància, intenten fer-ne un seguiment a través d'un contacte directe, proper, amb aquestes persones.
Consideren que els emigrants solen ser gent "molt oberta amb qui és fàcil connectar". Per això, moltes vegades coneixen aquestes persones al carrer o al transport públic, on un simple "com estàs?" o "on vas?" pot acabar en una llarga conversació en què es fa palesa la seva indignació per uns somnis que no es materialitzen.
Recentment, celebren, han aconseguit que una coneguda cadena de supermercats alemanya els proporcioni camions plens d'aliments que ja no serveixen per a la venda. Es troben a l'espera que l'Ajuntament els cedeixi un local que s'utilitzarà de magatzem i que a més, té dutxes. Per ara, en una iniciativa espontània sorgida aquest 2021, recullen aliments cada 15 dies amb la col·laboració de botigues de barris.
Un dia a dia allunyat de la delinqüència, però amb la policia a prop
La relació dels nois amb la policia és difícil d'explicar. Tot i que la Policia Municipal té constància que habiten el pis, no els ha posat massa problemes tot i que diuen, hi han irromput "algun cop", sobretot després de trucades dels veïns per soroll, sense que hi hagi hagut tensió. Ni existeix denúncia ni queixes per part del propietari, del qual no en saben massa res.
Al carrer, creuen que tot és diferent. Tot i que reiteren que "fugen de cometre qualsevol delicte", denuncien identificacions aleatòries "basades" en el seu color de pell, i per això senten desconfiança pels agents, i també pel personal del transport públic, els quals, apunten "a vegades es creuen policies". Per això, consideren que el racisme està "molt viu" a peu de carrer, i creuen que està arrelat entre institucions i ciutadania. Un d'ells recorda com una vegada, un revisor li va demanar el NIE per entrar.
L'última disputa va ser pocs dies enrere, quan seien en un banc del parc del Nord. En un escorcoll van trobar un porro a un d'ells, i els van acusar de tràfic de drogues en atribuir-los la tinença d'una caixa amb marihuana que estava amagada a uns metres de distància. En Mamadou, que hi era aquell dia, sentencia: "No m'agrada la policia".
Tot seguit commemora altres temps: orgullós, recorda com va sortir a la premsa local el 2010, quan vivia amb el seu pare -ara al Senegal- i treballava de cambrer al Centre. Fins i tot, el va rebre Pere Navarro. Tothom el va conèixer com un heroi, després de placar dos homes que atracaven un establiment amb un ganivet. Llueix una ferida al braç, fruit de l'incident, i la mostra: "M'identifico molt amb aquesta acció".
El menjador és ple, i alguns reposen a la terrassa. Mantenint l'hospitalitat des del primer moment, acompanyen els visitants a la sortida i després de fortes abraçades, tanquen la porta agraïts. Així, la porta del seu refugi es tanca, però esperen que se n'obrin de noves en un sistema que té deures per fer. Ells no es rendeixen i es prometen seguir lluitant per una vida digna que fa anys que busquen.
La cerca d'oportunitats els ha portat a tots a Terrassa: alguns van arribar-hi fa més de 15 anys, en plena adolescència, i d'altres s'han anat incorporant. Altres van marxar i no hi han tornat més. L'últim en arribar és en Muhammad, el més jove, que va entrar-hi fa un any i mig. Estudia el curs d'integració a l'IES Santa Eulàlia, i amb un bon català explica que juga a futbol al Bonaire. No té mòbil ni ordinador, però s'ha fet soci de la biblioteca per avançar "com pot" en els estudis. La resta, entre riures, reconeixen que és el consentit de la casa.
El pis és un batibull d'entrades i sortides, i així, asseguren, ha estat des de l'inici. Venen malians, gambians, i altres "germans africans". Passen a saludar, venen una estona a la nit, o si no tenen on dormir, també es poden quedar. El pis té tres habitacions, i amb els matalassos i el sofà del menjador que culmina el passadís, hi poden arribar a dormir 12 o 15 persones. Tothom hi és benvingut, insisteixen. La immensa terrassa la comparen amb un pulmó, sobretot els dies de més calor, i també durant el confinament més estricte. Aleshores costava que arribés menjar. Així ho explica un d'ells mentre endrapa l'arròs que va quedar del sopar d'ahir. Ell és l'únic musulmà no practicant.
