17
de juny
del
2018
Actualitzat
el
18
de juny
a les
21:55h
"Viure la setmana i pensar en terminis curts". Aquesta és la recepta de Josep Rull per superar cada un dels 118 dies que fa que està a la presó d'Estremera, a Madrid. Després de cinc hores de viatge en tren i cotxe, els quatre periodistes de Terrassa arribem a les portes del centre penitenciari on ens trobem la Colla Vella dels Xiquets de Valls, que han aixecat un pilar de cinc, pels vuit mesos de l'empresonament de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart.
El camí es fa llarg. Constantment pensem en les famílies de tots els presos polítics que han de recórrer 1.500 km cada vegada que els van a veure. Des de l'estació de tren d'Atocha agafem l'autopista A-3, que uneix la capital espanyola amb València, i ens desviem a la sortida 62, direcció Estremera, un petit poble enmig de la Meseta castellana. A banda i banda del cotxe on viatgem el paisatge és àrid, alguns camps de cereals, poques oliveres i moltes roselles que ens fan una mena de passadís vermell als vorals de la carretera, fins a arribar al centre penitenciari.
Són dos quarts de tres de la tarda, falta just una hora per la visita i el pàrquing de la presó està desert. Una petita zona enjardinada a la porta de l'edifici de visites intenta suavitzar la duresa del moment. Abans d'obrir les pesades portes blanques de l'entrada miro amunt. Fa molta calor i el blau intens del cel, em dóna l'energia suficient per entrar a l'edifici on la llibertat deixa d'existir.
Igual que al pàrquing, a la sala d'espera tampoc no hi ha ningú. Preguntem a un dels guàrdies civils de l'entrada i ens diuen que és l'hora de dinar dels funcionaris i que en una estona ja ens atendran. Dit i fet. A poc a poc comença a arribar gent, els funcionaris encara dinen, i passem l'estona xerrant amb una dona que ve a veure el seu fill, a qui li porta una bossa de plàstic amb alguns objectes, tots apuntats en un paper. Ens explica que comparteix zones amb els presos polítics, "los catalanes" que els anomenen i que estan bé. No ens dóna més detalls, segueix repassant una vegada i una altra la llista, que no falti res.
Controls, portes, reixes i més portes
A la sala d'espera diferents folis enganxats a la paret informen els visitants de les normes d'ús de la presó i adverteixen als familiars que la droga mata i els anima a col·laborar perquè ho deixin. L'ús dels mòbils està prohibit i, uns cartells grocs, i no blancs com la resta, ho anuncien.
Comencen les identificacions i la trentena de persones que som allà, esperant en una sala on la calor és asfixiant, ens registren i passem l'arc de seguretat, sense cap de les nostres pertinences. Creuem diverses portes, sempre amb grup i una funcionària que ens acompanya. El mecanisme és senzill: s'obre una porta de vidre corredissa i quan tots som dins de la sala, es tanca i s'obre la següent. Creuem un llarg passadís que recorda a un "finger" per pujar a l'avió però en lloc de portar-te a una aeronau, travessa la zona de seguretat del centre: parets verdes i grises, dos "fossos", una carretera, i doble tanca amb filats. Un autèntic mur que separa els que som lliures dels qui els han privat de llibertat.
Anem a parar a una mena de pati amb una rotonda al mig. Circulem per la dreta quan un dels nens, que avui segurament veurà algú molt estimat, arrenca a córrer direcció la porta de comunicaciones. Mentre alguns dels que som allà tenen cares d'alegria i il·lusió de poder tornar a "gaudir" de la persona que estimen, nosaltres respirem a fons, tanquem els ulls i ens preparem per aguantar el tipus de la manera més professional possible. Una gran taquilla de funcionaris separa els visitants dels reclusos, encara per arribar.
Obren una finestreta i amb un to seriós i rutinari el funcionari anomena els cognoms i la cabina assignada. "Nueve, Rull". Obren la porta, demanem paper i boli i caminem decidits pel passadís fins a la cabina número nou. Una al costat de l'altra, les cabines són cubicles transparents, tots visibles entre ells, petites, amb dues cadires de plàstic verd a dins, un altaveu, una petita lleixa i el vidre que et separa de la llibertat.
