entrevista

«En quatre dies vaig passar d'una vida al Perú a ser immigrant i demandant d'una sol·licitud d'asil per homofòbia»

Gabriel i la seva parella van fugir precipitadament de Lima després de reiterats atacs per ser homosexuals

per Albert Hernàndez, Sabadell, 6 de maig de 2019 a les 19:00 |
Mostra el seu carnet vermell que acredita la la sol·licitud d'asil | Albert Hernàndez
En el imaginari col·lectiu, un sol·licitant d'asil és el d'un refugiat que fuig de la guerra a Síria, però no és ben bé així. Els perfils són variats i els orígens diversos, més enllà d'aquest país d'Orient Mitjà, n'hi ha molts d'Amèrica Llatina. També els motius són múltiples, no tots estan vinculats a conflictes bèl·lics. Des de NacióSabadell posem nom i cognom a una de les moltes històries que s'amaguen rere uns números d'expedient i unes carpetes que s'acumulen a l'Oficina d'Estrangeria: Gabriel Morales (Lima, 1987) va abandonar la seva vida a Perú per la seva orientació sexual i amb la seva parella espera protecció internacional. Mentre no arriba aquesta resposta, viu a Terrassa i estudia a Sabadell.  

- Quan comença a sentir que per ser homosexual se sent discriminat o fins i tot amenaçat? 

 
- A principis de 2018 em van negar un ascens dins la meva feina. En un primer moment, vaig pensar que era simplement perquè no reunia suficients mèrits, però coneixia una noia que havia estat dins el procés i em va explicar que realment va ser per la meva homosexualitat. Aleshores, vaig decidir deixar la feina i em vaig embrancar en el meu propi negoci amb crochet. Gràcies a un projecte amb dones que cusen dins la presó adquireixo certa notorietat, però per ser un home que teixeix, no per ser un home homosexual que teixeix. Aparec a la ràdio i a diaris del meu país.
 
De la mateixa manera que em va suposar més clients, també més exposició pública i em van començar a atacar. A més, en una entrevista a Radio Comas, una emissora molt popular de Lima, vaig donar el meu punt de vista sobre que els nens haurien de provar coses diferents, però sense connotacions sexuals. Per exemple, comentava que si un nen tenia dots de ballarí, se'l deixés explorar aquest món o si una nena li agradava el bàsquet, també. A partir d’aquí van créixer els atacs.


- Ho denuncia a la policia?
 
- No, perquè no tenia sentit. No et fan cas. Vaig canviar el número de telèfon un parell de vegades, però els homes gais llatinoamericans tenim una mena d’armadura davant d’aquests atacs, sempre i quan no hi hagi violència. Fins i tot, em vaig plantejar deixar la feina i el projecte, amb el qual generava ocupació a la presó. Vaig caure en una depressió i la gota que va fer vessar el got va ser un dia que, amb la meva parella, vam anar al cinema. Quan vam sortir de la sala i anàvem a buscar el cotxe, la imatge va ser devastadora. El vehicle estava destrossat i ens havien escrit: “Muérete maricón de mierda”. I això que era al Districte de Miraflores, una zona oberta, tolerant, i turística de la capital.
 
- Qui sospita que hi havia darrere de tots aquests actes que diu?
 
- Eren diverses persones, però mai es van identificar. Sospito qui pot ser, però no ho sé del cert. Actualment, a Perú hi ha un moviment molt potent d’ideologia de gènere que s’anomena Con mis hijos no te metas.

- Com planegen la marxa del país?  

- Si t'haig de ser honest, va ser una decisió extrema i presa en calent. Des del moment que passa l'episodi del cotxe i fins que marxem passen quatre dies. Quan arribem a Madrid, t’haig de confessar que sí ens vam penedir. Vam deixar un pis, que era de lloguer; dos gats; un vehicle, rebentat, però que era un cotxe; mobiliari i d’altres pertinences. Però tenia por, ja sabien quin era el meu cotxe, on em movia... Havia d’esperar a que acabés en un hospital? O potser alguna cosa pitjor?

- I la família? Els amics? 

- La família i la majoria dels amics s’assabenten quan feia quatre mesos que érem a Espanya. No buscava l’asil, no esperava un atac per demanar-lo, estava bé al meu país, tenia un negoci, el meu company tampoc volia marxar. Però no volia tenir por, volia anar a un lloc on pogués sortir al carrer agafat de la meva parella i poder fer-li un petó. Vam buscar països, malgrat el dubte de si la llei emparava immigrants il·legals i LGTBI, on el col·lectiu estigués més acceptat i ens van sortir tres: Argentina, Holanda i Espanya. I vam decidir anar cap a Madrid, perquè la meva parella tenia un familiar.