Tot està ben ordenat. Els habitants "fixos", que actualment són set, es reparteixen les tasques: "Ningú té una tasca assignada, però tothom col·labora. Si neteges no cuines, i si cuines, no neteges". També es divideixen a l'hora de rentar plats i posar ordre. La resta del dia, veuen la televisió, busquen feina, juguen al parxís o baixen al parc del Nord a escoltar música. La seva major afició és el futbol, i en això, sí que hi ha divisió: o Barça o Madrid. Els àpats, que actualment és un al dia pel Ramadà, els fan tots junts. La majoria té mòbil, i si tenen saldo, parlen amb la família i amics.
Als armaris de la cuina i el menjador hi ha queviures: hi predominen els llegums i l'arròs. El pollastre que va sobrar del dia abans reposa al marbre, perquè de nevera no n'hi ha. El cuinaran aquesta nit abans que es faci malbé. Les paelles i les olles són grans, i amb aigua de la font, "cuinen de tot". El menjar l'aconsegueixen per diverses vies: a vegades es troben productes de primera necessitat que els veïns els hi deixen a l'entrada, un grup de dones els prepara cistelles i si no, l'Ibrahim, que treballa per un paradista de mercat per tota la comarca, passa pel supermercat després d'una jornada amb què, assegura, guanya entre 10 i 20 euros. Actualment és l'únic del pis que treballa, però tots busquen feina. Que els truquin, ja és una altra cosa.
Cinc d'ells es troben empadronats, però només dos d'ells tenen permís de residència. A l'hora de trobar feina, diuen, les forces s'igualen i les solucions no arriben. Amb una feina estable -ara recullen ferralla per vuit cèntims el quilo o fan de temporers- es veurien capaços de pagar un pis humil, amb un lloguer social. Ràpidament, comencen a imaginar-se en un habitatge amb subministraments, i en pocs segons, les habitacions del pis que no tenen ja estan totes assignades. En Mamadou té la situació regulada, però tampoc troba feina. Amb un català gairebé perfecte després de 16 anys a la ciutat, reconeix que "sí tingués un sou no viuria aquí", però passaria sempre a saludar, si encara hi visqués algú.
Els que no tenen la situació administrativa regulada manifesten la seva frustració contra un sistema que, diuen, els escup: "Si no tens feina no tens papers, i si no tens papers, no tens feina". És aquest cercle el que els fa ocupar, ja que diuen, "el carrer no és bo". En Gabriel, un dels que es troba en aquesta situació, es lamenta: "No som animals, de veritat hem nascut per patir així?". Amb una mescla de català i castellà expliquen que "només" volen una vida digna, amb un sou i un habitatge en condicions. Ganes no els n'hi falten. I recorden: "No som lladres ni delinqüents".
La predisposició és la seva millor arma, i més que immigrants, es consideren "integrants": "Ens interessa la vostra llengua, la vostra cultura i tenir un futur". La majoria té l'educació secundària, i altres no van trepitjar una escola fins que van fer el curs d'integració només arribar a Terrassa. Aquests estudis, que els suma punts per aconseguir l'arrelament i així, una documentació necessària per regularitzar la seva situació en tots els àmbits, els han cursat tots els presents.
Per ara es conformen amb el que tenen: la llum està punxada. Un noi marroquí que ocupava l'estança va muntar tota la instal·lació elèctrica. És per això que els cables pengen de les estances, i a la cuina, adverteixen del perill de tocar-los. Les canonades, en canvi, se les va endur. Per això, d'aigua corrent no n'hi ha, però es netegen amb garrafes plenes d'aigua de la font. I el mateix a l'hora de cuinar, netejar plats i la roba o passar el pal de fregar.