Esperem impacients quan comencen a entrar. Teníem per davant 40 minuts i un munt de qüestions per parlar amb ell. Rull entra juntament amb Jordi Turull que avui també té visita. Amb un somriure i les emocions a flor de pell, Josep Rull ens saluda agraït de la nostra presència a la presó. Ho fa tot l'efusivament que es pot quan hi ha un vidre que et separa, hi posa les mans perquè d'una manera o altra hi encaixem les nostres i ens sentim més a prop. Porta una samarreta amb una furgoneta Volkswagen del mateix blau intens del cel, que destaca per damunt del color gris de la peça de roba.
El temps comença a córrer, s'asseu a una cadira com la que tenim nosaltres, agafa el telèfon i ens pregunta com estem. Nosaltres també li preguntem però no ens escolta bé. Se'n va corrents a demanar canvi de cubicle per poder mantenir la conversa i ens diu amb símbols que anem a la cabina número catorze. El temps segueix corrent.
"Estic bé", ens fa saber, "el més dur és no veure els meus, la situació és una salvatjada", apunta mentre mira el nen d'uns dos anys de la saleta que tenim al costat. S'emociona, segurament pel seu cap deuen passar els seus dos fills. "Només els puc veure un cop al mes, quatre hores en una sala extremadament petita", segueix. El petit està content, ens diu, "sap que té un pare molt treballador que sempre està a Madrid".
Ens fa saber que de les deu trucades de cinc minuts que té a la setmana, set són per la Meritxell Lluís, la seva dona i regidora del PDECat a Terrassa, amb qui parla cada dia a les nou del matí. "Són cinc minuts que es fan curtíssims i quan al cap de cinc segons hi ha algun problema i es talla, és una putada", diu mirant-nos intensament als ulls. Dues trucades són per als seus pares i l'altra per a amics i polítics, com l'actual conseller de Territori i Sostenibilitat, Damià Calvet. De fet, Rull apunta que encara no ha pogut fer el traspàs formal amb Calvet perquè "no l'han deixat venir des que és conseller".
De seguida ens comença a explicar quin és el seu dia a dia. Ens diu que està morè perquè fa molt esport a l'aire lliure: "Faig tot l'esport que puc". També que li agrada molt jugar al ping-pong, i que el company vietnamita amb qui ho feia està a la infermeria però ara busca "noves víctimes", afegeix amb un somriure guanyador.
Rull explica que està content perquè, des de fa una setmana, té una cel·la per ell sol. "Em passo 16 hores a la cel·la i és dur, em faltava intimitat", ens diu. Al principi d'entrar a la presó, Rull va estar amb Raül Romeva i amb Jordi Turull i reconeix que "ens va anar molt bé estar junts perquè teníem amb qui xerrar en un moment quan ens estàvem situant a la presó".
"No hem de parlar d'acostament, hem de parlar de llibertat"
Mentre la qüestió sobre l'acostament dels presos polítics passa del jutge Llarena al nou ministre d'Interior Grande-Marlaksa, com una autèntica patata calenta, Rull obvia el debat i se centra en el seu anhel de llibertat. "L'acostament és un dret dels infants i Espanya està fent un ús abusiu de la presó preventiva", assegura. Per Rull està clar: "No hem de parlar d'acostament, hem de parlar de llibertat".
Contundent i fidel als seus principis, Rull afirma que "la presència de Puigdemont i de la resta d'exiliats a l'estranger ens fa forts". "No s'han fugat de la Justícia, s'han fugat de la injustícia". En aquest sentit, Rull confia amb la justícia europea "la justícia belga és exemplar, l'alemanya segurament també, a Europa hi ha separació de poders" i per això, diu, "tenim esperances".
En relació al nou govern de Pedro Sánchez, Rull el veu amb cert escepticisme i, tot i que assegura que la caiguda del PP és una bona notícia, "caldrà veure què passarà" amb el PSOE al capdavant. "Una cosa són les formes i l'altra són els fets", per Rull Sánchez hauria de demanar perdó per la violència exercida l'1 d'octubre. També creu que una solució amb el nou executiu seria fer un referèndum pactat amb l'Estat, "les societats avançades un referèndum no és una amenaça sinó una solució", ens transmet també amb gestos el què ens vol fer saber.
