Literatura catalana

Laura Pinyol: «Fins i tot la família més clàssica és un equilibri de poders»

La periodista terrassenca publica "El risc més gran", una primera novel·la de fugida i afirmació, amb l’abisme de la incomunicació com a ombra amenaçadora que sobrevola els protagonistes

| 05/02/2018 a les 07:00h
Arxivat a: Cultura, literatura, literatura catalana, llibres, entrevista cultura, Amsterdam, Ara Llibres, Laura Pinyol
Laura Pinyol, autora d'«El risc més gran»
Laura Pinyol, autora d'«El risc més gran» | Adrià Costa
Potser la coneixem pels seus articles d'opinió, o per la secció Són i seran on ens descobreix nous talents amb moltes coses a dir a NacióDigital, o per les diverses col·laboracions a premsa, o per ser un cul inquiet i curiosa de mena. Ara, també, caldrà afegir a Laura Pinyol una solvència literària demostrada. Debuta amb El risc més gran (Amsterdam), una novel·la de fugida i afirmació, amb l’abisme de la incomunicació com a ombra amenaçadora que sobrevola els protagonistes.
 

L'autora vallesana ens proposa ser testimonis del viatge de la Júlia a les profunditats de les relacions humanes. Té trenta-quatre anys, dos fills i, després d'una ruptura, s'instal·la a Prat de Comte, a la Terra Alta, provinent de Terrassa. Lluny de tot –de la ciutat, de la mare, del marit, de l'amant, de l'amiga–, haurà d'aprendre a conviure amb els buits que formen l'escenografia de la seva nova quotidianitat. Malgrat les localitzacions, tan clares, Pinyol no volia fer una novel·la de llenguatge localista, però sí algunes expressions específiques, –"fer teler", "fer el préssec", etc.–, sense fer-ne cap bandera, sinó transmetent el català que es parla. La senzilla manera de dir les coses com es diuen a cada casa.
 
Aquesta és la voluntat, també, de la novel·la. Ser planera, entrar endins amb un sacseig que perduri. Pinyol se'n surt, malgrat els entrebancs que ens disposa la vida laboral i, també, la personal. "Tinc quatre fills, la gestió de la meva vida és múltiple i plena d'imprevistos. Però fer una novel·la era una necessitat. Amb una vida laboral tan caòtica com la meva, no saps mai com seran els dies de la setmana", explica. "Un dia, però, em vaig trobar sobrepassada. I vaig decidir que havia de tenir temps per mi".
 
Es va imposar escriure cada dia, al vespre. Feia molt de temps que Pinyol tenia una idea iniciàtica al cap. Fins que va trobar l'entrellat i tot va sortir rodat. "La inspiració no és sobrevinguda", sosté. "T'hi has de posar, has de fer un esborrany, has de treballar. Confesso que em va anar molt bé trobar aquests moments per mi". I s'hi afegeix la qüestió dels horaris, una benedicció, en contra del què pugui semblar. "Sempre he escrit de nit. Així no tenia excusa, ja m'havia imposat treballar en unes hores que faig servir molt sovint".
 
Començar una nova vida
 
"Vaig triar Prat de Comte per començar una nova vida –explica–. És un paisatge que em fascina, i em servia perfectament per situar la trama d'algú que arriba a un lloc que pràcticament no coneix de res". En aquest sentit, la Terra Alta té una particularitat afegida: "que m'agrada molt i que hi viu poca gent", somriu. "També, que la gent que hi viu no té una actitud esquerpa quan ve gent de fora, de visita. I crec que és una comarca infraexplotada. De les poques on pots passar pel mig sense que hi hagi cap autopista. Quan hi arribes, sobretot a la zona dels Ports, veus camps d'oliveres centenàries, tens la sensació que el paisatge s'ha mantingut inalterable en els darrers 300 anys".
 