El pis se'l van trobar insalubre, i molt brut, "amb molta feina per fer". Asseguren que hi vivien drogoaddictes, però ara, la situació ha canviat i està com una patena. Un d'ells, que es troba mirant la televisió a l'habitació, considera que l'han convertit en un lloc "acollidor" on, tot i les dificultats "estan bé, passant els dies". A peu de carrer no hi tenen pany, però a la porta tanquen per dins, només a la nit. De dia, "sempre hi ha gent".
L'ajuda dels veïns, clau
La Judit i la Montse, membres de l'entitat Unitat contra el Feixisme i el Racisme i també del grup de dones que els proporciona productes bàsics, acompanyen LaTorre durant la visita al pis. La connexió amb ells és total: es troben sovint, i el que va començar com apadrinament i assessorament ha finalitzat en una relació personal.
Asseguren que a Terrassa "perds el compte" de la xifra de pisos en situacions similars, sobretot a Ca n'Anglada, però també a Can Palet i al Segle XX. En els pitjors casos habiten en fàbriques, i fins i tot, en trasters. Per això es pregunten: "Si hi ha pisos buits, per què aquests nois han de viure així?". Expliquen que "cacen els casos al vol", i quan en tenen constància, intenten fer-ne un seguiment a través d'un contacte directe, proper, amb aquestes persones.
La Judit i la Montse conversen amb en Mamadou a la porta de la casa. Foto: Adrià Costa
Consideren que els emigrants solen ser gent "molt oberta amb qui és fàcil connectar". Per això, moltes vegades coneixen aquestes persones al carrer o al transport públic, on un simple "com estàs?" o "on vas?" pot acabar en una llarga conversació en què es fa palesa la seva indignació per uns somnis que no es materialitzen.
Recentment, celebren, han aconseguit que una coneguda cadena de supermercats alemanya els proporcioni camions plens d'aliments que ja no serveixen per a la venda. Es troben a l'espera que l'Ajuntament els cedeixi un local que s'utilitzarà de magatzem i que a més, té dutxes. Per ara, en una iniciativa espontània sorgida aquest 2021, recullen aliments cada 15 dies amb la col·laboració de botigues de barris.
Un dia a dia allunyat de la delinqüència, però amb la policia a prop
La relació dels nois amb la policia és difícil d'explicar. Tot i que la Policia Municipal té constància que habiten el pis, no els ha posat massa problemes tot i que diuen, hi han irromput "algun cop", sobretot després de trucades dels veïns per soroll, sense que hi hagi hagut tensió. Ni existeix denúncia ni queixes per part del propietari, del qual no en saben massa res.
Al carrer, creuen que tot és diferent. Tot i que reiteren que "fugen de cometre qualsevol delicte", denuncien identificacions aleatòries "basades" en el seu color de pell, i per això senten desconfiança pels agents, i també pel personal del transport públic, els quals, apunten "a vegades es creuen policies". Per això, consideren que el racisme està "molt viu" a peu de carrer, i creuen que està arrelat entre institucions i ciutadania. Un d'ells recorda com una vegada, un revisor li va demanar el NIE per entrar.
L'última disputa va ser pocs dies enrere, quan seien en un banc del parc del Nord. En un escorcoll van trobar un porro a un d'ells, i els van acusar de tràfic de drogues en atribuir-los la tinença d'una caixa amb marihuana que estava amagada a uns metres de distància. En Mamadou, que hi era aquell dia, sentencia: "No m'agrada la policia".
Tot seguit commemora altres temps: orgullós, recorda com va sortir a la premsa local el 2010, quan vivia amb el seu pare -ara al Senegal- i treballava de cambrer al Centre. Fins i tot, el va rebre Pere Navarro. Tothom el va conèixer com un heroi, després de placar dos homes que atracaven un establiment amb un ganivet. Llueix una ferida al braç, fruit de l'incident, i la mostra: "M'identifico molt amb aquesta acció".
El menjador és ple, i alguns reposen a la terrassa. Mantenint l'hospitalitat des del primer moment, acompanyen els visitants a la sortida i després de fortes abraçades, tanquen la porta agraïts. Així, la porta del seu refugi es tanca, però esperen que se n'obrin de noves en un sistema que té deures per fer. Ells no es rendeixen i es prometen seguir lluitant per una vida digna que fa anys que busquen.