Ja no ens queda quasi espai en els dos fulls que ens han deixat. Escrivim de pressa, cada vegada amb lletra més petita i aprofitant tots i cada un dels racons dels fulls per omplir-los dels seus sentiments, els pensaments i les seves reivindicacions.
Reivindicacions com que "el Tribunal Suprem treballa amb criteris venjatius" o que "el PP va prevaricar per no publicar al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) els nostres nomenaments". Per ell, seria lògic que estiguessin amb llibertat fins al judici però "de Llarena no sorprèn res", ens diu, mentre no desvia la mirada d'algun de nosaltres en cap moment.Pel que fa a la renúncia com a conseller, accepta sincer que "el president de la Generalitat, Quim Torra ens va demanar que fóssim al govern però jo ja tenia molt clar que no podia ser conseller operatiu des de dins a la presó i el país necessitava un govern operatiu". Rull es refereix al seu successor com una persona que "serà un gran conseller" i apunta que el govern de Torra "no és un govern per rendir-se, el mandat de l'1 d'octubre té legitimitat democràtica".
Mirem el rellotge i ens adonem que falten pocs minuts perquè ens tallin, de cop, la comunicació i li preguntem sobre els vídeos que van sortir publicats dels altres presos polítics. Rull diu que tot i que podria perjudicar la nostra intimitat "ens ha visualitzat i s'ha vist que aquest no és un lloc amable", ens diu amb la mateixa fortalesa com ha començat a parlar. "Estem empresonats per haver complert un programa electoral, no hem comès cap delicte ni rebel·lió ni sedició, som presos polítics i es demostra a les interlocutòries del jutge Llarena".
Les cartes de la dignitat
"És acollonant, ens arriben moltes cartes de Terrassa, no només per mi sinó també per als altres presos polítics". Rull és conscient de la gran mobilització que hi ha a la seva ciutat natal, la ciutat que l'ha vist créixer com a persona però també com a polític i on va ser regidor per CiU. Una mobilització que, en canvi, no ha arribat a l'àmbit polític, "l'alcalde Alfredo Vega, ni m'ha vingut a veure ni m'ha enviat una carta més enllà de les mostres de suport a través de la Meritxell", assegura una mica dolgut i afegeix que probablement "dins del seu partit hi ha elements de tensió".
Rull ens explica que les intenten llegir i contestar totes, les cartes. Els dies productius assegura que arriben a contestar fins a catorze cartes "el dia que en tenim ganes i no tenim res a fer", la resta de dies la mitjana és d'unes sis o set. Li preguntem com les té ordenades a la cel·la i ens diu que són piles de cartes que quan els funcionaris les veuen, "queden al·lucinats". Les envia de tornada una vegada al mes, però que només li dóna a la Meritxell si va acompanyada perquè és una bossa molt gran i pesa molt. Ens ensenya amb gestos la magnitud de la bossa, sense deixar anar el telèfon, ni un moment, per aprofitar cada segon.
Ens explica que està escrivint cartes al seu fill gran perquè quan creixi sàpiga com el seu pare va viure a la presó i afirma que Sánchez, Rajoy, el Rei, Iceta, Albiol, Rivera, Arrimades, etc. haurien de llegir una vintena de les cartes que els arriben "per saber com és el poble de Catalunya". I el missatge que Rull adreça cap a la ciutadania és que la gent continuï enviant cartes, "és molt important per nosaltres".
Sense temps per les mirades perdudes d'un Josep Rull fidel en tot moment als seus principis, el deixem de sentir a mitja frase. Ja han passat els 40 minuts, és moment d'acomiadar-nos, igual com hem començat, posant les mans en un vidre de pocs mil·límetres, que ens separa. Somrient i sense deixar-nos de dir adéu amb la mà i el puny tancat en senyal de fortalesa, es torna a trobar amb Turull i en paral·lel, ells i nosaltres recorrem el passadís de sortida de la sala de comunicaciones. Els perdem de vista i de nou, travessem totes les portes, reixes i controls i sortim al carrer, a la llibertat.
