16
d'octubre
del
2020
Actualitzat
a les
16:42h
Mariona Peralta (Terrassa, 1994) és linier i dona en un esport masculinitzat com el futbol. Va començar a xiular per casualitat, el 2013, i ara és una de les col·legiades més ben situades en el panorama estatal. En una temporada marcada per la pandèmia, afronta la seva tercera a la Segona Divisió B masculina i la quarta a la Primera Divisió Femenina després d'arbitrar al Barça de Messi en un amistós contra el Girona aquest mes de setembre.
Abans va arbitrar dos anys com a àrbitra principal a futbol base. El 2015, coincidint amb el seu ascens a Primera Catalana va decantar-se per córrer la banda, i després d'una temporada a Tercera Divisió, la temporada 2018 ascendia al tercer esglaó del futbol masculí. Abans, el 2017, ja havia debutat a la màxima competició noies.
Ara, explica, es passa set de cada vuit caps de setmana lluny de casa, arbitrant fora de Catalunya -les competicions professionals no s'aturen tot i la pandèmia-, i així ho seguirà fent per aconseguir el seu objectiu actual: assolir també la Primera Divisió de futbol masculina i arbitrar en partits internacionals. De moment va pel bon camí: en les seves dues primeres temporades a Segona B ha estat entre les poques seleccionades per ascendir fins a la categoria de plata.
- Com influeix el fet d'arbitrar un partit sense públic? S'agraeix especialment en el cas dels liniers?
Es donen situacions realment curioses: et sents molt més a prop dels jugadors, escoltes totes les converses. Això et fa canviar el to, ja que normalment parlem molt fort, i si ho fas ara, et sents observada. Al cap i a la fi, es troba molt a faltar el rebombori del públic, ja que aporta un ambient indescriptible que et posa en tensió i t'exigeix concentrar-te al doble.
- Prefereix fer de linier? Per què?
Tot i que no em desagrada fer d'àrbitra principal, prefereixo córrer la banda, i sobretot, tenir contacte amb la banqueta. No és una funció amb menys responsabilitats: exigeix molta concentració i bona forma física. Fins al 2015 també vaig fer d'àrbitra principal, però aleshores vaig decantar-me perquè notava que imposava poc als i a les jugadores amb la meva estatura (riu).
- Com va entrar al món de l'arbitratge?
- Hi vaig entrar de rebot, per casualitat. Jo jugava a futbol a l'Escola de Futbol Bonaire, i més tard al Sabadell. M'encanta aquest esport, i el 2013 vaig acompanyar una amiga, sense voluntat d'inscriure-m'hi, a un curs d'arbitratge. Em va picar la curiositat, i poques setmanes després, al setembre del mateix any, em vaig decidir i vaig començar a arbitrar categories inferiors. Durant un any i mig vaig compaginar el futbol i l'arbitratge, però quan vaig pujar a Primera Catalana em van obligar a escollir. Ara la meva amiga segueix arbitrant escoles, i jo arbitro per tot el país (riu).
- S'hi dedica professionalment? Si no, somnia en fer-ho més endavant?
- Malgrat que arbitro a la primera divisió femenina i a la tercera masculina, ho he de compaginar, ja que no dóna per viure. He estudiat Fisioteràpia i Ciències de l'Activitat Física i l'Esport (CAFE), i actualment sóc coordinadora en un club d'atletisme.
En el cas que assolís la Segona Divisió ja sí que t'hi pots dedicar professionalment, pel que actualment és el meu objectiu. Al final de les dues temporades a Segona B he estat seleccionada per fer les proves per ascendir i me n'he quedat a les portes, pel que intentaré mantenir un bon nivell per arribar-hi. Somio en ser professional i acabar participant en competicions europees i mundials.
- Creu que l'arbitratge està masculinitzat? Per què?
- El futbol sempre ha estat un esport d'homes, però a poc a poc hi ha més noies que juguen i hi arbitren. S'ha d'inculcar des que són ben petites, i crec que s'està creant una base sòlida. Hem de deixar de banda la idea que hi ha esports per noies i esports per a nois, i crec que ens trobem en el camí correcte. En el cas de l'arbitratge passa el mateix: és completament vocacional, i hi ha persones vàlides i no vàlides sense importar el seu sexe.
- Qui són o han estat les seves referents?
