Un treball intens sobre «Bodas de sangre»

Fatalitats Teatre faran dues representacions més, aquest cap de setmana, al Casal Familiar de Viladecavalls

per Eloi Falguera, 18 de novembre de 2017 a les 09:15 |
La Novia (Conchi Ramírez) i Leonardo (Manel López). | Eloi Falguera
Aquesta informació es va publicar originalment el 18 de novembre de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Roja Selene, versió de Bodas de sangre de García Lorca
Per Fatalitats Teatre de Viladecavalls

Dissabte, 11 de novembre de 2017
Casal Familiar de Viladecavalls

Roja Selene, de Fatalitats Teatre de Viladecavalls, és un treball intens sobre Bodas de sangre, de Federico García Lorca. Més que una versió de l’obra, m’atreviria a dir que és un estudi profund del text, de la mà de la seva directora, Cristina Sirvent.

Qui la vagi a veure (aquest cap de setmana en teniu dues noves oportunitats) veurà representar el text clàssic de l’obra, però també veurà un espectacle molt visual, dinàmic i ple de detalls. I també molt musical. Més de 10 cançons, entre clàssiques i modernes, acompanyen els canvis escènics o els moments àlgids de l’obra. És el fruit de molts mesos de treball, no en tinc cap dubte.


Argument

L’argument d’aquesta tragèdia és prou conegut: Un bon matí, abans d’anar a treballar les terres, el Novio fa saber a la seva Madre les intencions que té de casar-se amb una noia de les rodalies.

Escena final. Foto: Eloi Falguera


La Madre accepta, tot i saber que la noia, de jove, havia festejat amb Leonardo, un noi de la família rival. Una família que, per una disputa, acabà amb la vida del seu marit i el seu fill gran. Tot i això, la Madre accepta. I ho fa, també, tot i saber que aquest Leonardo s’acabà casant amb la germana de la noia. Per tant, ara són família. La Madre s’empassa l’orgull i accepta.

Però, i si els antics amors entre Leonardo i la Novia resulta que no són tan antics? Aquí comença la tragèdia.

García Lorca es basà en uns fets esdevinguts a Níjar (Almeria), a principis del segle XX, per escriure l’obra.

Les interpretacions

Una de les virtuts d’aquest muntatge són les bones interpretacions, serioses i intenses, de totes les actrius i actors. I, també, la bona dicció: vocalitzen bé, per tant, s’entén i arriba tot el text.

Es fa difícil ressaltar unes actuacions per damunt de les altres. Totes tenen aspectes destacables. És molt interessant tot el treball gestual, de mirades, de posats i també de silencis que fan.

La Novia (Cochi Ramírez) i el Novio (Jordi Torrents) el dia de la boda. Foto: Eloi Falguera


Per exemple, la Madre (Montse Sebastià), a la primera escena, només amb la respiració, la gestualitat i l’actitud, sense dir res, ens expressa tota l’angoixa, el neguit i la pena del personatge. Però la Montse també demostra contundència i fermesa. Ho fa, per exemple, en el cara a cara que manté amb el Padre de la Novia (Joaquim Domingo), quan discuteixen sobre els termes i condicions del matrimoni dels seus fills. Aquest cara a cara és un dels moments destacables de l’obra i una aposta de la directora.

De la Montse també destaco la bona dicció: com subratlla les paraules clau del text, amb l’entonació, la força i l’amargor adients. I també destaco el realisme de la seva interpretació: el fet d’escopir de veritat i no de fer-ho veure.

Manel López, en el paper de Leonardo, demostra també aquesta capacitat expressiva, de fer arribar al públic el què sent, molts cops sense parlar. Ho veiem, per exemple, quan després d’una trobada furtiva amb la Novia, es queda sol a l’escenari. I, recolzat a la paret, expressa tota la passió que sent per la noia. Una passió que li surt de dins, gairebé irracional. El públic ho entén sense la necessitat d’un sol mot.

En Manel López interpreta un Leonardo amb molta força, molt visceral. Però també a un home a qui envaeixen els dubtes i la desesperació quan, un cop ha fugit amb la Novia, s’adona de les conseqüències fatals d’aquesta decisió. En Manel humanitza doncs el personatge, sense caure en el parany de representar només al “dolent” de la història.

La Novia (Conchi Ramírez) expressa perfectament les contradiccions del seu paper: el rebuig i la desil·lusió que sent davant del casament projectat amb el Novio, contraposats amb la passió per Leonardo. La Conchi ho interpreta amb una fantàstica expressió corporal, sobretot de la cara, i amb la intensitat amb què viu el personatge.