- Quan arriben a Espanya i com és el procés de sol·licitud d'asil? 
 
- El mes de juliol de l'any passat i al setembre presentem la sol·licitud. Al gener entrem a la casa d’acollida, a Terrassa. El sistema està col·lapsat i tot el procediment es dilata, cada sis mesos ens van renovant, perquè encara no tenim resposta del nostre cas. 
 

Gabriel, a l'exposició sobre refugiades LGTBIQ+ al Casal Pere Quart Foto: Albert Hernàndez


- Un informe de la Comissió Espanyola d'Ajuda al Refugiat (CEAR) apunta que Espanya té una denegació de sol·licituds per sobre de la mitjana europea. 

- Ho desconec, però gràcies a l'assessorament d'un advocat, quan ja érem a Espanya, ens va dir que teníem els nostres drets, perquè era una situació que no vam buscar i que hi ha governs al món que tenen eines per afrontar aquest fet i no està malament que les utilitzem. I sí, hi ha persones que s'aprofiten i xuclen del sistema. És frustrant, perquè tapa la gent que està fent les coses correctes. No m’he format per fer tasques de neteja o cuidar persones grans, professions que respecto profundament, però no era ni és el meu objectiu i tampoc vam sortir del país, com va passar fa anys, per angúnies econòmiques. Però sí per la necessitat de ser nosaltres mateixos, el fet de ser una parella preval per sobre de tot. No són motivacions econòmiques, són emocionals.

- Mentre esperen si els aproven la sol·licitud, què fan?

- No podem treballar i ens estem formant, entre d'altres coses, estem aprenent català. Deixa'm dir o reivindicar que volem treballar, així no hauríem d’utilitzar els diners de la resta de contribuents i, a més, pagaríem els nostres impostos i contribuiríem a l'economia del país. No seríem, per dir-ho d’alguna manera, uns mantinguts.

- Deia abans que al gener van anar a una casa d'acollida, a Terrassa. 
 
- Sí, les cases d’acollida són això, d’acollida. Amb la qual cosa, ens barregem amb gent del Marroc i àrabs, entre d’altres nacionalitats. És a dir, amb persones que en la seva cultura tenen el moviment LGTBI prohibit o fins i tot penat i la convivència és difícil.

- I quina solució proposa?
 
- Doncs que s’avaluïn el casos, no cal que estiguem tots els d'un col·lectiu en una mateixa zona. Però que s’estudiïn una mica més, perquè hem viscut una situació de violència estant a la casa d’acollida i és com contradictori. Vam patir un atac d'homofòbia. Però pot passar al revés. Imagina’t que sóc racista, podria conviure amb una persona de raça negra? O no entengués la gent que llegeix l'Alcorà? Ara bé, tant jo com la meva parella només tenim paraules d'agraïment, també als Mossos d'Esquadra i al Servei Local d'Atenció Integral a la Diversitat Afectiva, Sexual i de Gènere (SAIDASIG) de Terrassa. I insisteixo que és una situació no buscada, no vam escollir venir a Terrassa.

- Una parella sol·licitant d'asil pot fer plans de futur?
 
- És difícil. Almenys nosaltres som dos, que això a la vegada fa que el nostre procés sigui més fàcil. El nostre objectiu és la tranquil·litat, ara estem en un moment d’incertesa, perquè ens poden acceptar o no i fins que no passi, ens van renovant de sis mesos en sis mesos el permís. Però també ens poden negar aquesta renovació. Amb el meu company ens prenem les coses de forma positiva, aprofitem les oportunitats que se’ns ofereixen. Per exemple, ara ens estem formant, estem estudiant català, també fem cursos al SOC, en el meu cas programació web. El que et comentava abans, no absorbir les coses que et dona l’Estat, m’involucro en coses que m’afecten. Per exemple, els dos fem voluntariat a la Creu Roja. 

- No creu que amb la fugida de Perú, aquells que el van atacar, i que segurament continuen a casa seva, guanyen?  
 
- Sí, totalment. I és molt frustrant, perquè tinc la sensació que no tinc les eines per defensar les persones que es van quedar al meu país. I em pregunto, què passa amb aquells que no tenen un cotxe i diverses pertinences per vendre i marxar? O els que ja han agredit o fins i tot matat? A Perú una dona transsexual té dues sortides laborals: prostitució o perruqueria, estilista.

 

Participació