- És molt trist, però no he tingut referents en l'arbitratge; aquesta figura no ha existit per mi. En aquest context, no els he trobat a faltar: he anat pel meu compte i he mirat per mi. Una mentora hauria tingut un impacte molt positiu en la meva carrera, però sense aquesta figura, estic encara més orgullosa d'haver-me obert camí fins on sóc ara.
- En tan sols un any va ascendir dues categories, quina és ara la seva meta; la veurem a Primera Divisió aviat?
- Seria un gran orgull protagonitzar una victòria com aquesta per a l'arbitratge femení català. Tot just el 2019, Guadalupe Porras es va convertir en la primera assistent a participar-hi, pel que va ser un gran pas per a les que venim darrere. Tot i això, estic dues divisions per sota, i tot i que és la meva meta, estic centrada a millorar I seguir aprenent. Ella va arribar a Segona Divisió després de vuit temporades a Segona B, i jo tot just en porto dues.
- Ja va arbitrar al primer equip del Barça en un partit amistós, com va ser l'experiència?
- Va ser un somni per a tota la vida, una experiència que explicaré quan sigui més gran. Quan comences en aquest món mai t'imagines que això arribi a passar algun dia, i quan t'hi trobes, l'orgull que sents és brutal. Trobar-me cara a cara amb algun dels millors jugadors del món és un premi, i em motiva a seguir.
- Hi ha alguna diferència entre arbitrar homes i dones?
- No considero que cap sigui millor que l'altre, però sí que hi ha aspectes diferencials. Els nois juguen amb més intensitat i entren més forts, pel que hi ha més interrupcions. En canvi els partits de noies són més canviants i les jugadores fan jugades inesperades, pel que has d'estar doblement concentrada. L'exigència, en qualsevol cas, és màxima.
- Creu que els jugadors i jugadores canvien d'actitud en funció de si els col·legiats són home o dona?
- Quan estan nerviosos o nervioses, és clar que qualsevol canvia el to de veu, però mai m'he sentit violentada o inferior a un jugador o jugadora. Clar que és important fer-te valer i imposar-te, però fins ara no he vist cap jugador incòmode en el tracte amb mi, fet que considero un bon senyal, ja que demostra la normalització de les dones en l'arbitratge.
Abans va arbitrar dos anys com a àrbitra principal a futbol base. El 2015, coincidint amb el seu ascens a Primera Catalana va decantar-se per córrer la banda, i després d'una temporada a Tercera Divisió, la temporada 2018 ascendia al tercer esglaó del futbol masculí. Abans, el 2017, ja havia debutat a la màxima competició noies.
Ara, explica, es passa set de cada vuit caps de setmana lluny de casa, arbitrant fora de Catalunya -les competicions professionals no s'aturen tot i la pandèmia-, i així ho seguirà fent per aconseguir el seu objectiu actual: assolir també la Primera Divisió de futbol masculina i arbitrar en partits internacionals. De moment va pel bon camí: en les seves dues primeres temporades a Segona B ha estat entre les poques seleccionades per ascendir fins a la categoria de plata.
- Com influeix el fet d'arbitrar un partit sense públic? S'agraeix especialment en el cas dels liniers?
Es donen situacions realment curioses: et sents molt més a prop dels jugadors, escoltes totes les converses. Això et fa canviar el to, ja que normalment parlem molt fort, i si ho fas ara, et sents observada. Al cap i a la fi, es troba molt a faltar el rebombori del públic, ja que aporta un ambient indescriptible que et posa en tensió i t'exigeix concentrar-te al doble.
- Prefereix fer de linier? Per què?
Tot i que no em desagrada fer d'àrbitra principal, prefereixo córrer la banda, i sobretot, tenir contacte amb la banqueta. No és una funció amb menys responsabilitats: exigeix molta concentració i bona forma física. Fins al 2015 també vaig fer d'àrbitra principal, però aleshores vaig decantar-me perquè notava que imposava poc als i a les jugadores amb la meva estatura (riu).
- Com va entrar al món de l'arbitratge?
- Hi vaig entrar de rebot, per casualitat. Jo jugava a futbol a l'Escola de Futbol Bonaire, i més tard al Sabadell. M'encanta aquest esport, i el 2013 vaig acompanyar una amiga, sense voluntat d'inscriure-m'hi, a un curs d'arbitratge. Em va picar la curiositat, i poques setmanes després, al setembre del mateix any, em vaig decidir i vaig començar a arbitrar categories inferiors. Durant un any i mig vaig compaginar el futbol i l'arbitratge, però quan vaig pujar a Primera Catalana em van obligar a escollir. Ara la meva amiga segueix arbitrant escoles, i jo arbitro per tot el país (riu).