El camí es fa llarg. Constantment pensem en les famílies de tots els presos polítics que han de recórrer 1.500 km cada vegada que els van a veure. Des de l'estació de tren d'Atocha agafem l'autopista A-3, que uneix la capital espanyola amb València, i ens desviem a la sortida 62, direcció Estremera, un petit poble enmig de la Meseta castellana. A banda i banda del cotxe on viatgem el paisatge és àrid, alguns camps de cereals, poques oliveres i moltes roselles que ens fan una mena de passadís vermell als vorals de la carretera, fins a arribar al centre penitenciari.
Són dos quarts de tres de la tarda, falta just una hora per la visita i el pàrquing de la presó està desert. Una petita zona enjardinada a la porta de l'edifici de visites intenta suavitzar la duresa del moment. Abans d'obrir les pesades portes blanques de l'entrada miro amunt. Fa molta calor i el blau intens del cel, em dóna l'energia suficient per entrar a l'edifici on la llibertat deixa d'existir.
"Viure la setmana i pensar en terminis curts", la recepta de Rull a la presó
Igual que al pàrquing, a la sala d'espera tampoc no hi ha ningú. Preguntem a un dels guàrdies civils de l'entrada i ens diuen que és l'hora de dinar dels funcionaris i que en una estona ja ens atendran. Dit i fet. A poc a poc comença a arribar gent, els funcionaris encara dinen, i passem l'estona xerrant amb una dona que ve a veure el seu fill, a qui li porta una bossa de plàstic amb alguns objectes, tots apuntats en un paper. Ens explica que comparteix zones amb els presos polítics, "los catalanes" que els anomenen i que estan bé. No ens dóna més detalls, segueix repassant una vegada i una altra la llista, que no falti res.
Controls, portes, reixes i més portes
A la sala d'espera diferents folis enganxats a la paret informen els visitants de les normes d'ús de la presó i adverteixen als familiars que la droga mata i els anima a col·laborar perquè ho deixin. L'ús dels mòbils està prohibit i, uns cartells grocs, i no blancs com la resta, ho anuncien.
Comencen les identificacions i la trentena de persones que som allà, esperant en una sala on la calor és asfixiant, ens registren i passem l'arc de seguretat, sense cap de les nostres pertinences. Creuem diverses portes, sempre amb grup i una funcionària que ens acompanya. El mecanisme és senzill: s'obre una porta de vidre corredissa i quan tots som dins de la sala, es tanca i s'obre la següent. Creuem un llarg passadís que recorda a un "finger" per pujar a l'avió però en lloc de portar-te a una aeronau, travessa la zona de seguretat del centre: parets verdes i grises, dos "fossos", una carretera, i doble tanca amb filats. Un autèntic mur que separa els que som lliures dels qui els han privat de llibertat.
Anem a parar a una mena de pati amb una rotonda al mig. Circulem per la dreta quan un dels nens, que avui segurament veurà algú molt estimat, arrenca a córrer direcció la porta de comunicaciones. Mentre alguns dels que som allà tenen cares d'alegria i il·lusió de poder tornar a "gaudir" de la persona que estimen, nosaltres respirem a fons, tanquem els ulls i ens preparem per aguantar el tipus de la manera més professional possible. Una gran taquilla de funcionaris separa els visitants dels reclusos, encara per arribar.
Entrada del centre penitenciari d'Estremera, Madrid. Foto: A.M.
Obren una finestreta i amb un to seriós i rutinari el funcionari anomena els cognoms i la cabina assignada. "Nueve, Rull". Obren la porta, demanem paper i boli i caminem decidits pel passadís fins a la cabina número nou. Una al costat de l'altra, les cabines són cubicles transparents, tots visibles entre ells, petites, amb dues cadires de plàstic verd a dins, un altaveu, una petita lleixa i el vidre que et separa de la llibertat.