Però, com he dit, tots els papers són interpretats encertadament, fins i tot aquells més secundaris. Anna Santaflorentina, La Mujer de Leonardo, mostra tot el patiment de la dona davant d’un marit que ja no l’estima i que se li escapa. L’Anna actua amb molta sensibilitat i interpreta el patiment sense excessos ni sobreactuacions.

La Madre (Montse Sebstià) , a la primera escena. Foto: Eloi Falguera


La Vecina, a càrrec de Marta Vives, per esmentar un altre dels personatges secundaris, és interpretat també amb la intensitat i sensibilitat dels protagonistes, cuidant gestos, mirades i posició corporal.

En definitiva, bon treball de direcció d’actors, per part de Cristina Sirvent. Es nota que cada gest ha estat mesurat.

Poques vegades, en el teatre amateur, trobes grups que destaquen per les bones interpretacions de conjunt. Fatalitats Teatre és una d’aquestes agradables rareses.

La versió de Fatalitats Teatre

La versió del grup és plenament respectuosa amb el text. Qui la vagi a veure escoltarà Lorca amb tota la seva força i contundència, amb totes les escenes.

Però la directora no s’ha limitat a representar-nos l’obra a l’estil clàssic, sinó que ens submergeix en l’univers de Lorca, incidint en tota mena de detalls i símbols de l’obra. Els trobem en l’escenografia, en l’utillatge, en el vestuari, en la música... Ha realitzat la seva versió i interpretació.

La Suegra (Rosa Fàbregues) i La Mujer de Leonardo (Anna Santaflorentina). Foto: Eloi Falguera


Així, per posar un exemple, des de la primera escena, ha volgut ressaltar la importància que tenen les navalles en aquesta tragèdia. Navalles que fereixen, que maten... La Madre ho sap (el seu marit i el seu fill gran van morir a ganivetades), per això les tem tant. La directora ha volgut destacar aquest aspecte. Així, cada vegada que un dels personatges pronuncia la paraula “navaja”, immediatament s’acompanya d’un so contundent, d’alerta. Un so que és com una advertència, una premonició.

Per això també ens presenta una breu escena on Leonardo acaricia sensualment una cadira, amb la seva navalla. Premonició clara: el desig que sent per la noia acabarà malament.

Però no tot es limita a la navalla. Tots els símbols, detalls i idees originals que ha treballat la directora ens ocuparien moltes planes: la soca d’arbre corcada i tallada, per representar la mort; la importància que li dona a totes les flors que Lorca va esmentant a l’obra; el preciós joc d’ombres que es projecta a l’escenari per simbolitzar l’amor i la passió Leonardo i la Novia en la seva fugida; la simple cadireta de boga que és suficient per mostrar-nos un nadó; la manera que té Leonardo de refrescar-se amb llimonada... Els detalls, símbols i recursos escènics són nombrosos.

Leonardo (Manel López) acariciant la cadira amb la navalla. Foto: Eloi Falguera


És, doncs, una versió de Bodas de sangre molt plàstica i visual. Amb una primera part (fins a l’escena de la boda) molt àgil, d’escenes ràpides i amb molta força. I una segona part més lenta, en part degut al mateix text, però també a uns canvis escenogràfics massa feixucs i a l’excés de peces musicals. Agilitzar aquesta segona part, segurament, ajudaria a l’espectacle.

En definitiva, la directora ha realitzat un treball de reflexió que sorprèn en el món no professional.

Roja Selene es podrà veure aquest dissabte, 18 de novembre, a les 22h i el diumenge, 19 de novembre, a les 19h, al Casal Familiar de Viladecavalls (C/ Antoni Soler i Hospital, 2).

Repartiment:

La Madre: Montse Sebastià; La Novia: Conchi Ramírez; La Suegra: Rosa Fàbregues; La Mujer de Leonardo/ La Luna: Anna Santaflorentina; La Criada: Sandra Majoral; La Vecina/ La Muchacha: Marta Vives; Leonardo: Manel López; El Novio: Jordi Torrents; El Padre de la Novia/ La Muerte: Joaquim Domingo.

Equip tècnic de llums i so: Nando Margarit i M. José Rodríguez.

Direcció: Cristina Sirvent.

Durada: 2 hores i 5 minuts
 

L'escena final. Foto: Eloi Falguera


Eloi Falguera
Director i autor

 

Participació