30
de setembre
del
2019
Actualitzat
el
01
d'octubre
a les
12:37h
El musical "Bruna" de Mar Puig i Mateu Peramiquel ha tornat aquest cap de setmana al Casal
Cultural d'Ullastrell, després d'haver-s'hi estrenat a l'abril i haver estat representat en diferents indrets del país durant l'estiu.
"Bruna", un descobriment inesperat, una petita meravella que s'emmarca en un context molt quotidià i que, potser per això, arriba a tothom, ja que, d'una manera o altra, a tots ens toca de prop: una àvia amb Alzheimer, una mare sola que treballa i pateix perquè no pot amb tot, i una nena que li demana, perquè la necessita, més atenció. I dins d'aquest marc, una història d'amistat, un passat de la seva àvia que ningú coneixia i que la protagonista descobreix arran d'un treball per a l'escola.
Sempre he sentit a dir que és més difícil fer riure que fer plorar. No sé si hi estic d'acord, però el que ningú em podrà negar és que, si una obra és capaç de remoure't els sentiments i sacsejar-te les emocions fins al punt de fer-te saltar les llàgrimes i esclafir també, en alguns moments, a riallades, ha de ser com a mínim remarcable. Però si, a més a més, això s'aconsegueix amb un repartiment amateur format majoritàriament per mainada d'entre set i catorze anys, aleshores m'atreviria a dir que ens trobem davant d'una creació extraordinària.
Extraordinària per la direcció de la Mar, que ha aconseguit que els infants no només interpretin el seu paper, sinó que en gaudeixin. Extraordinària per la música en directe i per la partitura del Mateu, a l'alçada de la de qualsevol musical del circuit professional. I extraordinàriament extraordinària per l'actuació de la Mariona Lleonart, la Bruna, una actriu d'onze anys que brilla al centre de l'espectacle, actuant i cantant, fins i tot, sobre patins.
"Bruna", una obra per a tots els públics que ens recorda als adults, com diu la lletra d'una deles cançons, "que ningú va néixer gran", i als més petits que, per exemple, anar a l'escola, aquesta necessitat tan òbvia com, moltes vegades, protestada, ha estat un luxe inabastable per a molts infants d'altres èpoques no pas tan llunyanes.
En definitiva, que si encara no heu tingut l'oportunitat de veure i viure "Bruna", buideu l'agenda i aprofiteu que durant el més d'octubre encara es passejarà per diferents escenaris de per aquí i de més enllà, perquè, com diu una de les cançons més aplaudides de l'espectacle, "és la veu que hauríem d'escoltar".
Cultural d'Ullastrell, després d'haver-s'hi estrenat a l'abril i haver estat representat en diferents indrets del país durant l'estiu.
"Bruna", un descobriment inesperat, una petita meravella que s'emmarca en un context molt quotidià i que, potser per això, arriba a tothom, ja que, d'una manera o altra, a tots ens toca de prop: una àvia amb Alzheimer, una mare sola que treballa i pateix perquè no pot amb tot, i una nena que li demana, perquè la necessita, més atenció. I dins d'aquest marc, una història d'amistat, un passat de la seva àvia que ningú coneixia i que la protagonista descobreix arran d'un treball per a l'escola.
Sempre he sentit a dir que és més difícil fer riure que fer plorar. No sé si hi estic d'acord, però el que ningú em podrà negar és que, si una obra és capaç de remoure't els sentiments i sacsejar-te les emocions fins al punt de fer-te saltar les llàgrimes i esclafir també, en alguns moments, a riallades, ha de ser com a mínim remarcable. Però si, a més a més, això s'aconsegueix amb un repartiment amateur format majoritàriament per mainada d'entre set i catorze anys, aleshores m'atreviria a dir que ens trobem davant d'una creació extraordinària.
Extraordinària per la direcció de la Mar, que ha aconseguit que els infants no només interpretin el seu paper, sinó que en gaudeixin. Extraordinària per la música en directe i per la partitura del Mateu, a l'alçada de la de qualsevol musical del circuit professional. I extraordinàriament extraordinària per l'actuació de la Mariona Lleonart, la Bruna, una actriu d'onze anys que brilla al centre de l'espectacle, actuant i cantant, fins i tot, sobre patins.
"Bruna", una obra per a tots els públics que ens recorda als adults, com diu la lletra d'una deles cançons, "que ningú va néixer gran", i als més petits que, per exemple, anar a l'escola, aquesta necessitat tan òbvia com, moltes vegades, protestada, ha estat un luxe inabastable per a molts infants d'altres èpoques no pas tan llunyanes.
En definitiva, que si encara no heu tingut l'oportunitat de veure i viure "Bruna", buideu l'agenda i aprofiteu que durant el més d'octubre encara es passejarà per diferents escenaris de per aquí i de més enllà, perquè, com diu una de les cançons més aplaudides de l'espectacle, "és la veu que hauríem d'escoltar".