Esperem impacients quan comencen a entrar. Teníem per davant 40 minuts i un munt de qüestions per parlar amb ell. Rull entra juntament amb Jordi Turull que avui també té visita. Amb un somriure i les emocions a flor de pell, Josep Rull ens saluda agraït de la nostra presència a la presó. Ho fa tot l'efusivament que es pot quan hi ha un vidre que et separa, hi posa les mans perquè d'una manera o altra hi encaixem les nostres i ens sentim més a prop. Porta una samarreta amb una furgoneta Volkswagen del mateix blau intens del cel, que destaca per damunt del color gris de la peça de roba.
El temps comença a córrer, s'asseu a una cadira com la que tenim nosaltres, agafa el telèfon i ens pregunta com estem. Nosaltres també li preguntem però no ens escolta bé. Se'n va corrents a demanar canvi de cubicle per poder mantenir la conversa i ens diu amb símbols que anem a la cabina número catorze. El temps segueix corrent.
Rull explica que està "bé" però que el més dur és no veure els de casa: "És una salvatjada"
"Estic bé", ens fa saber, "el més dur és no veure els meus, la situació és una salvatjada", apunta mentre mira el nen d'uns dos anys de la saleta que tenim al costat. S'emociona, segurament pel seu cap deuen passar els seus dos fills. "Només els puc veure un cop al mes, quatre hores en una sala extremadament petita", segueix. El petit està content, ens diu, "sap que té un pare molt treballador que sempre està a Madrid".
Ens fa saber que de les deu trucades de cinc minuts que té a la setmana, set són per la Meritxell Lluís, la seva dona i regidora del PDECat a Terrassa, amb qui parla cada dia a les nou del matí. "Són cinc minuts que es fan curtíssims i quan al cap de cinc segons hi ha algun problema i es talla, és una putada", diu mirant-nos intensament als ulls. Dues trucades són per als seus pares i l'altra per a amics i polítics, com l'actual conseller de Territori i Sostenibilitat, Damià Calvet. De fet, Rull apunta que encara no ha pogut fer el traspàs formal amb Calvet perquè "no l'han deixat venir des que és conseller".
De seguida ens comença a explicar quin és el seu dia a dia. Ens diu que està morè perquè fa molt esport a l'aire lliure: "Faig tot l'esport que puc". També que li agrada molt jugar al ping-pong, i que el company vietnamita amb qui ho feia està a la infermeria però ara busca "noves víctimes", afegeix amb un somriure guanyador.
Exterior del centre penitenciari d'Estremera, Madrid. Foto: A.M.
Rull explica que està content perquè, des de fa una setmana, té una cel·la per ell sol. "Em passo 16 hores a la cel·la i és dur, em faltava intimitat", ens diu. Al principi d'entrar a la presó, Rull va estar amb Raül Romeva i amb Jordi Turull i reconeix que "ens va anar molt bé estar junts perquè teníem amb qui xerrar en un moment quan ens estàvem situant a la presó".
"No hem de parlar d'acostament, hem de parlar de llibertat"
Mentre la qüestió sobre l'acostament dels presos polítics passa del jutge Llarena al nou ministre d'Interior Grande-Marlaksa, com una autèntica patata calenta, Rull obvia el debat i se centra en el seu anhel de llibertat. "L'acostament és un dret dels infants i Espanya està fent un ús abusiu de la presó preventiva", assegura. Per Rull està clar: "No hem de parlar d'acostament, hem de parlar de llibertat".
"Puigdemont i la resta d'exiliats a l'estranger ens fan forts"
Contundent i fidel als seus principis, Rull afirma que "la presència de Puigdemont i de la resta d'exiliats a l'estranger ens fa forts". "No s'han fugat de la Justícia, s'han fugat de la injustícia". En aquest sentit, Rull confia amb la justícia europea "la justícia belga és exemplar, l'alemanya segurament també, a Europa hi ha separació de poders" i per això, diu, "tenim esperances".
En relació al nou govern de Pedro Sánchez, Rull el veu amb cert escepticisme i, tot i que assegura que la caiguda del PP és una bona notícia, "caldrà veure què passarà" amb el PSOE al capdavant. "Una cosa són les formes i l'altra són els fets", per Rull Sánchez hauria de demanar perdó per la violència exercida l'1 d'octubre. També creu que una solució amb el nou executiu seria fer un referèndum pactat amb l'Estat, "les societats avançades un referèndum no és una amenaça sinó una solució", ens transmet també amb gestos el què ens vol fer saber.