"Tot i que no em desagrada fer d'àrbitra principal, prefereixo córrer la banda, i sobretot, tenir contacte amb la banqueta. No és una funció amb menys responsabilitats: exigeix molta concentració i bona forma física"
- S'hi dedica professionalment? Si no, somnia en fer-ho més endavant?
- Malgrat que arbitro a la primera divisió femenina i a la tercera masculina, ho he de compaginar, ja que no dóna per viure. He estudiat Fisioteràpia i Ciències de l'Activitat Física i l'Esport (CAFE), i actualment sóc coordinadora en un club d'atletisme.
En el cas que assolís la Segona Divisió ja sí que t'hi pots dedicar professionalment, pel que actualment és el meu objectiu. Al final de les dues temporades a Segona B he estat seleccionada per fer les proves per ascendir i me n'he quedat a les portes, pel que intentaré mantenir un bon nivell per arribar-hi. Somio en ser professional i acabar participant en competicions europees i mundials.
"És molt trist, però no he tingut referents: sense aquesta figura estic encara més orgullosa d'haver-me obert camí fins on sóc ara"
- Creu que l'arbitratge està masculinitzat? Per què?
- El futbol sempre ha estat un esport d'homes, però a poc a poc hi ha més noies que juguen i hi arbitren. S'ha d'inculcar des que són ben petites, i crec que s'està creant una base sòlida. Hem de deixar de banda la idea que hi ha esports per noies i esports per a nois, i crec que ens trobem en el camí correcte. En el cas de l'arbitratge passa el mateix: és completament vocacional, i hi ha persones vàlides i no vàlides sense importar el seu sexe.
- Qui són o han estat les seves referents?
- És molt trist, però no he tingut referents en l'arbitratge; aquesta figura no ha existit per mi. En aquest context, no els he trobat a faltar: he anat pel meu compte i he mirat per mi. Una mentora hauria tingut un impacte molt positiu en la meva carrera, però sense aquesta figura, estic encara més orgullosa d'haver-me obert camí fins on sóc ara.
Peralta fent de linier durant un partit a l'Stadium Gal d'Irún (Pais Basc). Foto: FCF
- En tan sols un any va ascendir dues categories, quina és ara la seva meta; la veurem a Primera Divisió aviat?
- Seria un gran orgull protagonitzar una victòria com aquesta per a l'arbitratge femení català. Tot just el 2019, Guadalupe Porras es va convertir en la primera assistent a participar-hi, pel que va ser un gran pas per a les que venim darrere. Tot i això, estic dues divisions per sota, i tot i que és la meva meta, estic centrada a millorar I seguir aprenent. Ella va arribar a Segona Divisió després de vuit temporades a Segona B, i jo tot just en porto dues.
- Ja va arbitrar al primer equip del Barça en un partit amistós, com va ser l'experiència?
- Va ser un somni per a tota la vida, una experiència que explicaré quan sigui més gran. Quan comences en aquest món mai t'imagines que això arribi a passar algun dia, i quan t'hi trobes, l'orgull que sents és brutal. Trobar-me cara a cara amb algun dels millors jugadors del món és un premi, i em motiva a seguir.
"Quan estan nerviosos, és clar que qualsevol canvia el to de veu, però mai m'he sentit violentada o inferior a un jugador"
- Hi ha alguna diferència entre arbitrar homes i dones?
- No considero que cap sigui millor que l'altre, però sí que hi ha aspectes diferencials. Els nois juguen amb més intensitat i entren més forts, pel que hi ha més interrupcions. En canvi els partits de noies són més canviants i les jugadores fan jugades inesperades, pel que has d'estar doblement concentrada. L'exigència, en qualsevol cas, és màxima.
- Creu que els jugadors i jugadores canvien d'actitud en funció de si els col·legiats són home o dona?
- Quan estan nerviosos o nervioses, és clar que qualsevol canvia el to de veu, però mai m'he sentit violentada o inferior a un jugador o jugadora. Clar que és important fer-te valer i imposar-te, però fins ara no he vist cap jugador incòmode en el tracte amb mi, fet que considero un bon senyal, ja que demostra la normalització de les dones en l'arbitratge.