Laura Pinyol. Foto: Adrià Costa


A partir d'aquí, d'un paisatge bell i evocador, Pinyol va lligant diverses trames. "És un procés que no tinc estructurat", afirma. Una història que va brollant i que és com una teranyina que va sortint de forma natural. "La incomunicació és una constant. En primer terme, volia parlar de com hi ha coses que no tenies previstes i et poden canviar la vida. De l'altra banda, volia explorar el grau de connexió de les persones. Tots arrosseguem converses pendents i tots tenim diferents graus de complexitat". Aquests malentesos, allò no dit i pendent, és el que corca les relacions, molt més del què ens pensem.
 
"Al final , fins i tot la família més clàssica és un equilibri de poders", rebla Pinyol, amb el punt de saber que no l'erra. "Les famílies no són nuclears. La manera com acabes entenent el món va molt determinada a la família que tens, i te n'adones quan tens nens petits. Quan aquests petits individus condicionen la manera que tens de veure la teva vida, t'acabes adaptant. No hi ha millor escenari que una família per veure com es flexibilitzen les coses". I l'èxit a la vida es mesura segons la capacitat d'adaptació.
 
Escriure i defensar l'obra: el risc més gran
 
El risc més gran és una novel·la plena de referències i de parlars generacionals, de llengua viva i lectures que fan pòsit. El mateix títol, per exemple, és una frase de Maria Antònia Oliver. Surt a l'avantsala de la segona part, i és molt escaient a la novel·la, perquè tots els personatges corren risc en algun moment. "Oliver va ser una de les primeres lectures d'adolescent. Vaig llegir Joana E. amb 14 anys, i em va marcar. Quan li van donar el Premi d'Honor a l'autora, me la vaig tornar a llegir. Sense més, aquesta frase em va assaltar. I ara, s'ha convertit en una mena de manifest vital. Una frase que podria regir la meva vida".
 
Com també ho podrien ser les altres citacions que obre cada part, totes de poetes: Salvador Espriu, Manel Forcano, Francesc Garriga i Anna Gual. Sobretot, Anna Gual, que esdevé un dels pòrtics d'entrada al llibre. "La vaig conèixer a través de Twitter i de seguida em vaig adonar que connectava molt amb ella. I vaig decidir que posaria un poema seu al costat d'un de Salvador Espriu. M'agrada el concepte del laberint, perquè lliga amb la idea de teranyina, de relacions familiars". Una tria tan personal com ho és aquest primer llibre. Escrit amb constància i amb la humilitat de proposar una veu.
 
"Tot això és molt nou per mi", confessa Pinyol. "Escriure el llibre m'ha anat bé per veure que sí, que ho podia fer. Que podia dedicar temps, esforços i espais d'intimitat per fer això i no una altra cosa". Ara, cal gaudir del procés de parlar-ne i de mostrar-ne l'entrellat. "Tot és tan nou que intentaré viure amb gratitud aquest moment". Que així sigui, mentre llegiu el llibre i us capbusseu en un món ple de desconeixences i de vides que, per molt que semblin llunyanes, us seran molt més properes del què us penseu.
 

Laura Pinyol. Foto: Adrià Costa

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Manifestació a Terrassa per una gestió pública de l'aigua el passat 19 de març
Manifestació a Terrassa per una gestió pública de l'aigua el passat 19 de març | Juanma Peláez
Anna Mira
01/01/1970
L'habitatge de lloguer social i les infraestructures, les assignatures pendents
Oliveres becarudes d'Ullastrell
Oliveres becarudes d'Ullastrell | Cedida
01/01/1970
Es considera una varietat que produeix un oli afruitat i clarament dolç
01/01/1970
Se celebrarà el dilluns 4 de juny a les 19.30 hores a El Born Centre de Cultura i Memòria de Barcelona
01/01/1970
L'alcalde de Terrassa considera que s'ha de donar una "oportunitat" a Torra després que ja s'hagi disculpat per les "manifestacions desafortunades"
Foto de família entre els representants del Govern i els alcaldes
Foto de família entre els representants del Govern i els alcaldes | AMI
01/01/1970
Diversos ajuntaments de Catalunya ja han rebut els requeriments per saber quants locals es van posar a disposició de l'1-O i qui en va autoritzar l'obertura com a col·legis electorals