"Torra ens va demanar que fóssim al Govern però jo ja tenia molt clar que no podia ser conseller operatiu"
Ja no ens queda quasi espai en els dos fulls que ens han deixat. Escrivim de pressa, cada vegada amb lletra més petita i aprofitant tots i cada un dels racons dels fulls per omplir-los dels seus sentiments, els pensaments i les seves reivindicacions.
Reivindicacions com que "el Tribunal Suprem treballa amb criteris venjatius" o que "el PP va prevaricar per no publicar al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) els nostres nomenaments". Per ell, seria lògic que estiguessin amb llibertat fins al judici però "de Llarena no sorprèn res", ens diu, mentre no desvia la mirada d'algun de nosaltres en cap moment.
Entrada del centre penitenciari d'Estremera, Madrid. Foto: A.M.
Mirem el rellotge i ens adonem que falten pocs minuts perquè ens tallin, de cop, la comunicació i li preguntem sobre els vídeos que van sortir publicats dels altres presos polítics. Rull diu que tot i que podria perjudicar la nostra intimitat "ens ha visualitzat i s'ha vist que aquest no és un lloc amable", ens diu amb la mateixa fortalesa com ha començat a parlar. "Estem empresonats per haver complert un programa electoral, no hem comès cap delicte ni rebel·lió ni sedició, som presos polítics i es demostra a les interlocutòries del jutge Llarena".
Les cartes de la dignitat
"És acollonant, ens arriben moltes cartes de Terrassa, no només per mi sinó també per als altres presos polítics". Rull és conscient de la gran mobilització que hi ha a la seva ciutat natal, la ciutat que l'ha vist créixer com a persona però també com a polític i on va ser regidor per CiU. Una mobilització que, en canvi, no ha arribat a l'àmbit polític, "l'alcalde Alfredo Vega, ni m'ha vingut a veure ni m'ha enviat una carta més enllà de les mostres de suport a través de la Meritxell", assegura una mica dolgut i afegeix que probablement "dins del seu partit hi ha elements de tensió".
Rull ens explica que les intenten llegir i contestar totes, les cartes. Els dies productius assegura que arriben a contestar fins a catorze cartes "el dia que en tenim ganes i no tenim res a fer", la resta de dies la mitjana és d'unes sis o set. Li preguntem com les té ordenades a la cel·la i ens diu que són piles de cartes que quan els funcionaris les veuen, "queden al·lucinats". Les envia de tornada una vegada al mes, però que només li dóna a la Meritxell si va acompanyada perquè és una bossa molt gran i pesa molt. Ens ensenya amb gestos la magnitud de la bossa, sense deixar anar el telèfon, ni un moment, per aprofitar cada segon.
Rull es mostra sorprès per l'allau de cartes terrassenques però admet que no ha tingut cap contacte amb l'alcalde Alfredo Vega
Ens explica que està escrivint cartes al seu fill gran perquè quan creixi sàpiga com el seu pare va viure a la presó i afirma que Sánchez, Rajoy, el Rei, Iceta, Albiol, Rivera, Arrimades, etc. haurien de llegir una vintena de les cartes que els arriben "per saber com és el poble de Catalunya". I el missatge que Rull adreça cap a la ciutadania és que la gent continuï enviant cartes, "és molt important per nosaltres".
Sense temps per les mirades perdudes d'un Josep Rull fidel en tot moment als seus principis, el deixem de sentir a mitja frase. Ja han passat els 40 minuts, és moment d'acomiadar-nos, igual com hem començat, posant les mans en un vidre de pocs mil·límetres, que ens separa. Somrient i sense deixar-nos de dir adéu amb la mà i el puny tancat en senyal de fortalesa, es torna a trobar amb Turull i en paral·lel, ells i nosaltres recorrem el passadís de sortida de la sala de comunicaciones. Els perdem de vista i de nou, travessem totes les portes, reixes i controls i sortim al carrer, a la llibertat.
Centre penitenciari d'Estremera, Madrid. Foto: A.M.